Deia José Antich, en el seu article de dissabte, que cada vegada és més difícil defensar la idea que els problemes judicials que envolten Pedro Sánchez obeeixen només a una persecució política togada. Certament, són tants i de tan diversa condició els diferents jutjats que l’empaiten, des del Suprem fins a l’Audiència, el TSJ o fins i tot simples jutjats d’instrucció, que alguna veritat deu haver-hi en tanta remor que se sent. De l’afer Koldo a l’afer Ábalos, passant per altres causes col·laterals, totes les fletxes apunten a la Moncloa. En tot cas, acabi com acabi el duel, dues coses són clares: la guerra política s’ha traslladat definitivament als jutjats i té caire de guerra total; i ambdues bandes del bipartidisme espanyol la utilitzen de la mateixa manera.

Si em permeten, i com a preàmbul, no deixa de ser poètic —justícia divina, en diríem— que els dos partits que han utilitzat les armes del lawfare contra l’independentisme durant tots aquests anys, ara s’acusin mútuament de fer servir els jutjats per a la guerra política. Els líders i la societat civil catalana han patit i continuen patint en pròpia pell l’ús i abús dels jutjats per a neutralitzar-los, reprimir-los i destruir la causa que defensen, i l’exemple més actual (i bèstia) és la no aplicació de l’amnistia, una llei aprovada a les Corts que els jutges es neguen a aplicar per qüestions ideològiques. L’independentisme pateix l’extorsió de tots els poders de l’Estat, però és en l'ús repressiu del poder judicial on el Regne d’Espanya mostra la seva cara més antidemocràtica. Que ara ens parlin de lawfare aquells que han forçat el dret fins a límits indecents per poder sentenciar de la manera més brutal; que han espiat ciutadans, polítics i advocats per ordre dels serveis d’intel·ligència; que han inflat instruccions delirants per mantenir acusacions imaginàries, i que han permès una politització de la justícia pròpia de repúbliques bananeres..., que tots aquests es tirin ara les togues pel cap és un espectacle bonic de veure, crispetes incloses. Ja avisàvem des de Catalunya que l’ús extorsionador de la justícia per lluitar contra l’independentisme el que destruïa realment era la seguretat jurídica de tots els ciutadans, fos quina fos la causa. En deien “imperi de la llei” i en realitat eren bombes de temps que farien explotar la democràcia. Activat el monstre, els mals venen sols.

Ja avisàvem des de Catalunya que l’ús extorsionador de la justícia per lluitar contra l’independentisme el que destruïa realment era la seguretat jurídica de tots els ciutadans, fos quina fos la causa

Ferides catalanes enllà, el gran debat sobre el lawfare i l'ús pervers de la justícia ja està al centre del debat espanyol, amb acusacions mútues per part de les dues grans famílies polítiques espanyoles, avesades a viure en el paradís del bipartidisme, i ara desbordades per la situació multipartidista actual. El PSOE denuncia jutges ideològics que els persegueixen, i el PP assegura que els socialistes han desplegat la seva mà allargada al Constitucional. Resumit en un sol enunciat, la guerra PP-PSOE s’ha transmutat en la guerra Constitucional-Suprem, o en la guerra Conde Pumpido-Marchena, per acotar més el focus. Pel camí, batalles múltiples on tots abusen dels mecanismes de la justícia per danyar l’adversari, verbigràcia del poder polític que exerceixen. No oblidem que Espanya és el país on un líder del PP pot dir allò del “controlamos el Supremo por la puerta de atrás” i el líder del PSOE reblar allò de “ya sabemos todos de quién depende la fiscalía”. Els del PSOE es lamenten d’aquest assetjament judicial al voltant de Sánchez que adjudiquen a la mà negra del PP. I tenen raó d’estar amoïnats, perquè si s’uneixen totes les borrasques, poden patir la tempesta perfecta. A hores d’ara, després de la querella del PP contra el PSOE, l’univers polític ha mutat definitivament, i l’ofec ens apropa a un final brusc de legislatura.

Però si el PSOE té raó —o pot tenir-la— en un possible lawfare d’algunes de les causes que se li han obert, el mateix partit practica l’abús polític de les institucions jurídiques, amb casos tan escandalosos com el que està protagonitzant el fiscal general de l’Estat per l’afer de la filtració de converses privades, o el que ha protagonitzat l’advocacia de l’Estat en el cas Begoña Gómez. En tots dos afers, l’actuació ha estat aberrant i abusivament partidista. Què fa l’advocada de l’Estat querellant-se contra un jutge que investiga la dona del president! I com és possible que el fiscal general, després d’estar imputat, s’aferri desesperadament al càrrec, malgrat el dany que fa a la institució. Tot emulant el “culo di ferro” de Berlinguer —sense l’èpica de l’italià—, el que demostra és que se li’n refoten les regles de joc que ell mateix hauria de tutelar.

Tres conclusions, com a resum. La primera, la putrefacció de la democràcia espanyola, que manté intacta la mentalitat de control del poder judicial, via poder polític. I aquí no hi ha “dretes o esquerres”, hi ha la vocació d'autarca d’erosionar la independència de poders pròpia de les democràcies. La segona conclusió és que, iniciada la guerra judicial, la via política queda morta i amb ella quedarà morta, probablement, la legislatura. Tot el que passi a partir d’ara tindrà més a veure amb els tribunals que amb els parlaments, i aquest paradigma ho contaminarà tot, aliances polítiques incloses. I la tercera conclusió, la convicció que el PSOE està bevent el verí que ells mateixos van ajudar a crear. No oblidem que varen permetre, aplaudir i aprofitar-se de tota la repressió judicial que va patir l’independentisme. Al capdavall, si governen ara Catalunya és gràcies a la “pacificació” guanyada per la via de la repressió política i judicial. Via repressiva i lawfare que l’actual habitant de la casa dels Canonges aplaudia amb les orelles. Com diria aquell, la veritat està al Talmud quan diu allò de “desgraciada la generació els jutges de la qual han de ser jutjats”. Els jutges i els polítics...