Dissabte passat vaig anar a veure Bruce Springsteen a Montjuïc amb el meu amic Pep i la meva germana Laia. Quan érem a l'entrada ens vam trobar una amiga d'infantesa de la meva germana que feia ben bé 30 anys que no veia, i que venia acompanyada d'un amic, de la mateixa edat que nosaltres, que es dedica a organitzar viatges temàtics a l'Àfrica. Abans de baixar a la pista de l'estadi, ens vam aturar a comprar cinc cerveses en una guingueta. Mentre discutíem qui convidava qui, la cambrera ens va fer saber que eren 50 euros.

El preu de les cerveses —deu per cap— em va fer pensar en la conversa que teníem amb el Pep mentre anàvem cap a Barcelona. Al cotxe, parlàvem de les dificultats que els fills i els nets de la classe mitjana que va vertebrar l'autonomia i va empènyer (i finançar) el procés d'independència tenen per comprar un habitatge. Com que la vida s'ha encarit, i estalviar per l'entrada d'un pis s'ha tornat difícil, la gent de menys de 40 anys que té una família (o que la vol tenir) tendeix a viure al dia i a gastar-se, en un lloguer, els diners que abans es posaven en una hipoteca.

De seguida em va cridar l'atenció veure que la gent que entrava al concert feia, en general, cara de tenir l'afer de la propietat privada més o menys resolt. Vaig repassar el currículum del Pep, la trajectòria de la meva germana i la seva amiga, i fins i tot vaig fer quatre preguntes al seu amic i vaig concloure que, efectivament, tots cinc ens n'havíem sortit força bé en el nostre camp. Potser havíem hagut de nedar a contracorrent o alçar a pes algunes coses, en un país monopolitzat, encara, per les mòmies de la Transició. Però, al capdavall, ens havíem obert pas.

Em vaig fixar que el públic vestia amb estils de tribus diferents, però que l'estadi respirava un aire de cordialitat i comunió espontània. Era com tornar a la Catalunya de 1990 però amb un ambient més madurat i pròsper. Al contrari del que passa quan passeges pel carrer, no semblava que l'escola hagués fracassat ni que les dècades de democràcia haguessin passat debades. Les fans més joves eren atractives i alçaven cartells escrits en català sense faltes d'ortografia; els subtítols de les pantalles també estaven escrits en català i el Boss es dirigia al públic en la llengua del país amb una naturalitat que ja voldria veure més sovint.

La discreció del castellà, i de la cultura espanyola, em va cridar l'atenció tant o més que l'absència de tabac. Vaig recordar que, en el concert del camp Nou de la gira del Tunnel of Love, vaig fumar com un carreter amb una noia del Berlín americà. Quan el paquet de Fortuna se'ns va acabar vam començar a demanar cigarretes als veïns perquè llavors tothom fumava. Dissabte es veien molt poques cigarretes i l'escenari estava coronat per una senyera i per una bandera americana. Vaig pensar en una cosa que li vaig sentir dir a l'Oriol Junqueras el 2013, en un cicle de conferències al Centre Cultural del Born.

Aquell dia Junqueras va explicar molt bé com els catalans de 1700 (igual que els catalans de 1939) van quedar atrapats en el bàndol enemic d'un conflicte que va partir el nostre món en dues meitats. Mirava les banderes que onejaven dalt de l'escenari, escoltava les converses i els crits del meu voltant, i pensava que el nacionalisme espanyol ja ha començat a oscil·lar cap al model centralista i racial dels russos, els xinesos o els mexicans, mentre que nosaltres estem més a prop de l'inconformisme americà que ara està en crisi per culpa dels abusos de l'esquerra rica.

A mesura que avançava el concert em va semblar que el Boss ens volia dir alguna cosa. Puc entendre que, a la seva edat, necessiti sortir de gira per no deprimir-se, però no crec que insisteixi perquè sí en la idea que és el darrer supervivent dels seus amics; sobretot quan el bateria que l'ha acompanyat tota la vida, Max Weinberg, o el guitarrista, Steve Van Zandt, només són un parell d'anys més joves que ell. Em va semblar que la memorabilia del concert, els discursos i les cançons subtitulades tenien una qualitat de testament, però no acabava de captar-ne el missatge.

Llavors es van obrir els llums de l'estadi, va aparèixer la germana de l'amiga de la meva germana –que també feia anys que no veia i que també feia la mateixa cara de triomfadora que nosaltres– i ho vaig entendre: el Boss se'n va, però nosaltres ens quedem. La vida sense Bruce Springsteen no serà tan fàcil com la vida que hem viscut fins ara –vaig pensar–, si volem ser alguna cosa més que un parèntesi de progrés en aquest país malastruc. El Boss se'n va amb les darreres vaques grasses i ens deixa l'esperit sacrificat i inconformista dels seus himnes perquè defensem el nostre món i l'herència que volem deixar.