Ella podria ser la meva mare. Fa quinze anys que batalla amb el càncer, que conviu —ves, què— amb els càncers, en plural en el seu cas. Els avenços científics fan possible aquestes àrdues batalles de llarg recorregut que brinden fases amb moments per a tot, d’enfonsar-se un temps i de reviscolar tot seguit, si bé va passant factura. 

Però no. Ella, avui, no és ma mare sinó la Nialó. Té un càncer a la sang. Com jo. Però en el seu cas és una leucèmia. Li van diagnosticar a punt de fer vuit anys i el pronòstic deia que hauria de fer un tractament de dos anys. En porta un. Entrant i sortint de l’hospital. No és fàcil adaptar-s’hi. Ni per a ella, ni per als seus pares. Sempre he pensat, des que em van diagnosticar el mieloma múltiple, que he tingut la sort que m’ha tocat a mi i no als meus fills. Seria immensament pitjor. Tinc una nena, la Neus, que acaba de fer 10 anys i un preadolescent de 12, el Joan. I només de pensar-ho m’estremeixo.  

El cas és que el pare de la Nialó li va fer saber que m’ingressaven a l’hospital per fer-me un autotrasplantament precedit d’una doble sessió de quimioteràpia que, pel cap baix, em deixarà calb una temporada. Però ella ja fa mesos que s’ha adaptat a prescindir de la cabellera. La seva mare, per acompanyar-la, va estrenar un nou look. Lluïa el cabell llarg i ara el porta ben rasurat. O sigui que no em vindrà d’aquí. El cabell torna a créixer més d’hora que tard. Així és que la Nialó va voler tenir un detall amb mi que em va arribar a l’ànima. Em va emocionar, el vaig escoltar amb el llagrimal a punt per vessar. 

Sobreposar-se a l’adversitat no és fàcil. Però mirar d’afrontar-la amb la millor de les actituds és bàsic per sortir-se’n i per a l’entorn que t’envolta. Òbviament, només amb força de voluntat no és suficient. És imprescindible disposar de bons mitjans, d’una bona sanitat, universal

Aquest és, tal qual, el missatge que em va fer arribar la Nialó, una nena de 9 anys que ha de viure amb una leucèmia. "Hola Sergiii! El meu pare m’ha dit que t’ingressen avui. Però no passa res. Tranquil. Jo també he estat més d’un mes sense sortir de l’hospital. És una mica avorrit. Però pots aprofitar per fer el que t’agradi fer. Smuak, smuaaaak... Molts ànims. Adeeeeeeu!". Aquest consell també me l’havia donat el Rafa, un exdiputat, que el 2012 va patir un altre càncer a la sang, un limfoma. El consell del Rafa era més sofisticat, més elaborat. Però és el de la Nialó el que m’ha emocionat amb la seva veu dolça i alegre, amb la trempera que ho expressa i per com ho viu.  

Et fa pensar i t’obliga a assumir el repte amb el cap ben alt. És així de clar, si una nena de nou anys planta cara a l’adversitat amb aquest coratge jo no puc fer el merda, que és una paraula que de tant en tant em deixa caure el Carles quan resol "ets un mierda" amb aquest costum que tenim els catalanoparlants de recórrer a un insult en castellà perquè ens deu semblar més contundent. No sé si per sort o per desgràcia no només m’ho diu a mi. Li engalta a qualsevol i no sempre amb l’estima que, en el fons, sempre vull interpretar quan m’ho diu a mi. 

Un bon amic de la família, amic comú, em va fer arribar una foto d’ell amb la Nialó d’aquest dissabte. Em va fer somriure perquès s’assemblaven prou. Ell, acotxat al costat d’ella, i amb una calvície prominent que amenaça amb alopècia. Passaven el vespre en un parc infantil en una d’aquestes sortides que la Nialó intercala amb les entrades a l’hospital. Van decidir tenir un segon detall, van posar per al fotògraf i em van enviar una foto. El cas és que no sé si ho pretenien, però s’assemblaven com dues gotes d’aigua exhibint sengles testes desprotegides de coberta vegetal. Aviat sembla que m’hi podré afegir. Ara, espero que per a la Nialó i per a mi sigui temporal. Pel padrinet, que està sa com un roure, crec que el futur és irreparable en aquest punt. No només no li tornarà a créixer sinó que temo que anirà a més. Llei de vida. Com se sol dir, cent anys i tots calbs. 

Sobreposar-se a l’adversitat no és fàcil. Però mirar d’afrontar-la amb la millor de les actituds és bàsic per sortir-se’n i per a l’entorn que t’envolta. Òbviament, només amb força de voluntat no és suficient. És imprescindible disposar de bons mitjans, d’una bona sanitat, universal. Que és el que encara tenim a Catalunya, que és de fet per al que serveixen el gruix dels impostos que paguem, encara que ens toqui de ple viure una època de rebrot d’una tendència que fa de l’impagament d’impostos, en nom de la llibertat, la seva bandera. Una altra mena de càncer, en fi.