El Jordi Cuixart que apareix darrere el vidre a la sala de visites de Lledoners, quan falta molt poc per al seu trasllat a Madrid, és un home somrient, relaxat, juganer, alegre i feliç. No sembla algú que estigui a la presó. O almenys no com ens ho imaginem els qui no hi hem estat. És algú que ha trobat en la meditació l’escapatòria mental de la seva reclusió. Algú que diu que hi ha més gent a la seva presó mental que a les cel·les convencionals. Algú que diu que els que el tenen empresonat ja han perdut, perquè ja no li poden fer res pitjor. Algú transformat. Algú que s’ha adonat que el destí l’ha portat allà per dedicar la seva vida a la defensa dels drets fonamentals.

Una qüestió tècnica. Les entrevistes que es feien als presos polítics funcionaven de la següent manera. Primer els passaven unes preguntes, les responien per escrit i després l’entrevistador podia fer una visita i prendre nota a mà per completar el qüestionari. En la conversa que va tenir amb l’equip de FAQS, un Cuixart verbalment hiperactiu, va dir que no pot renunciar en el futur a evitar enviar els seus fills a la presó. Per això, quan dimecres el president d’Òmnium Cultural va, per fi, comparèixer davant del jutge, no em vaig sorprendre que digués que el dret a votar es guanya votant. Menteixo. Ho vaig fer al cap d’una estona. En comprovar que la transformació de Cuixart era encara de més abast del que havia imaginat. La seva frase “la meva prioritat ja no és sortir de la presó, sinó denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats a Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol” ha quedat gravada per a la posteritat.

Eduard Voltas va escriure a Twitter escoltant Cuixart que potser no calen fulls de ruta, però que l’actitud és la de Cuixart. I ho subscric. Perquè, de fet, és l’actitud que va fer possible l’1 d’octubre. Que no va ser un referèndum vinculant. El problema per l’Estat és que va ser molt més que això. I Cuixart representa aquell esperit, que té molt més de fons que el curt terminisme del debat polític actual.

Les classes mitjanes i treballadores de mica en mica han anat veient que o el projecte és nou i el proposen ells o seguirà la subordinació, la resignació i la feblesa en un moment de canvi global

Deia l’economista Gonzalo Bernardos fa uns dies a can Basté, a manera de burla, que a la tarda de la vaga del 21 de febrer, els burgesos baixarien a manifestar-se. S’equivocava, òbviament. Però en el fons sé què volia dir. S’equivocava perquè es confon de grup social. No és precisament la burgesia qui es manifesta ni qui ha protagonitzat aquest procés de transformació. La burgesia no té projecte per a Catalunya. El va tenir, sempre supeditat a l’Estat, o amb la voluntat de mantenir uns privilegis. Però ja no el té. La burgesia és qui va canviar les seus socials de les empreses l’octubre del 2017. La burgesia és qui encara fa la gara-gara al Rei. Però la burgesia, que encara té poder, ja no mana. I per això està tan desesperada com per dipositar les esperances en un ex-primer ministre francès. O en Ciutadans. Algú s’ha preguntat de què va servir la victòria d’Inés Arrimadas el 21-D. Mai una victòria va servir per a tan poc. Bé, sí, perquè ella vagi a Madrid. Però Ciutadans no ha sabut què fer amb els seus diputats més enllà d’ensenyar cartellets i anar a fer el número a Waterloo. Ni cosir el que diuen que estava trencat, ni plantejar una alternativa com a principal grup de l’oposició. I no ho ha fet perquè Ciutadans no té un projecte, perquè la burgesia no té un projecte.

Tampoc els hereus del món convergent tenen un projecte que no sigui el mateix de sempre i que una majoria ja no compra. La gent més activa i compromesa amb el país ja no els segueix. No és la Catalunya burgesa, Bernardos. Són altres classes i sectors socials. Són les classes mitjanes i treballadores, que de mica en mica han anat veient que o el projecte és nou i el proposen ells o seguirà la subordinació, la resignació i la feblesa en un moment de canvi global. L’èxit de l’ANC s’explica per això. I l’èxit d’Òmnium també. De fet. Són això. Com ho és ERC i la CUP i els comuns. I Carles Puigdemont ho sap. I per això s’inventa la Crida i hi posa a Jordi Sànchez.  

I Cuixart és això. Els diaris digitals són això. La revolució silenciosa que ha començat al món econòmic i empresarial és això. I és un projecte de llarg recorregut. En el qual els partits han comès errors. Un món que ha patit un estrès post-traumàtic després de l’octubre del 17. Els partits, les entitats i els ciutadans. Però és un món que és allà i no té alternativa ara mateix. I al Madrid polític hi ha gent que ho sap. I, passada la ressaca, el retrocés o com li vulguin dir, aquest món tornarà. Això és, en el fons, el que va explicar Jordi Cuixart al Suprem. O el que van fer Baños i Reguant. Això és el que expliquen les escenes que hem viscut els darrers dies. Al Mobile, a Waterloo i al Suprem.