Pròleg. Quan era petit, el meu avi em va ensenyar que calia aprofitar l’entretemps de qualsevol cosa per fer un riuet. Va ser així com vaig agafar l’hàbit d’anar a pixar a la mitja part d'un capítol de La memòria dels Cargols, entre acte i acte de les obres de teatre que representàvem a l’escola i, és clar, a la fi de la primera part dels partits al Camp Nou, amb aquells lavabos plens d’homes amb colesterol que fotien a parir les males centrades de Reiziger. L’entretemps tenia alguna cosa particular, però, ja que era un temps fora del temps, com si més que un temps guanyat a la vida, fos més aviat un temps perdut a la fantasia. Segurament per aquest motiu, tants anys després, avui continuo dirigint-me al vàter quan en plena matinada em llevo i amb l’últim somni encara paladejant-me a la punta de la memòria, mig zombi, començo a dibuixar les línies mestres del somni que immediatament vindrà. També segurament per això va ser al lavabo, durant la mitja part de The Brutalist, quan vaig pensar en Antoni Gaudí i es va començar a edificar aquest article que entendreu després de la mitja part, d'aquí a un minut i mig.

Primera part. El protagonista de la pel·lícula es diu Lázsló Tóth, és un arquitecte jueu i també té visions oníriques, sobretot quan es punxa opi. Alguns cops són per imaginar els edificis que la seva imaginació vol projectar, i altres vegades són per recordar la seva angoixant fugida de l’Holocaust. La pel·lícula comença així, de fet, amb el personatge que fa Adrien Brody, amb aquell seu nas gongorià, arribant als Estats Units a la recerca d’una vida millor. Just abans que això passi, un rètol a l’inici de la projecció avisa que el film dura tres hores i mitja, però que al cap de 105 minuts hi haurà una mitja part d’un quart d’hora, provocant així un alliberament entre el públic masculí de la sala, que en aquell moment pensa per dins “quina sort, no hauré de patir per la pixera”. Com que jo no tenia ni idea que The Brutalist contenia una pausa pròpia, en canvi, havia passat pel lavabo abans d'entrar a la sala, ja que en la prèvia d’una projecció tan llarga no només cal tenir present la pròstata, sinó que fins i tot és plantejable posar-se el pijama, calçar-se unes sabatilles i renunciar a les crispetes per tal d’asseure’s a la butaca amb un gotet de llet.

Després d’uns primers cent cinc minuts fascinants, les llums de la sala van obrir-se, un 73% dels assistents van badallar i va ser aleshores, en aquella mitja part que semblava un lapse enmig d’un somni lleuger, quan la història de l’arquitecte prestigiós convertit en un immigrant sense recursos se’m va començar a difuminar. Com que els catalans som principalment un poble patidor i calculador, durant els quinze minuts de pausa els lavabos del cinema es van omplir de gom a gom, potser perquè la mitjana d’edat de la sala era d’homes de setanta anys amb pinta d’enviar-li una ampolla de vi a l’uròleg cada Nadal. “Sort d’aquesta pausa”, vaig sentir que li deia un simpàtic senyor amb molts pèls a les orelles a un altre home que pixava al seu costat, “perquè la pel·lícula és més llarga que les obres de la Sagrada Família!”. Després, tots tres vam tornar cap a la nostra butaca, però com que soc pacient de Catalanitis Antropocèntrica i no m’havia pres la medicació, ja se’m va fer impossible no mirar tota la segona part del film sense pensar en la Sagrada Família, en Gaudí i en el Modernisme.

Mitja part. Podeu anar al lavabo, si voleu. Queden dos minuts d’article.

