Que la justícia espanyola no és un exemple d’imparcialitat, sobretot pel que fa al cas català, és perfectament descriptible. Que la sentència del Suprem contra els líders del procés és més aviat una venjança, construïda ad hoc, tres quarts del mateix. Que hauríem de sortir cada dia al carrer, amb mascareta i distàncies i tota la profilaxi que vulguin, a exigir, que no simplement demanar, l’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dos líders socials a la presó per protestar en una democràcia, és un fet. Que és impresentable que la presidenta d’un Parlament sigui a la presó per deixar discutir el que es vulgui, és reconegut al món lliure. Que diu molt de com és la democràcia espanyola el fet que hi hagi un president de la Generalitat i uns consellers a l’exili i mig govern a la presó per fer política, és una indecència. Dir que inhabilitar un president per posar una pancarta en contra del criteri d’una junta electoral amb biaix polític és ridícul, és quedar-se curt.
Ara bé, que la confirmació de la inhabilitació de Quim Torra sigui un càstig a un país sencer enmig d’una pandèmia, com ha dit el president, no és veritat. Al País Basc i a Galícia van fer eleccions al juliol e la nave va. Com si a la pandèmia només hi pogués fer front ell, que potser es pensa que és l’epidemiòleg en cap, tenint en compte que ha estat el defensor del confinament més dur del món mundial. Que digui que no convoca eleccions, com ell —i ningú més— es va comprometre, per no paralitzar l’administració catalana, no és veritat. Primer, perquè l’administració no es paralitza. Segon, perquè, si es refereix al Govern, que és a qui s’hauria de referir, seria millor convocar eleccions. Perquè si ell convoca eleccions, en dos mesos hi ha govern. Si no convoca eleccions, hi haurà govern en funcions el doble de temps. I, tercer, perquè és cert que un govern en funcions té l’acció política limitada, però no per lluitar contra la pandèmia. La llei ja preveu que es puguin adoptar mesures per raons d’urgència.
El president Torra potser hauria de reflexionar sobre si valia la pena jugar-se la inhabilitació, que ja es podia imaginar, per una pancarta i no per un fet polític més rellevant, com ara l’1-O
Que ara el president Torra s’hagi adonat de la importància, no ja de governar bé, sinó de governar a seques, és una bona notícia. Però potser hauria de reflexionar sobre si valia la pena jugar-se la inhabilitació, que ja es podia imaginar, per una pancarta i no per un fet polític més rellevant, com ara l’1-O. Potser aleshores pensava que el seu llegat seria la desobediència, perquè no podia aspirar ni a una resposta unitària a la sentència del procés, i que la inhabilitació seria una sortida digna. Sempre el maleït martiri. I ara potser la pandèmia l’ha fet adonar de l’error, perquè el seu llegat, contra pronòstic, podia ser la lluita contra el virus. Doncs haver-ho pensat abans. Quan Torra diu que si l’Estat “arriba a la irresponsabilitat més absoluta” d’inhabilitar-lo, l’únic culpable serà l’Estat, no té raó. Qui aboca a la “cursa electoral irresponsable” també és ell, que ja sabia que l’inhabilitarien, per molt injust que sigui. Les batalles s’han de triar bé. I no, la gran preocupació de “molts catalans”, com ha dit el president, no és que les eleccions siguin ara. I això el fa encara més irresponsable.
Fins aquí una reflexió més o menys a raig. Però m’emprenya a mi mateix. Per dos motius. Un, perquè criticar Torra és gratis. I dos, perquè els drets i les llibertats —sobretot en les “minories nacionals”— s’han de defensar cada dia pam a pam, perquè cada matí quan et lleves algú ha envaït l’espai. Ara, el drama de tot això és que hem tornat al victimisme que l’independentisme va tenir la virtut de superar. I va ser així fins a l’1 d’octubre. O el 3. O el 10, si voleu. Però ara hi ha tornat de ple. I el victimisme porta a guanyar “recopes”. Res més.