Carla Simón ha guanyat l’Os d’Or de la setanta-dosena Berlinale. És la primera pel·lícula catalana que el guanya i l’èxit dona per a moltes lectures. Alcarràs, que així es diu la pel·lícula com ja sap tothom mínimament informat, està rodada íntegrament en català, narra la història de l’última collita d’una família en una finca d’Alcarràs (Segrià) abans que els propietaris hi instal·lin plaques solars. I, per tant, una primera lectura parla d’una reivindicació de les dones, dels pagesos, del rebost de Catalunya, de la melmelada de préssec, de la Catalunya buidada, dels actors no professionals, de la família, de la identitat, de la història, de la proximitat, de les emocions. Ens alerta de la modernitat mal entesa, de la tirania dels diners. I ens parla d’una reivindicació de la llengua, perquè es demostra que el català no és un impediment perquè un projecte tingui recorregut. Ho escric sovint, però hi insisteixo. No crec que s’hagi valorat prou que HBO comprés un documental de tres capítols en català sobre com es van viure els dies més durs de la pandèmia al Parc Taulí de Sabadell. No hi hem fet cas ni nosaltres mateixos. I en aquest sentit estic d’acord amb qui diu que el victimisme no ens porta enlloc com a país, que hem de tenir ambició. I autoestima, afegeixo. Ludovico Longhi, professor de Carla Simón, comparava com s’ha rebut l’èxit de la cineasta amb una Champions del Barça. Ens hem menystingut tant, anem tan faltats d’alegries, que l’èxit de Carla Simón s’ha celebrat com un gol decisiu.
Els algoritmes ens diuen quina música hem d’escoltar, quines sèries hem de mirar, què hem de llegir; i el que ha fet Carla Simón no triomfaria en un món d’algoritmes
Hem de tenir ambició, doncs, i això vol dir, com deia Tono Folguera, un dels productors de la pel·lícula, que el cinema necessita temps i diners. I nosaltres mateixos som els primers que no hi dediquem ni temps ni diners. I ho hem de fer. Perquè, efectivament, costa molt trobar finançament per a qualsevol forma d’art en català. I això em porta a la lliçó que més m’interessa. Massa vegades el finançament depèn del que diguin uns algoritmes. Els algoritmes ens diuen quina música hem d’escoltar, quines sèries hem de mirar, què hem de llegir. I el que ha fet Carla Simón no triomfaria en un món d’algoritmes. I per això m’agrada. Si tu poses com a ingredients en una màquina una directora jove, actors no professionals, la llengua catalana, préssecs i Alcarràs, l’algoritme et dirà que on vas a parar. Si el teu finançament depèn d’un algoritme, ningú et donarà un duro. Són les persones, la seva sensibilitat, el seu nas o el que vulgueu, les que prendran una decisió diferent, que és el que afortunadament fan al Festival Internacional de Cinema de Berlín. L’algoritme voldrà la sèrie d’espies del PP, no uns pagesos de Lleida. Els algoritmes ens porten a aquells carrers de totes les capitals del món que ja són iguals perquè hi trobem les mateixes botigues de les mateixes multinacionals. L’algoritme ens porta a un món uniforme. L’algoritme mata la creativitat i la innovació. L’algoritme no entén d’emocions. L’algoritme ens porta al McDonald's. L’algoritme no hauria valorat mai Ferran Adrià. L’algoritme no entén d’art. L’algoritme es més curt que les mànigues d’una armilla. O igual d’intel·ligent que qui el programa. O de qui li fa cas.