Aquest és l’acudit de la polèmica:

 

 

L’ha publicat Felix a la contra de la revista Charlie Hebdo. Desagradable? Molt. Fora de lloc? Totalment. Prescindible? Del tot. Haver patit la barbàrie dels totalitaris que no accepten la més mínima crítica et fa immune a les crítiques? No.

Una prèvia: amb el tema Charlie Hebdo va haver-hi una quantitat de cinisme que no han inventat encara un sistema per poder-lo mesurar. El dia de la mani hi havia gent duent la pancarta que ni desinfectant-la amb salfumant (la pancarta) pot netejar-se la indignitat d’haver-la tocat. Dit això, crec que l’acudit és un error com per suspendre primer d’humor.

L’humor ha de ser crítica i denúncia. L’humor és el bufó que li diu al Rei la crua veritat d’una manera que el Rei, en comptes de fer-lo penjar, riu. I quan l’humor et toca el voraviu, perquè et retrata, et fots i rius. Perquè saps que té raó.

DOTZE persones de Charlie Hebdo, dotze, van ser assassinades per ser crítics, provocadors i per denunciar la barbàrie de qui els va assassinar. I la resta de barbàries. Aquest acudit publicat ara a la mateixa revista sobre el terratrèmol d'Itàlia no és cap crítica ni cap denúncia. Què aporta fer mofa barata de la mort d’una gent que estava dormint a casa seva? I el pitjor de tot, l’acudit ni fa gràcia, ni fa reflexionar. És allò del “a veure si provoquem una miqueta perquè la nostra feina és provocar”. Sense un mínim d'intenció ni d'intel·ligència. 

Sergio Pirozzi, l’alcalde d’Amatrice, una de les ciutats més afectades pel terratrèmol, ho ha sintetitzat d’una forma sensacional: “La sàtira és sàtira quan fa riure i en aquesta ocasió em sembla que no hi ha res per riure”. 

Però aquesta setmana hi ha hagut polèmica amb una altra revista d'humor. En aquest cas amb la portada d'El Jueves:

 

 

Uns dels més hiperventilats van ser els de Periodista Digital:

 

 

Li sembla que a la portada li fem el test d’humor que hem aplicat abans a l'acudit de Charlie Hebdo? És critica? És una denúncia? És una sàtira? El tema fa riure? L’acudit fa riure? Sí a tot. Perfecte, el tema està mort i enterrat. No cal dedicar-li una lletra més. 

Ara fem el test de coses de Periodista Digital que a mi em fan vomitar. Una petita selecció només:

 

 

I podria continuar hores i hores posant material d'aquest nivell. I fins i tot inferior...

Veu, a mi tot això no em fa riure gens i, en canvi, em fa vomitar molt. 

Els altres 423 Ailans ofegats després d'ell

Recorda aquella fotografia d’un nen ofegat en una platja turca? L’explosió mediàtica de la publicació de la imatge a tot el món ens va permetre descobrir que es deia Ailan Kurdi i que era un nen sirià de tres anys. La seva família intentava arribar a Europa i després al Canadà buscant una esperança. En la tragèdia va morir un altre germà del nano i la seva mare.

I, recorda el debat sobre si calia publicar la imatge o no? Els que van defensar oferir-la tal qual  van argumentar que l’impacte despertaria consciències que evitarien altres morts d’altres nens. Ara fa un any de tot allò i justament aquesta setmana hem sabut que, des de llavors, a la Mediterrània han mort almenys altres 423 nens que intentaven fugir de la guerra i tenir un futur. O sigui que després d’aquella imatge que havia de canviar el món hi ha hagut altres 423 Ailans més. És evident, doncs, que publicar aquella foto no va servir de res. I els que la van publicar ho sabien. Allà ells amb la seva consciència.

Però la reflexió que vull compartir amb vostè és una altra. A veure, jo ara estic criticant la publicació d’una foto. Però potser vostè no l’ha vist o no la recorda. Si és així, estic faltant a l’abc del periodisme, que és oferir la informació i els elements necessaris perquè la clientela (en aquest cas vostè) pugui fer-se una idea pròpia de les coses. Perquè si vostè no té present l’objecte que motiva i justifica aquest article, no tindrà prou elements per decidir si està d’acord amb mi o no.

Ara bé, si jo publico la foto per contextualitzar el tema, estaré anant en contra de la meva pròpia opinió de no publicar la foto, com han fet altres. Sí, cert, tinc una tercera via: pixelar-la. Però això vol dir també publicar-la.

Per tant, denunciar que un mitjà ha publicat una foto absolutament intolerable des del punt de vista ètic i no ensenyar-la és no donar al lector els elements per jutjar la meva indignació, però ensenyar-la és mostrar el que denuncies. 

  • A mi no m’agraden els musclos.
  • Però, els has tastat?
  • No
  • Llavors, com ho saps?

Vostè, què creu que cal fer en aquests casos? Provar els musclos o no?