Segona part. L’epopeia de Lázsló Tóth és la d’un genial arquitecte sorgit de l’escola Bauhaus que s’escapa del nazisme però es nega a deixar escapar el seu destí: elevar edificis que no siguin només funcionals, sinó sobretot transcendentals. Ho fa quan coneix un empresari ric i fosc que confia en ell, igual com Eusebi Güell va fer-ho amb Gaudí. Més enllà del fil narratiu arquitectònic, la brutalitat de la pel·li rau en el guió, que no avorreix en cap moment i genera totes les sensacions que poden existir, com passa als somnis. Veient The Brutalist és possible riure, patir, emocionar-se, reflexionar, enfadar-se, aprendre i també plorar, per això és tan important deixar-se endur pel que passa a la pantalla i no estar pendent de la bufeta urinària. “En arquitectura, un espai buit és en realitat un espai ple d’alguna cosa que no es veu”, diu el protagonista en un diàleg, potser per això vaig dedicar-me a omplir els racons de la meva imaginació pensant en les coincidències entre la història de l’arquitecte de ficció i el nostre arquitecte reusenc de carn i ossos, ja que fins i tot tots dos s’han de fer càrrec d’una neboda malalta en un moment de la seva vida. Sobretot, però, vaig dedicar els cent cinc minuts de la segona meitat a preguntar-me per què ningú a Catalunya ha pensat mai a fer una pel·li igual d'ambiciosa sobre l'inventor del trencadís.

Nou milions d’euros ha costat The Brutalist, que no són quatre duros però són deu milions menys que l'última d'Almodóvar i només dos milions més que Saben aquell, el meravellós biopic sobre l’Eugenio. Per fer més comparacions fàcils, Casa en flames ha costat gairebé tres milions i està dirigida per un director, Dani de la Orden, de la mateixa edat que el de The Brutalist, Brady Corbet. Estic a favor dels drames familiars comercials en català, igual com aplaudeixo fortament que una pel·lícula com El 47 expliqui la història de Manolo Vital, per bé que els que no tenim caseta a Cadaqués i tenim la mala sort de ser nets d'emigrants pobres com les rates —però que xerraven català nord-occidental, valencià o rossellonès—, desitgem també pel·lis que expliquin els relats del nostre país que no es volen explicar. Veient Kneecap ja em vaig preguntar per què diantre no fem coses així aquí, quan vivim enmig d'un conflicte lingüístic evident, però és que veient com la història d’un arquitecte és capaç d’esdevenir una obra mestra com The Brutalist, i amb un pressupost mitjanet, se’m va fer inevitable somiar amb una cosa igual anomenada The Modernist: l’epopeia d’un noi de comarques ple de traumes infantils que arriba a una Barcelona en construcció, hi projecta els seus somnis i n’acaba esdevenint un dels seus símbols internacionals. La història de tants. Lògicament, però, no dirigida per Marcel Barrena.

Epíleg. Fer una pel·lícula aspiracional sobre un artista que es va negar a parlar-li en castellà a Alfons XIII sempre és menys agraït que glorificar conductors d’autobús que eren amics de Pasqual Maragall, però si l’any vinent és l’Any Gaudí i ningú no ha pensat a invertir vuit milions d'euros per fer The Modernist, en part, és perquè igual com a mi de petit el meu avi em va ensenyar a fer pipí "per si de cas" a la mitja part del que sigui, als catalans també se’ns ha pretès educar amb altres limitacions igual d’absurdes, com per exemple fer-nos creure que no tenim res universal a explicar, res universal a fer i res universal a somiar des d’una òptica eminentment nostrada, "no fos cas". És un defecte provincià i que només es pot arreglar amb més diners, sí, però sobretot descolonitzant-nos la ment i explicant la història dels qui no han estat mai esclaus d’aquesta tara nostra, ja que en realitat som un país atrapat cíclicament a l’entretemps entre un passat gloriós que no tornarà i un futur incert que només serà pròsper si s’encara amb creativitat. Per això és important, molt, tenir sempre present la lliçó de Gaudí, que en el fons és idèntica a la que encarna Lázsló Tóth a The Brutalist: projectar el futur sense oblidar les arrels i, a la vegada, no deixar mai de somiar amb els ulls oberts.