Diuen que el cristianisme —i, concretament, el catolicisme— passa per un bon moment. N’he llegit un article d’en Josep Asensio a la Revista Esperit, però també ho he començat a notar en entorns que d’entrada havia etiquetat com a no religiosos. Tot plegat és una cosa més tectònica que numèrica, em sembla, i que amanida amb els debats culturals sobre el pessebre i les llums inclusives, barrejant influència política i espiritualitat, es presta a confondre desitjos amb realitat. Hi ha qui està utilitzant matusserament l’herència cristiana a favor dels seus interessos polítics. A Catalunya, d’aquests, també en tenim. Però hi ha alguna cosa més. És de pell i de pressentiment, més que de dades palpables, però em sembla que en tinc prou amb el pressentiment per escriure el que vull escriure avui que l’avinentesa ens acompanya a tots plegats. Fa uns dies era amb uns amics —els amics de l’escola, els de tota la vida— i em van dir que mai com ara s’havien “sentit” tan catòlics. Em vaig sorprendre, perquè bo i que vam anar junts a una escola catòlica–i a totes les catequesis possibles—, com estereotipadament es té entès que passa, en travessar l’adolescència, es van anar desfent de la seva herència religiosa. Ara en parlaven sobretot en termes d’identitat, havent arribat al cap del carrer que la seva cultura, allò que els fa, no pot explicar-se sense Crist. Un d’ells, a més a més, venia de passar una temporada als Estats Units, i tot plegat se li barrejava amb la complicitat que havia tingut amb els companys d’universitat provinents de l’òrbita llatina. 

Potser és veritat que cada vegada hi ha més gent disposada a no espolsar-se l’herència de sobre en termes culturals. Potser és veritat que el debat de per què és important no fer-ho l’estem guanyant els qui pensem que dels nostres avantpassats, a través de la tradició, n’hem rebut una mena de coneixement sobre allò que fa la vida que val la pena de preservar. I potser és veritat, és clar, que cada vegada hi ha més gent desacomplexada a l’hora de fer-se seu allò que, en realitat, ja ho és. Aquest no és el retorn a casa al qual em vull referir perquè, en realitat, tot plegat va de treure la pols a la part més terrenal de la fe, és a dir, va d’enretirar certs prejudicis i recuperar un tarannà i una visió de la vida i del món que, en termes argumentals, s’aguanta sense el factor espiritual de fons. Jo m’he considerat catòlica tota la meva vida, fins i tot quan he tingut temporades de no anar a missa o de no pregar, però la religiositat és molt més que una perspectiva moral o una manera d’endreçar-se les prioritats. Si només fos això, n’hi hauria prou amb un partit polític per articular-ho. Però com que no és només això, Sant Pere va fer una Església. 

De tot el que he anat recollint —discretament— sobre aquesta revifalla cultural del catolicisme o aquest desvergonyiment amb el llegat que el catolicisme ens deixa, els arguments que s’acosten més a la fe són els de qui ha redescobert en l’herència rebuda una llum sobre el que és bo. Aquest és el vessant argumental que s’acosta més al camí del retorn, tot i que per adreçar-lo cal abraçar, com a mínim, el misteri. Costa de saber si allò que fem i som, el que és bo i el que no és tan bo, ens ressona d’una determinada manera a l’interior perquè el nostre marc mental i moral —occidental— està fet des dels postulats cristians que han modelat el continent Europeu o si, per altra banda, ens ressona d’una determinada manera a l’interior perquè la nostra ànima —que està ideada per Déu— és sensible al bé i al mal tal com Déu vol per tal que ens puguem atansar a Ell des de les tribulacions de la vida. Em sembla que en aquest redescobriment, en aquest retorn, hi ha una mica de les dues coses: la nostra moral està innegablement modelada pel cristianisme, però, a més a més, el cristianisme té un accés privilegiat a la naturalesa de l’home perquè té accés al Déu que ens crea i envia el seu Fill per salvar-nos. Aquí és on comença el camí de retorn espiritual: atrevint-nos a entendre per què les generacions que ens han precedit han considerat que era necessari que ens arribés la torxa de la fe a les mans tindrem accés a les veritats sobre nosaltres mateixos que només la fe pot proveir. Igual que un, a mesura que es va fent gran, es va adonant que cada vegada entén millor allò que deien i feien sons pares, amb la fe passa una mica el mateix. Em reconec en el marc moral que he rebut, però si el vull entendre de veritat, el retorn a casa l’he de fer en solitari, des de la intimitat i des de la llibertat. I aquest camí demana molta més introspecció que la que demana prendre la decisió d’aixoplugar-se de nou sota un paraigua cultural determinat. 

