Magdalena Álvarez, il·lustre ministra de Foment amb Mister Magorium Zapatero, va dir una vegada: “Estamos cosiendo España con cables de acero”. Es referia, òbviament, a l’AVE. A Maleni l’acaben de condemnar a 9 anys d’inhabilitació, però no pel patriotisme d’alta velocitat, sinó pel cas dels ERO de la Junta d’Andalusia. Però Maleni és aquesta frase. De gran profunditat. “Estamos cosiendo España con hilos de acero”. I seguia: “Esa es la verdadera forma de hacer país, de defender la unidad de España: coserla con hilos de acero”. Per defensar la unitat d’Espanya ―quina mania― cal cosir-la amb fils d’acer ―quina obsessió―. Quin poc convenciment denota això de la unitat d’Espanya quan t’ho has d’anar repetint com un mantra i quan ho has de cosir amb fils d’acer. Qui vol estar cosit amb fils d’acer? Una altra cosa és parlar d’igualtat d’oportunitats o del “hacer país” que ella mateixa esmenta. Però la “unidad de España”? El que vol dir, en realitat, és que Espanya ―en la visió hegemònica del nacionalisme espanyol― és tot allò que està unit amb Madrid de manera radial. Autopistes, avions i trens. Espanya, quilòmetre zero. Espanya, capital París, com ha documentat Germà Bel.

Ara mateix, un dels pocs, per no dir l’únic, imaginari comú que hi ha cada cap de setmana és la Lliga de Futbol

La sentència dels ERO ha aparegut, curiosament, una setmana després de les eleccions del 10-N. Unes eleccions, s’ha destacat molt, amb 16 partits amb representació al Congrés! 16 partits. Molts d’ells són d’això que se’n diu representació territorial. El cas més comentat, el de Terol Existeix. Plataforma que es va començar a fer cèlebre, per cert, quan es va començar a explicar que a Terol els tractors van més ràpid que el tren. L’AVE haurà cosit tant Espanya que tenir estació és una obsessió. Però aquesta mateixa estructura radial explica en part com Madrid ha xuclat Espanya. L’Espanya buidada que explica tantes coses. Explica Terol Existeix. Però també Vox. I també perquè cada territori ha vist que els dos grans partits ja no els defensen i han d’enviar diputats “territorials” a Madrid. Ho fan els gallecs, els catalans i els bascos, però també els valencians, els canaris, els navarresos, els càntabres i els terolencs. Ah, i els melillencs no han entrat pels pèls. Madrid se n’ha anat. Els que s’han independitzat d’Espanya són els madrilenys. O, millor dit, el Madrid del poder.

No. Espanya no és l’AVE. Al contrari. Espanya eren tres coses. I ara en són dues. El que de veritat articulava Espanya era la mili. El servei militar obligatori. José María Aznar, que tant alerta de la balcanització, hauria de ser conscient que ell es va començar a carregar Espanya quan la va suprimir. Gràcies a Carles Campuzano, per cert, i el pacte del Majestic. És curiós que ningú l'hi retregui. A Aznar, no a Campu. L’altra cosa que articulava Espanya ―i encara ho fa en bona part― la veurem d’aquí a pocs dies. És la Loteria de Nadal. Aquell sorteig en què juga tothom, sigui a Bilbao, a Barcelona o a Albacete, amb el desig de guanyar el Gordo. I aquelles imatges de cada any. Com els torrons El Almendro. A Catalunya Elsa Artadi va impulsar La Grossa, però el Gordo encara explica Espanya un cop a l’any. Ara, el que de veritat, de veritat, explica Espanya és... la Lliga de Futbol. De fet, Espanya és la Lliga de Futbol. Ara mateix, un dels pocs, per no dir l’únic, imaginari comú que hi ha cada cap de setmana. Espanya no és la Roja. És la Lliga de Futbol. Perquè la Lliga és el més semblant a la realitat. De fet, el Congrés dels 16 partits, que s’assembla a la complexitat d’Espanya, s’assembla a la Lliga de Futbol. Són les dues coses. L’Espanya de veritat és la Lliga de Futbol. I l’únic que articula Espanya és la Lliga de futbol. D’aquí la por a una Lliga europea. La mateixa que explica que un dia s’inventessin l’ample ibèric de les vies de tren, no fos cas que es passessin de frenada i marxessin Pirineus cap amunt.