No sé per quin estrany algoritme el meu compte de Spotify em porta de tant en tant com a “descubrimiento semanal” la cançó Papá cuéntame otra vez d’Ismael Serrano. Com si em volgués dir alguna cosa. I això que he de dir que la cançó fa molta ràbia. Fins i tot quan descobreixes el seu autèntic significat. O potser per això. Perquè retrata una realitat. La d’una part d’una generació. La que ha sigut la classe dirigent durant gairebé quaranta anys. El tema és del 1997 i el mateix Serrano explica que és una discussió generacional davant d’un món molt diferent del que van somiar (alguns) dels nostres pares, una part d’una generació combativa en el seu moment davant de la dictadura i que, un cop instal·lada, es va oblidar de moltes coses i s’ha anat conformant amb una realitat que els ha anat de cine.

La cançó comença amb uns versos que diuen:

“Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito 
De gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo
Y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana
Y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda”

Al marge que els Rolling haurien de ser els Stones, ja es veu que el “papá” de la cançó és un senyor que explica batalletes nostàlgiques de bons i dolents. Feixistes i policies contra estudiants. Ah, d’entrada ja es veu que als seixanta sí que hi podia haver bons i dolents i que la protesta i la lluita al carrer no era ETA. Era “dulce guerrilla urbana”.

Però Serrano segueix:

“Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis 
Estropeando la vejez a oxidados dictadores
Y como cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona 
En aquel mayo francés en los días de vino y rosas”

Aha! La generació del maig del 68, que ha ocupat (i en bona part encara ocupa) el poder, va fer la seva revolució dels somriures i, d’acord, no va fer caure Franco, però l’avi ho devia passar malament. Home. No devien ser tants perquè Franco va morir al llit, perquè més de 40 anys després encara reposa en pau i ho va deixar tot “atado y bien atado”. I, home, aleshores podies cantar Al vent, que la cosa catalana queia simpàtica. Fins que ho va deixar de ser.

Més papá:

“Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita 
De aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia
Y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo
Y como desde aquel día todo parece más feo”

Ah, amics. És clar. Aquí l'única revolució la van fer ells. L'única revolució bona la van fer els instal·lats. Els que per edat els va tocar ocupar llocs de poder a la Transició. A la política, a la universitat, als mitjans de comunicació. I que, en bona part, segueixen allà donant lliçons. “Cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo”. “Y como desde aquel dia todo parece más feo”. Aquesta generació que va fer la Transició, que va ocupar llocs de poder i que van construir la democràcia, però va fer de tap, s’ha cobrat els serveis prestats, es creu amb el monopoli de la veritat absoluta i no ha volgut perdre el privilegi econòmic i del mite, quan altres han agafat el fusell. El metafòric, no el de Pablo Casado.

És aquesta generació, que va tenir dret a equivocar-se, la que no deixa equivocar-se als seus fills perquè amb ells va arribar el final de la història

“Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada 
Y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada
Al final de la partida no pudisteis hacer nada
Y bajo los adoquines no había arena de playa”

Clar, van fer el que van poder. La Transició va ser un pacte, que ara no es pot superar. Està tancat. És aquesta generació, que va tenir dret a equivocar-se, la que no deixa equivocar-se als seus fills perquè amb ells va arribar al final de la història. És una part d’aquesta generació, la que des de la política, el periodisme i la universitat ha creat opinió pública amb superioritat moral, la que més s’ha oposat als canvis que els seus fills han reivindicat. Són els que troben que el 15-M és un perill que ve de Veneçuela i l’11-S uns adoctrinats per TV3. Són els que donen lliçons perquè quan ells prenien partit per l’esquerra era un fet natural que no es contradeia amb l’honestedat professional, però que ara alliçonen que prendre partit ha de ser sinònim d’arruïnar una carrera.

Aquí la cançó fa un gir. Per fi apareix la ironia i l’amargura:

“Fue muy dura la derrota, todo lo que se soñaba 
Se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas
Y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias
Pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza”

“Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis
Que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París
Sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual
Las hostias siguen cayendo sobre quien habla de más”

Doncs sí. El sistema, la seva obra, té teranyines. Aluminosi. Però no volen fer neteja. Són les seves maleïdes teranyines i abans prefereixen que els caigui la casa a sobre. “Las hostias siguen cayendo sobre quien habla de más”. Sobre Valtònyc. Sobre Hasél. Sobre Nahuel. Sobre Adrià Carrasco. I què hi fan aquells progres de la superioritat moral? Res. Perquè la seva obra és impecable. Perquè seria admetre una derrota. Seria admetre la derrota del mite que han construït i sobre el que han viscut. I s’equivoquen. Ningú diu que la lluita d’una generació no hagi servit de res. Però altres tenen ara el dret d’equivocar-se. El tenien el 1997 i encara és més urgent equivocar-se 20 anys després. “Entre la indignación y la vergüenza ante la violència policial en Catalunya”, va piular Serrano, que ha defensat el dret a decidir dels catalans, el migdia de l’1-O. Afortunadament, ja hi ha qui s’equivoca. Aquí, però també allà. Tot i que de manera menys hegemònica, davant la resistència numantina. Per molt que vulguin, la història no s’ha acabat.