Escrivia fa pocs dies en aquestes mateixes pàgines l’estimat amic i admirat Joan Queralt:  “Avui, al marge dels partits i els seus enfrontaments permanents, tema no menor que divideix de valent l’independentisme, junt amb l’eix esquerra-dreta que alguns s’entesten en no veure és l’eix DUI ja-negociació. Ambdues agrupacions tenen membres i elements de tots dos àmbits. Ser d’un partit o associació d'una o d’una altra no garanteix una correlació ni molt menys exacta”.

Aprofito aquesta reflexió seva com a excusa per aportar alguns elements que, crec, poden ser útils per entendre el perquè d’aquesta divisió tan persistent entre les principals forces polítiques independentistes i les dificultats, tres anys després de l’octubre del 2017, per bastir una unitat estratègica sòlida i estable. Elements d’anàlisi que, evidentment, voldria que contribuïssin a superar tal divisió.

Una prèvia: crec que l’eix dreta-esquerra no és, avui, la clau analítica per entendre les diferències dins de l’independentisme. No perquè aquest eix hagi deixat de ser important en la nostra societat, més aviat al contrari. En aquesta fase del capitalisme en què les crisis econòmiques no fan sinó incrementar les desigualtats, la consegüent polarització social fa que l’eix dreta-esquerra sigui tant o més rellevant que abans.

Tanmateix, aquest eix no explica les diferències internes de l’independentisme català, vist que ara mateix una força com Junts, al mateix temps que aplega militants de l’antiga CDC, té un secretari general o alguns membres de la seva direcció procedents d’ICV o de la seva òrbita, i entre els seus impulsors i afiliats no és difícil trobar-hi antics dirigents d’organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres, com per exemple ERC, el PSC o CCOO. Si a això hi sumem el fet que ara mateix els principals poders financers del nostre país i les capçaleres tradicionalment escorades al centredreta donen senyals de preferir els postulats estratègics d’ERC, no sembla forassenyat concloure que l’eix dreta-esquerra no és l’eix que permet explicar les actuals dificultats d’entesa entre les forces polítiques independentistes. La tramitació parlamentària de la fi del concert a les escoles sense coeducació o de la reforma de l’impost de successions són alguns exemples recents que també confirmen com aquest eix ha deixat de ser una font insalvable de divisió.

Des del meu punt de vista, allò que ajuda més a comprendre l’actual manca d’entesa estratègica té a veure amb la confiança sobre els efectes del creixement de la base social i electoral de l’independentisme, d’una banda, i el paper de la confrontació, de l’altra. Si bé és cert que les diferents forces polítiques independentistes han dit repetidament que no renuncien a cap via democràtica —ni al diàleg i la negociació, ni tampoc a la ruptura democràtica i la desobediència civil i institucional— és igual de cert que els èmfasis que posen en una o altra proposta són sensiblement diferents.  

Hi ha qui creu que un creixement de l’independentisme notable i sostingut farà que l’estat espanyol es vegi finalment obligat a acceptar allò que d’altres estats democràtics com el Canadà o el Regne Unit han acceptat molt abans, per pur respecte al “principi democràtic”, a saber: que Catalunya té dret a celebrar un referèndum d’independència i l’Estat ha de respectar-ne els resultats. A priori, es tracta d’una hipòtesi impossible de validar o falsar: el futur històric, a diferència del futur natural, és per definició imprevisible. Els qui consideren que aquesta hipòtesi no és versemblant al·leguen que els arguments de l’estat espanyol per negar el referèndum —una interpretació rígida i tancada de la Constitució— són totalment independents del fet que l’independentisme tingui més o menys suport electoral.  

De la mateixa manera que ningú desitja la confrontació (tot i que alguns la troben evitable i d’altres no tant), de la mateixa manera que ningú renuncia al diàleg (tot i que alguns pensen que és antagònic amb la confrontació i d’altres pensen que són complementaris), ningú troba que eixamplar la base sigui una mala idea

Per als defensors d’aquesta hipòtesi, el creixement electoral de l’independentisme és, per si sol, la clau que tard o d’hora hauria d’obrir la porta del referèndum acordat. Això fa que la confrontació amb l’Estat —en forma de desobediència tant civil com institucional— sigui innecessària. Aquesta, entenc, és una de les claus principals de la manca d’unitat estratègica: d’una banda aquells que creuen que, per fer la independència, ens podem estalviar la confrontació perquè, si algun dia som molts més, això sol ens permetrà domesticar els instints autoritaris de l’Estat; de l’altra, aquells que entenen que l’estat espanyol ha pres una decisió que sembla irreversible, ha decidit portar el conflicte català al terreny de la confrontació i que l’única opció que ens queda, si volem culminar el procés i assolir la independència, és no defugir aquesta confrontació i vèncer l’Estat en aquest terreny.

En qualsevol cas, entre les files independentistes la confrontació ningú la desitja. La diferència rau en el fet que una part de l’independentisme, tot i no voler-la, la considera inevitable —perquè entenen que és una conseqüència ineludible de la deriva autoritària de l'Estat— i una altra no. De la mateixa manera, al diàleg i la negociació amb l’Estat ningú no hi renuncia, tampoc. Tanmateix, uns el consideren més aviat incompatible amb la confrontació i els altres no: els uns tendeixen a pensar que la confrontació pot dificultar l’avenç del diàleg, mentre que els altres consideren que la confrontació és necessària per aconseguir una correlació de forces més equilibrada i que, per tant, l’Estat tingui algun incentiu per cedir.

