Carles Puigdemont va dir que tornaria, no que es quedaria. Amb això n’hi hauria prou per resumir el que va passar dijous a Catalunya, si no fos per l’espectacle esperpèntic que es va viure al voltant de la figura del líder de JxCat i que va eclipsar el que havia de ser l’altre titular de la jornada: la investidura de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat. Esperpèntic, absurd, anòmal, delirant, estrafolari, estrambòtic, estrany, excèntric, extravagant, grotesc, inaudit, incoherent, incomprensible, inconcebible, insòlit, inversemblant, irracional, ridícul, rocambolesc, surrealista... No hi ha prou adjectius per qualificar el que va succeir. Fins i tot el mateix Josep Pla, mestre de l’adjectivació, hauria tingut feina per trobar els més escaients. Inqualificable, inclassificable.
No hi ha dubte que, una vegada més, l’exalcalde de Girona va deixar en evidència els poders repressius de l’estat espanyol. No només va esquivar els Mossos d’Esquadra, també la Guàrdia Civil, la Policia espanyola i els serveis se suposa que d’intel·ligència espanyols —responsables tots ells del control de les fronteres—, que en cap moment no van saber ni quan havia entrat ni quan havia sortit. Va demostrar que Catalunya no està pacificada, al contrari del que pregona el discurs de Pedro Sánchez, i que Espanya no controla el territori català, i va projectar a l’exterior la imatge d’una democràcia anòmala que persegueix un diputat escollit a les urnes perquè uns jutges es neguen a aplicar una llei d’amnistia aprovada pel poder legislatiu sense que la desobediència —la prevaricació en realitat— els comporti cap mena de conseqüència, amb total impunitat. La va tornar a humiliar. Ara bé, a quin preu ho va aconseguir tot això? Perquè abans de dijous de la setmana passada, tothom ja feia temps que sabia, també més enllà del Pirineu, que les coses són així. I, pel que sembla, hi ha qui les tolera o qui no té força suficient per impedir-les, no tan sols a l’estat espanyol, també a la Unió Europea.
L’anunciat i esperat retorn de Carles Puigdemont va ser vist i no vist. Si la declaració d’independència del 10 d’octubre del 2017 va tenir una vigència de vuit segons, la seva presència pública el 8 d’agost del 2024 amb prou feines va arribar als vuit minuts. El repte de tornar i no ser detingut era certament majúscul i només va tenir èxit perquè, un cop més, va acabar incomplint el compromís adquirit. A la campanya de les eleccions catalanes del 12 de maig va prometre que si hi havia debat d’investidura —confiant que fos la seva, és clar—, ell hi seria, però a l’hora de la veritat no ha complert, per molt que ara els seus juguin amb la semàntica per intentar fer veure que no va dir el que sí que va dir. No es va deixar detenir, com molts feia dies que sostenien que no tenia cap sentit després de gairebé set anys plantant cara des de l’exili, i si no ho va fer és perquè, de fet, mai no va provar d’entrar de veritat al Parlament, que és on sabia segur que els Mossos d’Esquadra l’estarien esperant.
Costa trobar cap sentit polític a l’actuació de Carles Puigdemont, més enllà de situar ERC com a col·laborador necessari de la repressió espanyola i de riure’s dels Mossos d’Esquadra
El cost de la performance —perquè no es pot considerar que fos una altra cosa— és, de moment, que alguns agents dels Mossos d’Esquadra s’han jugat la feina per fer-li costat, que la policia catalana ha fet un ridícul espantós i el seu prestigi ha quedat per terra després de les dificultats que ja havia patit arran dels fets de l’octubre del 2017, i que la imatge de Catalunya i dels polítics catalans —no tan sols d’Espanya, també de Catalunya— ha quedat greument tocada i tacada. No és estrany que dijous mateix al vespre, un cop aprovada la investidura del líder del PSC com a 133è president de la Generalitat i encara amb Carles Puigdemont il·localitzable i en parador desconegut, un dirigent destacat de JxCat lamentés, en privat, que “el pitjor de tot plegat és que els catalans ens presentem, a ulls del món, com una societat immadura i políticament irresponsable”. “Catalunya no es mereix aquest trist espectacle”, reblava.
