27 de març del 2021. Palau Sant Jordi. Els qui van ser al concert de Love of Lesbian, començant per Santi Balmes, van sortir-ne emocionats. “Encara estem en estat de xoc”, deia el cantant al cap de quinze dies. No ha anat malament. I poca broma amb aquesta mena de comunions entre un públic multitudinari i un grup de música. Va ser un Sant Jordi abans de Sant Jordi. Un dia que, amb permís del Procicat, un govern dins d’un govern que no governa, tothom ha marcat com el primer d’una llibertat (gairebé) recuperada. Aquests dies han fet 40 anys d’un altre concert mític. 21 d’abril del 1981. Palau d’Esports de Montjuïc. Com ha escrit Jordi Bianciotto, un d’aquells concerts en què hi va ser tothom o mataria per haver-hi estat... tot i que van quedar entrades a la taquilla. Un concert que encara es recorda. Per què? Perquè hi ha una màgia, una energia, cervells connectats, en els concerts de masses. Un senyal elèctric que perviu en el temps. I aquell concert va arribar en el moment just de l’efervescència rockera d’un jove de Nova Jersey que després d’aquella gira es va adonar que ja era ric. I encara no havia gravat Born in the USA.
No es pot menystenir la força d’un concert. Aquesta màgia que ens ha estat negada l’últim any. I que hem de recuperar urgentment
Ara se n’han publicat unes fotos inèdites de Francesc Fàbregas. I circula un vídeo de 25 minuts que Manuel Huerga ha penjat a la xarxa. Una força de la natura. En directe el van veure 7.000 espectadors i va ser, segons el biògraf Dave Marsh, el millor concert que ha fet mai el Boss. Segur que és exagerat. De fet, com es pot mesurar? Segurament és impossible, però hi ha un intangible. El públic. Després ho ha pogut comprovar molta més gent. Palau Sant Jordi, 2002. Camp Nou, 2016. Però aquell del 1981, com el 2021, la gent tenia set de rock. I de llibertat. Feia dos mesos que uns guàrdies civils havien entrat a trets al Congrés dels Diputats. Seria agosarat plantejar que Bruce Springsteen va contribuir a la consolidació de la democràcia a Espanya. O no. Potser els sembla una pregunta absurda. Però no ho és. Òbviament, un concert sol no serveix per res. Però, pot ajudar. Ja fa anys que Erik Kirschbaum va escriure un llibre que teoritza sobre el concert de Springsteen a Berlín Est el 19 de juliol del 1988. Clar que allà hi havia 300.000 persones. Aleshores sí que el Boss havia fet Born in the USA i ja era una icona (i sí, ja era multimilionari). Les autoritats de l’RDA van voler manipular políticament el concert. Springsteen es va enfadar i en ple concert va deixar clar que ell no estava allà per fer política, que no estava a favor ni en contra de cap govern, que estava allà per tocar rock and roll per a la gent de Berlín Est amb el desig que totes les barreres caiguessin algun dia. Springsteen va entonar, aleshores, Chimes of Freedom, que em veig incapaç de traduir al català sense profanar Bob Dylan. I vaja si va caure el mur. Només un any més tard.
No, el mur no va caure pel Boss. Va caure pel desgast d’un règim, les casualitats, els polítics de l’oest o pels líders de la Unió Soviètica que van decidir guardar les armes. Però també per la força de la gent. I tampoc la democràcia espanyola es va consolidar per un concert de rock. Va ser pel desgast d’un règim, per les casualitats, per l’arribada de l’esquerra al poder al cap de poc més d’un any, però també per la força de la gent. No es pot menystenir la força d’un concert. Aquesta màgia que ens ha estat negada l’últim any. I que hem de recuperar urgentment. En un concert, el cantant et canta a tu. I et canta freedom a l’orella. Els Beatles a la Monumental el 1965. Els Stones l’11 de juny del 1976, set mesos després de la mort de Franco i dos mesos abans de la Diada de Sant Boi, a la Monumental (tot i que Gay Mercader els volia a Cambrils). I presentats per Torrebruno, per cert. I The River el 1981. Van servir? Potser sí. Al cap i a la fí, You can’t start a fire without a spark. La gent.