El Tribunal Constitucional ha considerat inconstitucional el confinament decretat pel govern espanyol el març del 2020, el més salvatge d’Europa i del món lliure. La llàstima és que s’hagi deixat en mans de Vox la defensa de drets fonamentals com el de la llibertat de circulació. Que calia un confinament per fer front a la pandèmia és una evidència empírica, com demostra que la limitació de moviments ha estat —i encara és— l'única forma per frenar l’expansió del virus. Que aquesta limitació de drets va ser en realitat una suspensió i que es va colar un estat d’excepció per la porta del darrere, és ara també una evidència. Com ho és que es va donar un poder exagerat a les policies per multar de manera arbitrària, i per això ara es podran reclamar les multes.

I subscriure això no vol dir ser un negacionista, ni fan de Miguel Bosé, ni un trumpista català, ni prioritzar l’economia, ni ser un liberal egoista, ni negar el dret a la salut o els drets col·lectius. Vol dir defensar que els drets fonamentals no són només per quan ens els podem permetre i que es poden limitar, però no suspendre amb aquella alegria. Vol dir defensar que un altre estat d’alarma era possible, més quirúrgic, com després s’ha demostrat. Vol dir, per cert, defensar que la salut pública és molt més que lluitar contra el virus de merda.

Quan es comencen a retallar drets fonamentals i ningú diu res, les autoritats li agafen el gust

Hi va haver molt poques veus que van criticar l’estat d’alarma espanyol —que, s’ha de dir, el president Quim Torra encara trobava insuficient—, basat en la seva més pura tradició: autoritarisme, centralisme, burocràcia, menyspreu als infants i a la seva educació i menyspreu a l’esport. Aquest va ser el quadre de març del 2020. I que era un error ho demostra que després es va corregir, cosa de la qual ens n’hem d’alegrar. Es van treure els militars de les rodes de premsa, es van tornar les competències a les autonomies, els nens van tornar a classe i no va passar res i els esportistes —els olímpics i els de panxa cervesera— van poder sortir al carrer i a córrer pel mig d’un bosc, indret infinitament menys perillós que el menjador de casa.

El cas és que mai es va basar res en la confiança mútua entre administració i administrats i així ens va ara. En lloc de convèncer, es va optar per una campanya patriòtica i per un arrest domiciliari massiu sota amenaça de multa de 30.000 euros. Vam veure delators de balcó i aplaudiments acrítics. Ningú ha assumit responsabilitats pel drama de les residències d’avis. De fet, no hem fet ni tan sols el debat sobre una societat que viu amb la gent gran aparcada i invisibilitzada. I encara no hem entès per què s’ha trigat un any i mig a poder comprar tests d’antígens sense recepta a les farmàcies.

És, per tant, una bona notícia la decisió del Constitucional? Doncs, miri, potser no. Perquè potser la propera vegada, en lloc d’un confinament quirúrgic, decideixen aprovar directament l’estat d’excepció, que encara dona més poder a la policia. O no. Potser opten per la reforma de la llei de seguretat nacional, que ja directament obligarà a les “prestacions personals” que exigeixin les autoritats competents quan hi hagi una crisi a Espanya. Una crisi que pot ser un virus o qualsevol altra cosa. Perquè quan es comencen a retallar drets fonamentals i ningú diu res, les autoritats li agafen el gust. És una de les tres constants del món, al costat de la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català, com diria Xavier Sala i Martin. Ara hi haurà toc de queda per evitar botellots. A veure quan triguem a veure que el declaren per qualsevol xorrada.