Que la gent voti personatges políticament indecents com Alvise a Espanya o Panayotou a Xipre té molts significats. D’entrada, sobretot els joves, ho deuen trobar divertit, que és una manera d’enfotre-se’n dels que governen i negar la transcendència de la política. Un altre objectiu, sentit en alguns reportatges, és una protesta contra l’statu quo que requereix que algú “els canti la canya als polítics”. Tot plegat és un indici evident d’insatisfacció. Però quina és la causa d’aquesta insatisfacció?

En bona part, la democràcia, o més ben dit, la competició electoral, ha esdevingut una mena de concurs televisiu en el qual no sempre guanya el millor. Donald Trump no hauria guanyat mai unes eleccions sense el precedent de donar-se a conèixer presentant un concurs tipus reality show i fer-se popular a força de fer-se el graciós provocant amb frases ocurrents. Ara l’establishment polític es posa les mans al cap per l’ascens de l’extrema dreta i perquè uns quants brètols que s’han inventat candidatures absurdes seuran als escons del Parlament Europeu. Els representants de la política convencional haurien de preguntar-se el mateix que es pregunten els pares amb mala consciència per les bretolades dels fills. Què és el que hem fet malament?

Queda lluny el temps en què els representants electes eren persones a les quals se'ls reconeixia un prestigi, quan els partits polítics es nodrien principalment de gent amb formació elevada que sostenien posicions ideològiques marcades i el parlamentarisme consistia en un intercanvi d’arguments. La corrupció ha estat un fenomen freqüent i creixent a Europa i a Amèrica que ha contribuït al descrèdit de la política i de la mateixa democràcia, però l’impacte definitiu ha estat l’opulència mediàtica que ha convertit la política en una competició estrictament propagandística. Ja fa temps que els intel·lectuals i els ideòlegs han estat substituïts per publicitaris i community managers que igual treballen per un partit que pel seu rival. Fins i tot la crítica política se centra a valorar l’encert o desencert de l’estratègia mediàtica. Quan, per exemple, Pedro Sánchez s’agafa quatre dies per pensar si plega i després torna com si res, bona part dels comentaristes afins han destacat la seva audàcia en protagonitzar la campanya electoral catalana que li ha procurat la victòria a Salvador Illa.

Mentre la ciutadania és entretinguda amb els shows mediàtics de la política els autèntics nuclis de poder, que no depenen de la voluntat popular, van fent la seva feina, siguin jutges espanyols, militars alemanys, el Fons Monetari  o el complex militar industrial dels Estats Units. Es constata en l’economia, en les polítiques de seguretat i defensa i en la restricció de drets i llibertats

És molt fariseu escandalitzar-se pels shows que organitzen els personatges sorgits de l’antipolítica, quan han estat els líders i partits convencionals els primers a cercar l’espectacle als debats parlamentaris i a les aparicions mediàtiques per no parlar de les ridícules escenes dels candidats ara petonejant nens, ara ballant, ara fent-se selfies amb gent que ni coneixen ni els coneixen. El nivell ha baixat tant que els discursos principals no són en defensa del propi projecte sinó contra l’adversari, com va visualitzar inequívocament aquella campanya de José Zaragoza amb l’eslògan “si tu no hi vas, ells hi tornen”. Donald Trump va guanyar amb el discurs anti Obama; Boris Johnson va guanyar amb el discurs contra Europa; Javier Milei ha guanyat presentant-se com el revulsiu contra el peronisme… Quan guanyen els que considerem dolents, la pregunta és què han fet els bons per evitar-ho o serà que ja no són tan bons?

Bé, i Pedro Sánchez ha sobreviscut no pas reivindicant l’amnistia i la seva obra de Govern, de la qual sembla no estar gaire orgullós, sinó amb el discurs contra l’extrema dreta. I això que sense amnistia Sánchez ja no hi seria. A Espanya, PSOE i PP estan a matadegolla i la crispació espanta tant la gent que les enquestes fa anys que assenyalen que els ciutadans veuen la situació política com la seva primera o segona principal preocupació. Tanmateix, aquests dos partits juntament amb els seus homòlegs participaran en la negociació d’un govern de coalició a Europa. Socialistes i populars fa 72 anys que governen junts el continent. Val a dir que la segona meitat del segle XX les democràcies europees van aportar progrés i benestar social fins a imposar el seu lideratge moral al comunisme. Tanmateix, després de la caiguda del Mur sembla com si ja no calgués la competència ideològica. Els socialdemòcrates es van conformar amb les conquestes socials aconseguides: drets laborals, dret a la salut i dret a l’educació, que no era poca cosa, però a continuació les iniciatives emancipadores van derivar en polítiques clientelars, cercant vots a canvi de subsidis i les elits presumptament progressistes es van acomodar a les institucions que gairebé per inèrcia han propiciat una progressiva marxa enrere. La prova és que les desigualtats s’han disparat, els rics són molt més rics a costa d’una classe mitjana proletaritzada. Els jubilats tenen pensions insuficients si no denigrants; els joves no es poden emancipar perquè els salaris són baixos i per la manca d’habitatge assequible. L’educació i la sanitat públiques han perdut el suport financer necessari… i això sí, la despesa en armament continua sistemàticament a l’alça…

Quan guanyen eleccions els que considerem dolents la pregunta és què han fet els bons per evitar-ho o serà que ja no són tan bons?

A diferència de les dictadures, que només poden evolucionar a pitjor, la democràcia no té un sostre de qualitat, sempre es pot millorar, sempre hi pot haver més democràcia… però també menys. L’evolució de les darreres dècades ha estat més aviat negativa, perquè mentre la ciutadania és entretinguda amb els shows mediàtics, els autèntics nuclis de poder, que no depenen de la voluntat popular, van fent la seva feina, siguin els jutges espanyols, els policies alemanys, els capellans italians i en l’àmbit més global, el G7, l’OTAN, el Fons Monetari o el complex militar industrial dels Estats Units, tots vogant en la mateixa direcció. La involució es constata no només en l’economia, especialment en les polítiques de seguretat i defensa i en la restricció de drets i llibertats, no fos cas que torni la lluita de classes, perquè motius no en falten.