Estan passant de moda les apel·lacions a la “legalitat vigent” o a la “neutralitat institucional” que tant havien servit per capgirar els arguments sobiranistes. Illa no pot estirar més aquest xiclet, com s’ha demostrat amb la destitució del delegat de la Generalitat a Perpinyà: per molt que el president digui que no li interessen els debats nominalistes, els noms existeixen i la realitat també. De manera que la Catalunya real, la del Nord inclosa, ha estat qui ha destituït el pobre ignorant col·locat per Salvador Illa. Ho esmento com a exemple de com la “legalitat” té molts més límits, de vegades, que els fets. Els fets són tossuts, el principi de realitat acaba pesant més que el de legalitat i no hi ha pancarta a Madrid que faci canviar la còsmica indiferència que tenen els ciutadans de Madrid envers Sant Jordi. I, en general, envers qualsevol esdeveniment cultural genuïnament català. I ja en particular, envers les federalistes invitacions de Salvador Illa.
L’”ordre vigent” va de baixa quan el que es configura és precisament un “nou ordre”. Ho veiem amb els actes de Trump, que davant la pregunta de si pot apujar els aranzels o no, ens trobem un bon matí que la cosa ja està feta. Les cambres espanyoles van imposar un 155 a Catalunya i van fer servir el dret de l’enemic per a castigar el procés, saltant-se qualsevol legalitat i, per tant, la paradoxa és que ara no poden invocar la “legalitat vigent” per protegir cap ordre. L’ordre vigent se’l van carregar ells, la seva Constitució se la van carregar ells, els drets fonamentals se’ls van carregar ells, la democràcia espanyola (que és l’eufemisme que fan servir quan volen dir Espanya) se la van carregar ells. De tal manera que ara, quan mundialment i a nivell europeu es volen configurar unes noves regles del joc, apel·lar a l’ordre anterior (o fins i tot al suposadament vigent) ja no s’hi val: ara, més que mai, comptaran els fets. Comptarà si Groenlàndia es deixa comprar o no, no pas si la seva Constitució ho permet. Crec que és important que a Catalunya s’albiri aquesta escletxa, aquesta oportunitat, i s’aprofiti.
Els fets són tossuts, el principi de realitat acaba pesant més que el de legalitat
Va ser vinculant, l’1 d’octubre? Home, doncs sí. Per llei i per fets. Arran d’aquell octubre, Espanya va quedar vinculada a una necessitat imperativa de repressió i Catalunya va quedar vinculada al resultat obtingut i, per tant, a demostrar la força que tenia per defensar-lo. No era una batalla legal: era una batalla de relats i de fets. Fins i tot les paraules vinculen més que les normes, de manera que, quan surt Zapatero i diu que un referèndum és sempre una mala idea, el que fa és il·lustrar dos fets: el primer, que les negociacions a Suïssa no van pel bon camí i que Pedro Sánchez necessita un oxigen que no té i, en segon lloc, que —si s’hi fixen— el seu argument no apel·la a la llei. No diu “és il·legal”, o “inconstitucional”, sinó que diu que no ho veu una bona idea. A ningú no se li escapa que l’únic argument és que sap que el referèndum el perdria. Com també perdria un referèndum si avui es votés, jo què sé, la Constitució espanyola del 78. O més encara: si es votés una enèsima reforma de l’Estatut. Els fets són més incontrovertibles que la llei i la realitat sempre és més sòlida que l’artifici. La llei de la gravetat no surt a cap Constitució i, malgrat tot, condiciona totes les constitucions del món: no és una llei que necessiti preguntar a ningú “qué pone en tu DNI”, perquè aquesta sempre ha estat una pregunta del tot irrellevant.
De la mateixa manera que ara fa 94 anys Macià va proclamar la República sense que això estigués al seu programa electoral ni, evidentment, fos previst a cap llei, i de la mateixa manera que la DUI es va fer sense esperar permís (i, desgraciadament, aquí es va quedar, de moment), ara mateix allò que configurarà el nou ordre no seran les legalitats vigents ni les amenaces de Salvador Illa d’aplicar un nou 155, sinó allò que s’aconsegueixi canviar per la via fàctica. Ras i curt: si la Taula de Suïssa desemboca en un acord que reconegui la capacitat del poble català per decidir el seu futur, aquest acord vincularà ambdues parts, digui el que digui cap legalitat vigent (les lleis s’ajusten, es pacten i es reinterpreten). I, per altra banda, si aquest possible acord no arriba a bon port, aquest també serà un fet vinculant. Representava que això, a l’altra banda, ja ho havien après. I és que podria ser que es pensessin que l’independentisme està desactivat, és ben possible, no ho descartem. Però si això és així, en tot cas, si us plau, no els tragueu del seu error.