Atrevint-nos a entendre per què les generacions que ens han precedit han considerat que era necessari que ens arribés la torxa de la fe a les mans tindrem accés a les veritats sobre nosaltres mateixos que només la fe pot proveir

El món no dona respostes a les inquietuds de l’ànima. És amb aquesta certesa que la meva generació —formada en una part del món força secularitzada— s’ha plantat a la trentena. Hi ha un neguit interior que no ha desaparegut amb tot allò que ens van dir que ens satisfaria. Procurem sadollar el buit amb coses passatgeres, però les coses passatgeres es moren i, mentrestant, no hem fet més que continuar alimentant el neguit. És possible que també siguem la primera generació amb pares que no han trepitjat mai una església, que no han pregat mai o que no han parlat mai de l’Evangeli als seus fills. En això, que molts hi veurien un impediment, jo hi veig la possibilitat d’emprendre el camí per tornar a casa d'una manera autònoma. La fe no és genètica ni per als qui tenim pares creients: Déu sempre demana un compromís únic. La fe no funciona per osmosi: Déu sempre se’ns manifesta a través de les nostres ferides personals. Déu és en la nostra història, en la nostra rutina i en tot allò que som i fem, en cada acte d’amor que rebem i executem. “El regne de Déu és dins de vosaltres” (Lc, 17-21) perquè és molt poc de superfície —malgrat que també acaba amarant la superfície— i molt de l’esperit. La llum sobre les veritats que reconeixem en allò que se’ns ha llegat no surt d’enlloc: és sobrenatural. Del retorn cultural, si és que n’hi ha, se n’ha d’estirar el fil amb prou curiositat per tornar a l’única casa que de veritat ens farà sentir acollits i aixoplugats, l’origen de la nostra ànima: Déu. 

Escriure això seria l’ocasió ideal per fer una metàfora barateta amb la paràbola del fill pròdig (Lc 15, 11-32), però em fa la sensació que fer-ho, identificar aquesta possibilitat de tornar a la fe amb la paràbola, suposaria fer planar una certa voluntat d'avergonyiment sobre els qui es troben en condicions d’emprendre aquest retorn. I no seria just, precisament perquè tant la llibertat d’anar-se’n com la llibertat de tornar provenen de la mateixa força creadora. Abraçar la concepció del bé i del mal del cristianisme o l’ordre de prioritats que en brolla és un mitjà cap a Déu, però no és el fi. Si és cert que hi ha una bossa de gent cada vegada més gran i més sensible a la veritat de Crist, malgrat que de moment només s’hi freguin des de la part més terrenal, els creients ens hi hem de mostrar atents i disponibles. Escriu G.K. Chesterton sobre Nadal que “És necessari que hi hagi una nit en què la llum neixi dins les coses, i un dia en què els homes busquen tot el que duen al seu interior i descobreixin, allà on s’amaga veritablement, rere les persianes abaixades i les portes tancades amb set cadenats, l’esperit de la llibertat”. Aquest alliberament —que en realitat és alliberar-se del pes del neguit— es pot viure cada dia quan es viu en Déu. Ser-ne testimonis cada dia és l’única manera de fer decantar la balança de qui tot just troba les primeres engrunes del camí de retorn. Nosaltres ja hem guanyat, i l’únic que ens queda per fer és que aquells qui ens envolten també puguin guanyar. Res més. A tots els qui em llegiu i seguiu, que tingueu un molt bon Nadal. En paraules de la periodista i activista Dorothy Day, a mi avui “em complau de pensar que Jesús va néixer en un estable perquè la meva ànima s’assembla molt a un estable: és pobra i està en unes condicions no gaire satisfactòries. Però si Jesús va néixer en un estable, crec que potser també pot néixer en mi”.