El dia que vam anar caminant fins a l’aeroport, jo duia unes sabates acabades d’estrenar. Quan se’ns va demanar que hi anéssim, però, ni jo ni els amics amb qui era a la plaça de Catalunya ens ho vam pensar dues vegades. El càlcul va ser que les bufolles valdrien la pena, que hi havíem de ser. Que havien empresonat i condemnat el Govern de la Generalitat, un govern amb qui, aleshores, els catalans ens sentíem en deute per haver organitzat l’1 d’octubre. Al nostre cap, tot el que no fos anar-hi era immobilisme espanyol. Amb l’amnistia a la mà i la causa de Tsunami arxivada, sembla que, de mica en mica, l’exili arriba al seu punt final. La qüestió a desgranar, doncs, és per què hi ha un gruix important de catalans que no tenim cap mena de sensació de victòria. Per què, si és cert que els qui durant aquells anys van participar de la vida política del país encara en són la cara sentimental, hem vist tornar Marta Rovira, Wagensberg i la resta d’implicats a Tsunami i molts no hem aixecat ni una cella. El que durant uns anys políticament ho va significar tot, per a alguns avui no significa absolutament res. O, com a mínim, res que mereixi l’eufòria amb què ho viuen les files dels seus partits. Pensar en les bufolles que vaig tenir als peus avui em fa sensació de ridícul.
La distància entre l’èxit amb què se’ns presenta el retorn de l’exili i l’èxit amb què ho identifiquem alguns és gegant, i fa arrels en els motius pels quals uns tornen a Catalunya i d’altres ja n’albiren la possibilitat. La feina dels partits és la de vendre el retorn, sense més ni més, com una victòria en essència. La pràctica indiferència dels ciutadans vers aquest fet, però, s’explica per allò que en motiva el retorn. Que ningú s’equivoqui: amb això no vull frivolitzar ni amb el dolor personal dels qui han estat mesos i anys a l’estranger, ni banalitzar el poder destructor d’una repressió espanyola que s’acarnissa contra els catalans amb l’única excusa que existim. No. El que assenyalo —i em sembla que és més o menys fàcil d’entendre— és que podem ser conscients d’aquest dolor personal i d’aquesta repressió, però la resistència personal dels exiliats no ha estat una resistència en el camp polític, i encara que siguin símbol d’aquells anys, el lligam que els identificava com “els nostres”, el lligam que feia que ens valgués la pena tenir bufolles als peus, s’ha trencat. Això val, sobretot, per als qui tenien càrrecs polítics, però també per als qui van col·laborar amb Tsunami i van fer-lo servir per enviar-nos cap a casa.
És possible no desitjar cap mal personal a cap dels implicats i poder dir que el seu retorn és producte de molts anys de renúncies independentistes
Molts ens vam mirar les escenes d’ahir amb una certa apatia, conscients del miratge. Bo i que la idea sigui simular que tornar de l’exili és una victòria col·lectiva, és fàcil intuir que el retorn és producte d’una redirecció política i ideològica del moviment independentista des dels partits. Una redirecció que ha servit per anar adobant el terreny perquè pactar amb els espanyols sembli un estadi més de la lluita independentista, i no una contradicció covarda. És possible no desitjar cap mal personal a cap dels implicats i poder dir que el seu retorn és producte de molts anys de renúncies independentistes. De fet, poder-ho dir és l’única manera d’analitzar-ho sense passar-ho pel filtre d’un sentimentalisme que ho fa tot borrós. Les imatges a Cantallops són el resultat d’una desfeta, per això la insistència a presentar-ho com un triomf només fa més pregon el sentiment de derrota i, segons com, de vergonya.
Més important que el retorn de l’exili, el que n’és important és el sentit que pren. Sovint sembla que l’independentisme només sap jugar la batalla del relat. Em fa pensar, també, en Carles Puigdemont i en com Junts s’ha dedicat a explotar la hipòtesi del seu retorn. Perquè aquests retorns, tant els d’uns com els dels altres, tinguessin un valor de confrontació amb l’estat espanyol, s’haurien d’haver produït en un moment en què, efectivament, tornar era confrontar l’estat espanyol. S’han produït, però, per la causa radicalment oposada, per això pensar en les bufolles del 2019 avui se’ns fa humiliant. Per això assabentar-se que, de moment, de les setanta-quatre persones amnistiades, cinquanta són els policies que ens van apallissar, també. Tot el que els partits independentistes es vanten d’haver aconseguit, tot el que celebren, és el mateix que a una part dels independentistes els fa encara més conscients de la desfeta. Els escarafalls, encara avui i amb el retorn d’alguns dels exiliats, són una manera de tapar les cessions que expliquen aquests retorns, igual que ho van ser els escarafalls pels indults. Alguns no podem fugir d’aquesta premissa, d’aquesta sensació que les victòries personals dels exiliats estan lluny de ser una victòria política, d’aquesta escena en què els discursos ja no tenen res a veure amb els fets. D’aquesta impressió que la classe política del país té tendència a l’engany, a la performació i a la claca, però que no estan ni estaran mai disposats a fer que les bufolles als peus ens valguin la pena.