"Recordeu també el temps ombrívol del qual us heu escapat."
Bertolt Brecht
O Puigdemont o Sánchez. De vegades toca elegir enemic en comptes d'aliat. Molts cops passa que una conversa que versa sobre coses ben prosaiques, d'ara mateix, pot connectar la teva ment amb d'altres aparentment incongruents. A Madrid el que sobren són converses, encara que no totes et porten a la ment poemes. És absurd, ho sé, però parlant sobre les eleccions catalanes he recordat l'estremidor poema de Brecht: "An die Nachgeborenen" (Als que han de néixer). És un poema la lectura del qual sempre m'ha resultat commovedora, com a qualsevol que sigui conscient que ens interpel·la directament a nosaltres, que nosaltres som aquells que han de néixer.
"Veritablement, visc en temps ombrívols!", arrenca. No és aquesta estrofa la que m'ha vingut al cap mentre el meu interlocutor s'explicava, sinó el lament trist d'aquell que va fer el que havia de fer: "Ai, nosaltres mateixos / que preparàrem el terreny per a l'amabilitat / no vam poder ser amables". I, tanmateix, sembla que ara sí que hi ha entorns disposats a preparar el terreny per a l'amabilitat amb qui ha estat la seva bèstia negra. Són els que escullen enemic. La situació actual d'estancament de la legislatura és, a més, la d'un govern central que assumeix que no podrà fer res fins que no passi la bateria d'eleccions, tan sols sortir de gira a pretendre arreglar el món i procurar que no els arribi l'aigua al coll. Precisament perquè s'ofeguin treballen a Gènova, preparant estratègies entorn de la corrupció i els escàndols que els donin munició d'aquí a les europees. Tombar Sánchez és cada vegada un afany de grups més diversos.
Per això no són pocs els que consideren que Illa és l'únic salvavides que li queda. O a Illa li donen els números per governar o governarà Puigdemont i hi acabarà havent una moció de censura i eleccions generals, diuen. Els tracks no permeten ficar ERC a l'equació perquè van escons per sota dels altres dos. Altres goles profundes creuen que ni tan sols aconseguint la Generalitat el PSC estarà fora de perill a Espanya.
S'aprecia a Madrid un lleuger viratge d'amabilitat cap al líder de Junts per part dels que consideren que l'enemic real és Sánchez i que, amb l'objectiu de desfer-se'n, un pot disposar-se a ser amable amb Puigdemont
Ara toca, doncs, elegir enemic: Puigdemont o Sánchez? Potser s'aprecia a Madrid, sí, certament, un lleuger viratge d'amabilitat cap al líder de Junts per part dels que consideren que l'enemic real és Sánchez i que, amb objectiu de desfer-se'n, un pot disposar-se a ser amable amb Puigdemont. Arribats a aquest punt, deuen pensar que és absurd tenir dos enemics quan aquests no són aliats entre si i competeixen amb ferocitat a les urnes; han de saber que Puigdemont és l'única opció per fer caure l'actual govern. Així que si un es fixa en molts dels diaris de la capital, en les informacions ja es refereixen a Puigdemont pel seu nom, sense adjectius, o com "el líder de Junts", mentre que allò d'"el pròfug" o "el fugat" va diluint-se a poc a poc com la tinta quan plou. No dic que no.
També hi ha qui descobreix una nova amabilitat en els magistrats de la sala II, que en comptes de saltar a l'arena esquinçant-se les togues —com quan van entrar a sac en la investidura de Turull—, s'han allunyat de la letargia després de l'admissió a tràmit de la querella per terrorisme només per establir una declaració voluntària per a després de les eleccions, o sigui, quan la sessió d'investidura ja estigui vençuda i hi hagi president. La magistrada, per permetre una videoconferència, fa servir una norma del famós Decret 6/2023, aprovat per Junts en aquella famosa sessió del no: "Les declaracions i, en general, totes les actuacions processals, es faran, preferentment, mitjançant presència telemàtica". Amb aquesta màgia s'accepta el que mai no es va acceptar.
Ficarien a la presó un MHP de la Generalitat acabat d'investir amb una llei d'amnistia en vigor que impedeix prendre mesures cautelars? N'hi ha que creuen que no i que si el resultat de ser amable és la caiguda del "sanchisme", val la pena ser-ho. És molt possible que qui pot parlar a cau d'orella on s'escau ja estigui parlant a cau d'orella. Si hi ha alguna cosa clara circulant per Madrid, és la claríssima tensió que anuncia que tant animals polítics com rapaços financers ja ensumen la sang. No es tracta tant d'exalçar Feijóo com d'acabar amb el que consideren l'insuportable deteriorament provocat per Sánchez. A Génova ho saben; això i que Feijóo no els aguanta congelat tres anys.
Hi ha molts nervis en uns i molts moviments en els altres. Hi ha els que analitzen que si Puigdemont aconsegueix arribar a la Generalitat, ja no necessitarà per a res un Sánchez que no ha complert el que va pactar i que no té a les mans concedir el referèndum. D'altres consideren que si Junts no pot governar a Catalunya, tampoc no tindria cap incentiu per sostenir amb el seu suport al Congrés un PSOE que hauria pactat amb ERC el Govern. Finalment, no falta qui consideri que, passi el que passi, és molt difícil que Sánchez continuï comptant amb aquests set vots i que si Feijóo fes el pas de presentar una moció de censura, potser amb la promesa de convocar eleccions, aquesta podria ser subscrita per un partit que ha constatat que Sánchez no compleix els seus compromisos. Ho repetirà tota la campanya quan afirmi una vegada i una altra que l'amnistia no és el principi, sinó el final. En resum, són molts els que saben que Puigdemont és l'únic que té a les mans fer detonar la paralitzada legislatura; els mateixos que han elegit com a enemic mortal l'actual president del Govern d'Espanya i, per tant, ja no necessiten veure el líder català com el màxim problema. Per això, em diuen, ara sí que poden ser amables.
"Me n'he deslliurat per atzar. Quan la meva sort acabi / estic perdut", diu Brecht en aquest mateix poema que podria servir perfectament a Sánchez ara.