De sobte, en alguna ciutat europea. Un tiroteig o un camió descontrolat contra la multitud. I els mitjans correm a informar. Bé, o potser informar no és la paraula més encertada. Seria més apropiat dir que els mitjans comencem a especular, suposar i reproduir rumors sense pares coneguts. No informem, anem amunt i avall com una oca a qui acaben de tallar cap. Divendres mateix a Munic. Res, però res de res, va resultar ser veritat. Ni eren tres, ni van ser dos atemptats, ni van disparar amb armes de repetició, ni l’autor era d'origen tunisià, ni (SOBRETOT) va ser Estat Islàmic.

I amenitzem els minuts i minuts en què no sabem què passa entrevistant pretesos testimonis que estaven a 20 quilòmetres dels fets i que han vist el mateix que un esquimal que en aquell moment estava pescant al cercle polar. I portem experts que cada cop que són portats diuen el mateix. Sí, perquè els experts opinen el mateix a l’atemptat 1 que al 32. Amb la diferència que a l’atemptat 32 ja hem escoltat 31 cops la seva mateixa opinió i ens la sabem de memòria.

Ho va piular el periodista i editor Eduard Voltas divendres a la nit: “M'agradaria dirigir un diari que davant d'un atemptat com el de Munic fes un sol tuit: Ja informarem demà, quan tot estigui clar”. I no puc estar-hi més d’acord.

Però resulta que els mitjans hem d’explicar el que passa avui, en aquest moment, ara. Demà ja és tard. I aquest “ara mateix” ens porta a una immensa rotonda on conflueixen la llibertat d’informació, el dret a saber què passa, la confusió, el risc de desinformar, la pressa, l’error, generar pànic innecessari, inflar en excés els fets per aconseguir clics i audiència...

Si cada cop que un sonat amb ganes de sortir als diaris se'n va a disparar a un centre comercial i el convertim en una estrella mediàtica, no pararem de tenir sonats anant als centres comercials a disparar a veure si es converteixen en una estrella mediàtica. I llavors serem els Estats Units. Bé, no del tot perquè allà els sonats no només van als centres comercials. També van als instituts. Però si ignorem els actes del sonat de torn, estem negant la realitat. I això és inadmissible en una democràcia homologable.

Estat Islàmic vol instaurar el pànic a Europa. I per aconseguir-ho només li cal un paio que hagi seguit les seves consignes per Internet, se les hagi cregut, agafi un ganivet de cuina i comenci a clavar-lo a tothom que passi. No li cal més. Tan senzill.

I, davant d’aquesta realitat, ¿quina és (o hauria de ser) la fórmula informativa que no ens provoqués aquell regust amarg de pensar que l’amplificació global d’un atemptat, en el fons, afavoreix qui el provoca perquè això és el que vol, el màxim ressò? Complicat. Molt.  

Tant, que no tinc la resposta. Ja m’agradaria. Potser algú que en sàpiga la té. Un servidor, en tot cas, vol compartir amb vostè una senzilla reflexió en veu alta. Més que res per intentar que entre tots fem les coses millor que ara. Perquè abans que emissors i receptors d’informació, som ciutadans desconcertats que som al mateix bàndol, que estem horroritzats i que quan veiem les imatges de la barbaritat se’ns encongeix tot l’encongible. Però nosaltres hem d’explicar-ho i vostè vol saber. Complicat. Molt.