Dimarts es va jugar a Pyongyang un partit de classificació del Mundial de Qatar del 2022 entre Corea del Nord i Corea del Sud. Potser el partit més avorrit de la història. El resultat va ser de 0 a 0 i no es va poder conèixer en temps real. No hi va haver tele. No hi va haver aficionats. L’enfrontament esportiu a l’estadi Kim Il-sung entre dos enemics íntims es va fer en pau. Sense protestes. Sense aldarulls. Això sí, amb autoritats com el president de la FIFA Gianni Infantino. També dimarts hi havia autoritats a l’entrega del Premi Planeta, la gran festa literària dels establerts. Va ser allà on la ministra Carmen Calvo va dir que “la ciutadania no té res a dir ni res a protestar”. Com a Corea del Nord.

La realitat, però, era que a la mateixa hora, els carrers de Barcelona cremaven. No és la primera vegada. Ni serà l'última. Molts van recordar el sobrenom de Rosa de Foc que va rebre la ciutat arran dels fets de la Setmana Tràgica del 1909. Però no cal anar tan lluny. Va passar el juny del 2001 amb la reunió que hi havia de fer el Banc Mundial. Va passar el 2010 amb la vaga general. I aquesta vegada es podia preveure. De fet, ho estava. Si no, per què el Ministeri de l’Interior ha enviat 1.300 policies i guàrdies civils? Es podia preveure perquè si hi ha una sentència que li diu a la gent que una manifestació pacífica com la del 20-S o rebre cops de porra i pilotes de goma l’1-0 és un delicte de sedició, la resposta pot ser perfectament no posar l’altra galta.

Durant i després del referèndum, a la majoria de manifestacions hi havia bombers a primera línia; van calmar els ànims dels manifestants, evitant enfrontaments i, de passada, que es criminalitzés l’independentisme. Ara no se’n veu cap, de bomber. Ningú posa pau

Es podia preveure perquè si en dos anys, els partits i les institucions han estat incapaços de pactar una resposta i, per tant, no hi ha lideratge polític, la reacció del carrer és imprevisible. I es podia preveure perquè, oh paradoxa, ahir va fer dos anys que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó, justament, per haver evitat que el 20-S acabés com dimarts. Quina gran paradoxa i quina gran injustícia. Sànchez i Cuixart eren els autèntics especialistes a controlar manifestacions. I no hi són.

Tampoc l’actuació dels Mossos d’Esquadra ha estat la del 20-S i la de l’1-0. Però, en canvi, Josep Lluís Trapero és més a prop que la setmana passada de ser condemnat a presó. I tampoc ho ha estat la de la Conselleria d’Interior. No ho ha estat pels Mossos. Però tampoc ho ha estat, no sé si ho han notat, pels bombers. Dies abans, durant i després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, a la majoria de manifestacions hi havia bombers a primera línia. Tothom ho recorda. Els bombers van calmar els ànims dels manifestants, especialment l’1 d’octubre, però també el 3-0, evitant enfrontaments i, de passada, que es criminalitzés l’independentisme. Ara no se’n veu cap, de bomber. Ningú posa pau. I veiem càrregues cada dia. No s’han preguntat per què no hi són? Doncs perquè pocs dies abans de la sentència del Suprem, el Departament d’Interior, a través de la Direcció General de Bombers, en mans de Manel Pardo, va enviar una nota informativa a tots els parcs recordant que “no està permès l’ús de l’uniforme en situacions alienes a la prestació del servei i es considera una falta greu”. Tota una amenaça. L’any 2017 ningú va dir res, malgrat que el decret 216/1995 i la llei 5/1994 ja eren vigents. Els bombers encara tenen companys encausats per haver sortit uniformats l’octubre del 2017, acusats de malversació. Potser la direcció no en vol més. Però un cos a qui la gent crida "els bombers seran sempre nostres", es troba a faltar aquests dies. No. No sembla una bona decisió.