Han sortit els resultats del darrer informe PISA i les alarmes s’han disparat, especialment a Catalunya, que en la comparació estatal queda mal parada tant pel lloc que ocupa —dels de la cua— com pel fet que es confirma la tendència a la baixa dels resultats.

Una tendència a la baixa que, certament, és generalitzada als països europeus i que encara que es relaciona amb els efectes de la covid-19 —la prova es va fer l’any 2022—, no es pot només atribuir, exclusivament, a aquestes circumstàncies d’excepcionalitat. El tancament de les escoles l’any 2020 segur que ha passat factura en temes d’aprenentatge i de maduració personal dels i les adolescents —s’examina el col·lectiu d’entre 15 i 16 anys— més enllà del que es pot recollir en un informe d’aquest tipus.

El Govern de la Generalitat ha sortit al pas davant el mal resultat del sistema educatiu català en aquest darrer informe PISA fent èmfasi en la importància de comparar de manera adient les mostres amb què es representa cada territori i hi estic completament d’acord; però cal anar més enllà en la reflexió i l’actuació, perquè molts més indicadors mostren que fa baixada.

De què ens serveix mostrar números ascendents o brillants si la bretxa social es fa més grossa?

Quedar bé a la foto és molt útil per no haver de fer res; que les alarmes es disparin hauria de suposar una porta oberta a la reflexió sobre quins són els condicionants de més pes en els resultats d’èxit de l’estudiantat català. També caldria avaluar com s’avalua, però ara no ho compliquem més.

Una de les idees centrals de l’informe PISA és mostrar si hi ha segregació —si la posició de classe social, de gènere, de lloc de naixement— fa de determinant del nivell dels resultats assolits, i, des d’aquesta perspectiva, a mi m’interessa molt més com a país saber quina nota traiem. Estem o no reduint les desigualtats socials? Fins a quina mesura estem assegurant, o si més no treballant, la igualtat d’oportunitats? Aquesta mirada hauria de ser la central en un estat democràtic i republicà —si és que ho volem ser de veritat, i en tot cas hi aspirem, encara que només sigui en una de les matèries— i no pas els resultats globals i la comparació amb altres, que és el que ocupa generalment el titular dels mitjans.

Amb això no vull dir que no s’hagi de millorar la competència en matemàtiques o lectura o ciència, independentment que això ens situï o no millor en el rànquing mundial —que de passada sigui dit, va molt bé en termes de prestigi internacional— però de què ens serveix mostrar números ascendents o brillants si la bretxa social es fa més grossa? Una societat d’èxit no és sinònim d’una societat de benestar, tenim massa exemples d’això i de com la desigualtat d’oportunitats no només impacta en els col·lectius que estan discriminats, sinó que ho fa de manera negativa en el conjunt de la societat.