Fa pocs dies llegia per aquesta nostra xarxa social mal governada per Elon Musk que hi ha un corrent de noves influenciadores —sobretot dones— que tornen a tenir com a fita casar-se. I que ho expliquen, és clar. La qüestió és que em sembla que tot plegat forma part d’un gest de rebot més pregon. Igual que la generació que ara va dels vint als trenta anys —en el cas de servidora, més cap als trenta que cap als vint— ha pretès desactivar els discursos poligàmics, sembla que també ha engegat un retorn cap al matrimoni com a sinònim d’èxit en el camp de les relacions romàntiques. Tot plegat, però, fa arrels en diversos factors. El més evident i banal és que algunes de les influenciadores més seguides —que, per tant, tenen mitjans per dur a terme una planificació familiar menys coartada pel factor econòmic— es casen i ho mostren. Com amb qualsevol objecte que es disposa a l’aparador de les xarxes socials, casar-se es revesteix d’un tel d’idil·li encara més idíl·lic que la connotació amb què l’acte ja compta de base. Els subjectes als quals molts busquen imitar, doncs, són gent que, si té algun escrúpol amb la institució del matrimoni, no ho mostra. Em sembla que això és el que hi ha a la façana. Com amb tot, però, amb la façana no n’hi ha prou. 

Amb la maduresa hi ha la necessitat de tornar a un lloc segur. La maduresa és desitjar una certa estabilitat, em sembla, i no només pel que fa a relacions. En aquest lloc segur s’hi torna amb l’instint de protegir-se després d’haver estat a la intempèrie. I després d’haver viscut en primera persona, de fet, que alguns dels discursos que van ser moda quan vam sortir de l’ou no ens han acabat de fer el pes. Sobretot pel que fa al sector femení heterosexual, que és el que per raons òbvies més conec, la impressió és que algunes de nosaltres vam sortir a jugar una partida de la qual hem tornat trinxades emocionalment. I no cal arribar a les dones de trenta, amb vint-i-cinc aquesta impressió ja comença a glatir. Els motius de la trinxamenta, una vegada més, són diversos: que allò que ens hem trobat a l’altra banda no ha estat a l'altura de les expectatives. Que esperançades amb un alliberament sexual i relacional que ens havia de fer més felices hem acceptat situacions que ens han acabat fent sentir abusades emocionalment. O que estem, senzillament, cansades. Que ens hem fet grans i pensem que ja no tenim edat d’anar com una baldufa per la ciutat darrere d’homes que no ens acaben de tractar com esperem. Hi ha un desgast. D’aquest desgast, penso, també en brolla la romantització del fenomen tradwife, que fa molt difícil de tractar la vocació familiar —al lloc d’on jo vinc, és una vocació— sense caure en la temptació de pensar que el que ens cal a les dones és tornar a la cuina. I aquest desgast també neix, com a mínim parcialment, del dèficit masculí. S’hi trenen causes i conseqüències que menen a la idea que el matrimoni és, doncs, el lloc segur que ens salvarà de determinats mals que no volem tornar a patir. 

Entre pensar que el matrimoni és una imposició i una eina de submissió i assumir que l’única manera d’acabar amb qualsevol dificultat vital és casar-se hi ha d’haver un terme mitjà

Aquest rebot té un aire infantil perquè neix del despit. I perquè, repeteixo, parteix de la idealització d’un acte de compromís que ja venia idealitzat d’antuvi. Aquestes setmanes també s’ha fet viral la imatge d’una dona a la cuina, amb els seus fills a coll i el seu marit fent-li un petó. La sentència que l’acompanyava era “imagina’t quanta propaganda ha calgut per fer-li creure a una dona que això és dolent”. Desconec si hi ha cap dona que pensi que triar tenir família és “dolent” per a ella. El que sí que ha estat “dolent”, perquè no ens ha contemplat com a subjectes lliures, és que durant segles no hem pogut triar del tot, perquè hem estat un accessori del sector masculí. I perquè, sense mitjans econòmics, sortir d’un matrimoni abusiu era pràcticament impossible. Vam estudiar i vam entrar al mercat laboral com els homes. No som homes i la conciliació, com a mínim al nostre país, és un mite. Ja ho entenc, que haver de bregar amb un mercat laboral rígid i unes ajudes econòmiques paupèrrimes és força trist. Però entre pensar que avui el matrimoni tot sol és una imposició i una eina de submissió vers la dona i assumir que l’única manera d’acabar amb qualsevol dificultat vital és casar-se, tancar-se a la cuina i reproduir els rols de l’àvia, hi ha d’haver un terme mitjà. Aquest terme mitjà, penso, ha de trobar-se defugint superficialitats i inèrcies. Potser per això, al lloc d’on jo vinc, el matrimoni és una vocació, un sagrament i demana discerniment. 

El matrimoni —o qualsevol relació de parella, en aquest cas— només és un lloc segur si és una opció. Pensar que casar-se és una esclavitud fa de progressista tronadet, sí, perquè avui hi ha tants tipus de matrimonis com cònjuges compromesos. I perquè és força evident que revestir el compromís de renúncies sense destacar-ne les virtuts i el retorn és una posició parcial. És tan parcial, de fet, com revestir-lo de virtuts, plantar-s’hi amb l’actitud d’esperar alguna cosa a canvi només pel fet de casar-se i pensar que amb un anell al dit tot seran flors i violes de cop i volta. El perill de fons rere aquest aparent rebot matrimonialista —que, com he deixat escrit, té les seves arrels i la seva pròpia lògica— és que l’afany de casar-se acabi naixent de la por i la ferida més que de l’amor i l’esperança. O de la necessitat de capar-se les llibertats perquè amb la llibertat d’abans no s’ha tingut gaire sort. I que per mitjà d’aquesta por i aquest ressentiment —gairebé amb nosaltres mateixes— viciem la llibertat amb què un s’ha de plantar a l’altar —si és que hi ha altar— o amb què ha de poder negociar quin rol té cadascú dins la unió. 

El compromís és sa perquè obliga a llimar-se l’aspror, a mirar-se al mirall, a pensar quina mena de persona som i quina mena de persona volem ser. El compromís ens fa autoconscients. El matrimoni, però, ni és per a tothom ni és l’únic compromís que val en aquesta vida: és una crida. Buidar-lo de la seva complexitat i convertir-lo en una fotografia bonica a Instagram és, també, desprendre’l del seu sentit sobrenatural. Buidar-lo de la seva càrrega històrica és una imprudència i obviar-lo per aquesta mateixa càrrega històrica és menysprear la llibertat amb què comptem avui per construir una cosa nostra i única. No soc capaç de preveure si aquesta moda que alguns apunten que comença a treure el cap l’acabarà de treure del tot, o si s’acabarà traduint en un repunt en les xifres de matrimonis celebrats anualment. Quan calgui sortir a explicar que el matrimoni ha de ser alguna cosa més que una “moda” o una reacció matussera a les nostres pors, però, tindré això escrit aquí. Al lloc d’on jo vinc es diuen moltes coses, una de les més boniques és que no ens casem perquè ens estimem, ens casem per estimar-nos. Potser aquest seria el resum més precís de com servidora pretén entomar la decisió quan convingui.