El futbolista australià Josh Cavallo ha anunciat que és gai. D’entrada no sembla una notícia d’impacte, perquè pensem que vivim en una societat oberta. Però es veu que no tant. I a aquestes altures de la pel·lícula, l’anunci d’aquest jugador de 21 anys de l’Adelaida United és de primera magnitud. El noi explica que ha ocultat la seva homosexualitat perquè estava “avergonyit” de no atrevir-se a ser ell mateix, sobretot perquè, atenció, no encaixava en el “motlle del futbolista professional”. Exagera? Un 6% de la població europea es declara obertament homosexual. Són els que ho diuen, esclar. A Hongria no és una bona idea fer-ho. Però a La Lliga, la Premier, la Bundeslliga o a la Serie A, representa que no hi ha cap gai. Per què? L’exjugador del Bayern de Munich, Philip Lahm, ho clava: “Els polítics es poden declarar homosexuals, però no han de jugar davant de 60.000 espectadors cada setmana”. Recordeu els crits de “Guti maricón”, simplement perquè portava melena? O tot un Camp Nou cridant “Michel maricón”? O els crits de “sal del armario” a Cañizares perquè es tenyia? I com van voler fer mal a Pep Guardiola? Direu que queda lluny. Però Koke descentrava Cristiano Ronaldo dient-li maricón. Rakitic va dir que no volia gais al vestuari. Paco Jémez que Espanya “no està preparada per a un futbolista gai”. I el 2006, no fa tant, la revista Zero va haver d’aturar un reportatge on sortien jugadors del Bilbao, la Real, el Madrid i el Barça parlant obertament de la seva homosexualitat, “per pressions externes”.
El gest de Cavallo és històric perquè, com a esport de masses, la societat incorpora valors que venen del futbol. I un d’ells és el del model de masculinitat
Cavallo fa història, sobretot perquè ha rebut immediatament suports d’estrelles com Antoine Griezmann, l’exespanyolista Javi López o Gerard Piqué, que va admetre: “El món del futbol està molt endarrerit i ens esteu ajudant a avançar”. I el Barça com a club, gran encert, es va afegir als agraïments: “La teva valentia contribueix a normalitzar la diversitat al món de l’esport”. Perquè Cavallo no és el primer futbolista professional que surt de l’armari. Justin Fashanu ho va fer el 1990, però no va ser acceptat ni pel Nottingham Forest ni als estadis i es va acabar suïcidant el 1998. Ara tindria 61 anys, i en el seu honor se celebra cada any el Dia Internacional Contra la LGTBIfòbia a l’Esport. Thomas Hitzlsperger, que va jugar en diferents clubs, com l’Everton, ho va explicar un any després de retirar-se. Cosa que es va aplaudir, però que llançava el mateix missatge de Lahm: no ho diguis mentre jugues i t’estalviaràs problemes. Cosa que és un problema per als nens, que es queden sense referents i amb la idea que cal amagar la teva sexualitat. No és broma. El jugador de waterpolo Víctor Gutiérrez es va declarar homosexual el 2018 i va dir que ho hauria fet abans si als 13 anys hagués vist algun futbolista amb el seu nòvio. Només un jugador de futbol americà, Ryan Russell, i un de l’NBA, Jason Collins, han seguit l’exemple de Cavallo. I tots dos han admès que tenien por de rebre insults, perdre la feina i perdre patrocinadors. Molts d’ells àrabs, per cert, en el món del futbol.
El gest de Cavallo és històric perquè, com a esport de masses, la societat incorpora valors que venen del futbol. I un d’ells és el del model de masculinitat. O és que ens pensem que la proliferació de tatuatges, músculs, barbes, cames i torsos depilats i pentinats estranys surt del no-res? Si Ronaldo ha arribat a demanar perdó a les mares pel mal que va fer el seu pentinat a la final del Mundial del 2002! I el futbol transmet una hipermasculinitat cosmètica en què l’home de veritat és un heterosexual amb una nòvia descomunal. I als estadis se suposa que els gais són dèbils i motiu d’insult. El futbol ha de deixar de ser masclista i un món en què Iker Casillas pot fer un petó a Sara Carbonero i Piqué dedicar els gols a Shakira, però els gais han d’esperar a arribar a casa i passar els millors anys de la seva vida amagant qui són.