L’esborrany del canvi curricular amb la literatura catalana i castellana per adaptar-la a la normativa estatal ha generat una foguerada de controvèrsia als mitjans i preocupació al món universitari, on algunes veus consideren que és el símptoma de la desvalorització dels coneixements humanístics i artístics i el que això comporta en l’educació i en el sentit de pertinença a una societat, pel desconeixement dels autors clàssics i dels llocs comuns derivats, justament, de la literatura, la història i la filosofia. A aquesta realitat, hi podem afegir els assajos que afirmen que la deriva de l’educació a occident porta a evitar que els joves actuals es converteixin en adults responsables i que, de fet, els adults responsables facin una regressió a la infantesa. Segons Kevin Hayward, professor de la Universitat de Copenhagen, vivim en una societat infantilitzada en què la maduresa és més aviat un hàndicap per estar còmode en el món que ens ha tocat. I en culpa la cultura occidental arrossegada pels Estats Units. I espera't.

Assegura Hayward que hi ha un canvi generacional molt palpable, amb una sobreprotecció dels pares als seus fills. Però també l’efecte evident de les xarxes socials. Que Internet infantilitza em sembla a hores d'ara bastant evident. Tots ens convertim en adolescents quan fem servir les xarxes per explicar quina vida tan meravellosa que tenim o per aconseguir likes que ens facin sentir bé. O utilitzant-ne d’altres per insultar directament, que és un altre símptoma d’immaduresa. Però és que tampoc els productes audiovisuals, siguin programes o anuncis, ens tracten com a adults.

El poder polític i econòmic és el primer interessat que les emocions vagin per davant de la raó. No tenir àncores culturals per reflexionar i acontentar-se amb ser nens tota la vida només serveix perquè puguin continuar fent i desfent

En una societat que s’ha empobrit, sobretot les classes mitjanes, i en què els joves i no tan joves no poden accedir a un habitatge, l’oci s’ha convertit en el gran actiu de les empreses a l'hora de treure’ns els diners. Si el projecte de vida ja no pot ser tenir un habitatge i el que a partir d’aquí es pot construir, la poca renda disponible es destinen a l’oci. I aquí es veu també la infantilització del món adult, representat pels concerts de Taylor Swift, però també per les pulseretes dels nois de Coldplay o, ho haureu vist aquests dies, com les celebracions que abans estaven més aviat destinades als nens, com Nadal, ara s’ha convertit en una activitat d’adults infantilitzats, amb aquests jerseiets de rens que s’han posat de moda inclosos.

És veritat que la tonteria ja ve de lluny i que ja fa molts anys que ganàpies de 30 anys anaven a la plaça del MACBA amb el seu skate, però és que ara les ciutats —sobretot les ciutats, alerta— estan envaïdes per adults que van en patinet. Ei, i a motor, eh.

En aquesta línia es pronuncia també el psicòleg Javier Urra a Inmadurez colectiva, que lamenta que s’hagi prioritzat l’emoció a la raó, que es vengui la necessitat d’estar content amb frases de galeta de la sort, però també que es cancel·lin obres que es consideren ofensives i que fins i tot la paternitat i la maternitat s’hagi convertit en un joc que consisteix a exposar als teus fills a les xarxes des que la criatura és a la panxa de la mare. Diran, direm, que ser adult costa molt més econòmicament que fa uns anys. I és cert. Però, el mateix senyor de Copenhaguen afirma que en altres moments complicats de la història, la resposta no va ser em quedo a casa i continuo sent com un nen. De fet, això és el pitjor que es pot fer. Perquè al poder polític i econòmic és el que li interessa. El poder polític i econòmic, començant per Trump i els seus amics de Silicon Valley, és el primer interessat que les emocions vagin per davant de la raó. No tenir àncores culturals per reflexionar i acontentar-se amb ser nens tota la vida només serveix perquè ells puguin continuar fent i desfent.