Aquells que troben l’estratègia de la confrontació una mala idea, al·leguen, entre altres coses, que l’independentisme no és avui prou fort per guanyar l’Estat en aquest terreny: “No som prou”. Consideren que per poder guanyar l’Estat en una estratègia de desobediència civil primer cal ser més,  primer cal eixamplar la base. I que aleshores potser sí que ens podem plantejar “un nou embat” amb garanties d’èxit. Aquesta seria, doncs, una variant de l’anterior desavinença estratègica: encara que tots assumim que la confrontació és inevitable, hi ha qui pensa que només pot activar-se després d’haver eixamplat la base; mentre que uns altres pensen que la clau de la victòria no és “ser més”, que som suficients, que allò que ens manca sobretot és preparació i, si de cas, determinació —que és una altra manera de parlar de la moral de victòria—.

En qualsevol cas, la conseqüència pràctica en totes dues variants de la dicotomia estratègica és sempre la mateixa: d’entrada, allò que cal és eixamplar la base. I després ja veurem. Potser aquest eixamplament ens permetrà evitar la confrontació. Potser no. Però aleshores ens permetrà fer la confrontació en millors condicions. Tant en un cas com en l’altre, el creixement electoral i social de l’independentisme ha de ser la prioritat ara mateix.

Aclarit això, és important també aclarir que la clau per comprendre aquesta divisió no té res a veure amb el binomi “pressa-paciència”. Alguns dels que creuen que la via del diàleg sense confrontació amb el govern espanyol ens permetrà avançar de manera efectiva cap a la independència, de ben segur esperen que aquesta via doni resultats de manera més o menys immediata. De la mateixa manera, molts dels que confien en l’èxit de la confrontació tenen la convicció que aquesta necessita molta i molt bona preparació i que, per tant, això requereix un cert temps abans no es pugui portar a la pràctica. La identificació dels partidaris del diàleg sense confrontació com els pacients i la dels que assumeixen la necessitat de la confrontació com els impacients em sembla una simplificació que no ajuda gens a entendre el problema.

No sembla aventurat concloure que ha estat la confrontació civil i institucional la que ha demostrat la veritable naturalesa autoritària de l’Estat, de tal manera que molts demòcrates s’han hagut de fer independentistes —no per independentistes, sinó per demòcrates— i ha estat sobretot gràcies a això que s’ha eixamplat la base

Amb això potser n’hi hauria prou per fer-se una idea bàsica de la dicotomia estratègica que ens té tenallats des de fa tant de temps. Però hi ha un altre dilema estratègic que, tot i plantejar les coses des d’un angle diferent, no deixa de ser una altra manera de plantejar el mateix problema. Es podria explicar així: quina és la millor manera d’eixamplar la base? L’eixamplem més confrontant o evitant la confrontació?  

De la mateixa manera que ningú desitja la confrontació (tot i que alguns la troben evitable i d’altres no tant), de la mateixa manera que ningú renuncia al diàleg (tot i que alguns pensen que és antagònic amb la confrontació i d’altres pensen que són complementaris), ningú troba que eixamplar la base sigui una mala idea. Per suposat. Tanmateix, uns pensen que el millor camí per eixamplar la base és evidenciar el conflicte amb l’estat espanyol i els altres que la millor manera és apaivagar-lo. Perquè això —esperen— els permetrà conquerir aquell vot que avui encara no és independentista, però que podria votar independentista “si les coses es calmen”, és a dir, si les forces independentistes rebaixen la intensitat de la confrontació i centren la seva acció política en la gestió de les institucions autonòmiques.

Tanmateix, alguns creiem que l’experiència històrica dels darrers anys demostra que el creixement de l’independentisme ha estat conseqüència —o com a mínim ha anat en paral·lel— d’una intensificació del conflicte amb l’Estat, per la via de la mobilització ciutadana, la desobediència civil i la desobediència institucional. El 9-N, les manifestacions de l’11-S i sobretot l’1-O semblen exemples prou clars. I encara una dada del passat recent: els districtes electorals on hi va haver els enfrontaments més durs amb la policia després de la sentència de l’1-O, durant l’octubre de l’any passat, són aquells on l’independentisme va créixer més en vots. 

No sembla aventurat concloure que ha estat la confrontació civil i institucional la que ha demostrat la veritable naturalesa autoritària de l’Estat, de tal manera que molts demòcrates s’han hagut de fer independentistes —no per independentistes, sinó per demòcrates— i ha estat sobretot gràcies a això que s’ha eixamplat la base.

En cas de ser així, tots els dilemes estratègics abans plantejats quedarien bastant resolts: no podem eixamplar primer i confrontar després, si resulta que la millor manera d’eixamplar és confrontant. Per ser més, cal confrontar. Ni tampoc té gaire sentit esperar que, sent més, es pugui evitar la confrontació, per la mateixa raó: perquè no es pot eixamplar la base sense confrontar. En cas de ser així, en fi, la confrontació podria obrir una negociació amb l’Estat realment útil, sense que els partidaris del dret a l’autodeterminació hàgim de renunciar als nostres principis per resoldre el conflicte: la confrontació en si mateixa ja equilibra el taulell de joc i, si a més eixampla la base, millora encara més la correlació de forces.

En tot cas, insisteixo, no es tracta simplement d’identificar les divergències estratègiques amb la mera voluntat d’aclarir la situació present. Es tracta que, identificant-les, posem unes bases sòlides per superar-les al més immediatament possible.