Recordo que, després de la caiguda de Lehman Brothers, en plena crisi financera, un diari europeu va publicar un article que es titulava "The Party Is Over". L’articulista agafava Espanya com a paradigma, i repassava les quantitats de diners que el govern de Zapatero havia gastat amb aeroports fantasmes, carreteres buides i subvencions gratuïtes. L’article concloïa que la festa s'havia acabat per a tothom i per a Espanya encara més. Doncs bé, si el 2008 es va acabar la festa econòmica, ara s’ha acabat la festa ideològica.

Agradi o no, el PSC i l’abstenció són, en aquest moment, les dues úniques opcions polítiques sòlides que Catalunya té per encarar el tomb darwinista que ha fet el món. El PSC és un partit de mentalitat jesuítica i navegarà perfectament el gir autoritari, encara que Pedro Sánchez sigui defenestrat de la Moncloa. Ara potser és difícil d’imaginar, però els socialistes catalans guanyaran vots pactant amb el PP i Vox, si Feijóo arriba al poder a Espanya. A poc a poc veurem que el peix al cove de Jordi Pujol ve d'una tradició molt més antiga que els Mossos d’Esquadra i la vella Convergència.

Pel que fa a l’abstenció, representa una alternativa difusa i provisòria, però fins ara ha sigut l’única posició política que ha donat refugi moral i una veu mínimament influent als catalans independentistes. L’impacte que Sílvia Orriols ha tingut en el debat parlamentari no es pot deslligar de la caiguda de caretes que la tossuderia i el gruix social dels abstencionistes ha provocat entre les files dels independentistes pacificadors. L’abstenció ha servit per començar a alliberar el país de les confusions de l’1 d’octubre, i s’aguantarà mentre no hi hagi una alternativa més sofisticada i creïble. 

Si el 2008 es va acabar la festa econòmica, ara s’ha acabat la festa ideològica

Els partits del procés no crec que tornin a aixecar el cap mai més, tal com eren. L’única possibilitat que veig a Oriol Junqueras i Carles Puigdemont és anar plegats i demostrar que són millors —més resistents i més flexibles— que els seus respectius partits. L’estratègia republicana d’ampliar la base no ha servit per engolir el PSC, però sí que ha servit per destruir les ficcions convergents que sostenien el prestigi de l’autonomia, i el seu sistema d’equilibris. Per primer cop des de la Transició, hi ha espai per a una dreta nacional que faci oposició no sols al PSC, sinó també a Junts i ERC, aprofitant que tots beuen de la mateixa ideologia progressista.

En un món que cau, qualsevol idea nova sonarà d’entrada com una ficció, o com una imposició immoral i violenta. Quan Bruno Maçaes acusa Donald Trump de viure en el món de l’entreteniment, no té en compte que la creativitat i el progrés surten sempre, igual que les guerres, de la necessitat dels homes de distreure’s. Els països occidentals hauran d’afinar molt bé la relació entre la força i les idees perquè les noves ficcions no surtin de mare. Però no hi ha cap altra sortida. Les velles fantasies estan esgotades, només cal veure com han acabat polítics com Justin Trudeau o Nicola Sturgeon mirant de treure suc de les escorrialles del liberalisme de mitjans de segle XX.

Els anys que venen seran d’una realpolitik ferotge, però a la vegada no hi haurà estaquirots més ridículs i ruïnosos que aquests fatalistes estarrufats que diuen que el món és així. El món ja no és de cap manera. Catalunya ja no és de cap manera, i justament aquest és el problema. El poder ha abusat tant del realisme que ja no queda realitat. Enlloc no es veu tant clar com al nostre país fins a quin punt l’empoderament mediàtic de les víctimes era l’últim recurs d’un món afeblit que s’acabava. Si Catalunya no fa servir bé la seva força, repetirà els errors de fa un segle, però si no té força per imposar una ficció nova, acabarà encara més malament que després de la Guerra Civil.

La festa s’ha acabat. I ja només queda marge per inventar la realitat o resignar-se a veure qui torna a posar les ratlles i on es queden.