Un autèntic despropòsit el desenllaç del qual, més enllà de la satisfacció inicial d’alguns per haver protagonitzat un acte més de desobediència, pot tenir repercussions negatives per a l’exalcalde de Girona. Percebut fins ara arreu d’Europa com la víctima d’un sistema democràtic espanyol molt imperfecte, i que fruit d’això li ha donat cobertura allà on s’ha trobat, caldrà estar molts atents a com el numerat de la setmana passada afecta possibles decisions futures. La incògnita és saber, per exemple, què faran les instàncies judicials belgues si el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, que és qui persegueix des del primer dia Carles Puigdemont i que deu treure foc pels queixals després de veure’s novament burlat pel noi d’Amer, reactiva l’euroordre de detenció per malversació. Tot plegat tenint en compte que en no presentar-se a les últimes eleccions europees, en preferir fer-ho a les catalanes —un error de càlcul de resultat imprevisible—, ha perdut la immunitat.
I és que fins ara estava considerat un polític seriós i responsable que mai no havia eludit l’acció de la justícia i davant la qual sempre havia comparegut. A partir d’ara, tanmateix, no està clar que tot continuï igual després d’haver-se escapolit expressament del setge, tan desproporcionat com ineficaç, dels Mossos d’Esquadra. Fins ara, a Europa, mai no havia estat vist com un fugitiu. Després de l’espantada de dijous passat, en què literalment es va donar a la fuga, s’haurà de veure si la percepció canvia o no. La primera impressió és que s’ha enredat innecessàriament la situació judicial, per molt que el responsable únic de la conjuntura actual sigui una judicatura espanyola que es nega a complir la llei d’amnistia. Però mentre això no s’arregli —via Tribunal Constitucional o via Tribunal de Justícia de la Unió Europea— l’únic que en pateix les conseqüències és ell, i segons com, sembla que encara tingui ganes de complicar-se més la vida.
“Per fer aquesta comèdia no calia que tornés”, valorava un altre dirigent de JxCat, disgustat perquè tota l’operació s’havia fet a esquena del partit i perquè, a més, el 130è president de la Generalitat “ens ha tornat a enganyar a tots”. Celebrava, en tot cas, que finalment no l’haguessin pogut detenir, com en el fons ho feien també, tot i que fos dissimuladament, el govern català en funcions i el govern espanyol —i de retruc, ERC i PSOE—, perquè altrament haurien estat assenyalats com els còmplices directes del procedir il·legal de la mal anomenada justícia espanyola. Respiraven alleujats a desgrat de les crítiques furibundes que tot i així han rebut justament en aquesta direcció de Carles Puigdemont i de JxCat, que, per altra banda, no es va poder sortir amb la seva a l’hora d’aprofitar el desgavell creat per paralitzar la investidura de Salvador Illa. I això que ho va provar uns quants cops intentant que se suspengués el ple del Parlament, amb unes maneres que per uns instants recordaven les de Cs els dies 6 i 7 de setembre del 2017 en què es van aprovar les lleis del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
Si després de tot el galimaties ara JxCat li fa pagar els plats trencats a Pedro Sánchez retirant-li el suport a Madrid, com ha posat sobre la taula Jordi Turull, òbviament l’escenari polític entrarà en una altra dimensió. De moment, però, la conclusió és que costa trobar cap sentit polític a l’actuació de Carles Puigdemont —retornat sa i estalvi a l’exili belga i disposat a continuar donant guerra, perquè la raó jurídica l’assisteix, i encara que sigui incomplint l’enèsim compromís, el de retirar-se de la política activa si no era reelegit president de la Generalitat—, més enllà de situar ERC com a col·laborador necessari de la repressió espanyola i de riure’s dels Mossos d’Esquadra i qüestionar-los severament pel paper tan galdós jugat i pel nyap perpetrat amb motiu de la seva fracassada detenció. Uns Mossos que ara JxCat posa a l’ull de l’huracà, però que callava quan no fa tant reprimien amb la mateixa brutalitat o més els manifestants independentistes contestataris, perquè resulta que qui els dirigia llavors era un conseller d’Interior del seu partit.
Del 2012 ençà, a la política catalana la realitat ha superat sempre la ficció. I aquesta vegada ho ha fet amb uns moviments a l’estil de la millor de les tocates i fugues de Johann Sebastian Bach.