Sobre el cas Errejón, el Jofre Llombart ha escrit un article per llegir de dalt a baix. Sí, hi ha maltractadors i psicòpates als mitjans de comunicació. Com a tot arreu. I amb càrrecs molt importants. Però, al marge d’aquest apunt i de tota la literatura que, amb raó, es fa sobre les agressions sexuals, he trobat a faltar més reflexió sobre la veritable addició del polític de torn. L’he trobada en David Trueba a les pàgines d'El País. Escriu Trueba “si analitzéssim les arrels profundes d'alguns episodis que salten a les portades, ens trobaríem amb l'inconfusible rastre de la cocaïna”.
El director de cine afirma que algú hauria d'estudiar l'entestament de molts creadors per dotar la cocaïna d'uns “valors que no posseeix”. Espanya és un dels grans consumidors mundials d’aquesta droga. I, com diu Trueba, gairebé sempre, el relat que l'acompanya assenyala la diversió, l'eficàcia laboral i el sexe antològic. La realitat, explica Trueba, expliquen els que se n’han sortit i expliquen els metges, és completament oposada. La pregunta que es fa l’autor és per què encara té una imatge tan bona. I la resposta que hi dona és que la narrativa en el temps en què vivim persegueix l'explosió del present, sense profunditat per parlar de les conseqüències en el futur. Té raó, però no és l'única explicació.
Si volen ser addictes, és el seu problema, però que se la paguin ells, la droga. No amb els meus impostos
Trueba es pregunta si aquesta popularització de les drogues d'estimulació i rendiment no és la culminació d'un procés de transformació de personalitats per convertir la vida íntima en una peça de consum més. “Quan es redueixen les relacions humanes als hàbits d'ús i gaudi, no és estrany que les persones acabin sent tractades com a ninots al vostre servei”. És a dir, la incapacitat de relacionar l'esforç pausat amb la satisfacció profunda, que ens lliura a la recerca d'acceleradors, d'estimulants, que ens acaben confonent del tot. I passa a la vida com, en molts casos, a la parella.
El que no diu Trueba és que el consumidor de coca és una persona malalta. El consum de droga ensenya a mentir, porta a l’aïllament, a les relacions poc sanes o directament tòxiques, a no ser empàtic. I això és un greu problema, però és pitjor si ets polític, donada la responsabilitat que tens. I si la coca és a tot arreu, també és a la política. Al cap i a la fi, ni son extraterrestres ni tenen una vida i uns horaris massa convencionals. En això, la clava Errejón.
Jo els faria tests. Perquè un consumidor de drogues no pot ser un servidor públic i perquè si volen ser addictes, és el seu problema, però que se la paguin ells, la droga. No amb els meus impostos. Però crec que no passarà. A Itàlia, un programa de televisió va tenir la brillant idea de fer tests de drogues als legisladors. Van organitzar unes entrevistes falses a cinquanta polítics, que creien que parlarien de temes pressupostaris i, en lloc d'això, les maquilladores van prendre mostres de suor per fer la prova. El resultat va ser que setze havien consumit cànnabis o cocaïna les 36 hores anteriors a la prova. L'escàndol va ser de tal magnitud, que l'episodi no es va emetre mai. El canal que el va cancel·lar era propietat de Silvio Berlusconi.