La història de la nostra nació, entre tantes altres coses, també és la història de totes les violències que han suportat les generacions que ens han precedit. L’activista independentista Blanca Serra i la seva germana Eva van ser torturades per la policia espanyola durant una transició que, per pur afany reformista —és a dir, nacionalista—, encara hi ha qui s’entesta a fer-nos creure que va ser modèlica. Les germanes independentistes van ser detingudes fins a quatre vegades de manera arbitrària —el 1977, el 1980, el 1981 i el 1982—, aquesta última vegada per dur un cartell on hi deia “Independència”. La repressió política sempre té una dimensió física i, en moments d’impunitat, es manifesta acarnissant-se amb el cos de les dones. Això és el que van patir aquestes dues germanes a —entre altres llocs— la prefectura de Via Laietana. Ara, Blanca Serra ha decidit emprendre accions legals amb el suport d’Òmnium i Irídia.
Les germanes Serra no són les úniques dones que van patir tortures durant la repressió, tal com explica Gemma Pasqual a Torturades (Comanegra). A la roda de premsa per anunciar l’empresa de mesures legals, Blanca Serra va explicar: “Si has estat a la Direcció General de Seguretat en vigílies del ‘18 de julio’, notes perfectament que els molesta moltíssim que siguis català i, sobretot, que siguis catalana”. I per això la via ràpida d’humiliació —l’objectiu final d’aquesta mena de tortures— va ser el cos. “La tortura és quan penses que pots deixar d’existir”, explicava Serra, perquè infligir dolor físic en aquestes condicions serveix perquè acabis associant el patiment al motiu que t’hi ha dut, però no perquè necessàriament ho vinculis en termes de mèrits —"soc així, em mereixo això"—, ans perquè ho vinculis en termes consecutius: si soc així, em passarà això. Si soc així, faran que no existeixi. Si vull evitar el suplici, si em vull desempallegar del patiment, el millor és que canviï allò que soc. Amb afany exemplificador, tot plegat està fet perquè, almenys durant un parell de generacions, tothom tingui apamat quins són els costos d’aixecar el cap i, de manera inconscient, incorpori les mesures preventives per sobreviure.
La tortura a les germanes Serra es va exercir amb un fi utilitarista: que quallés la idea que ser català no surt a compte
La violència deixa un pòsit psicològic col·lectiu que, en realitat, només es pot desarticular des de la consciència. La violència suportada crea un estat de somnolència, dissociació i silenci. Crea un estat moral col·lectiu, fins i tot, en què l'opció que s’adscriu al bé sempre és l'opció de no defensar-se, però no perquè el record de la violència sigui viu i coneguem l’origen de l’atemoriment, ans al contrari: perquè com que no en coneixem ben bé l’origen, com que el relat oficial no és mai el que parla de la nostra repressió obertament perquè som catalans, hem assumit que el cap cot és el nostre estat natural. Que el nostre caràcter és no mostrar caràcter, en definitiva. La violència aconsegueix esborrar-se de la història o resignificar-se —que s’assumeixi com a necessària o com a indefugible per les circumstàncies del moment—, perquè qui guanya és qui escriu aquesta història, però les seves conseqüències romanen. De fet, és per això que romanen: al final, ningú les sap identificar com a conseqüència de res. Blanca Serra ho va explicar així a l’Ateneu Barcelonès: “He sigut mestra d’ensenyament secundari i he vist que els joves no tenien consciència del que havia passat, hi havia un procés de desmemòria molt ben treballat per l’Estat”.
Més que per l’opció inversemblant que algú amb algun càrrec, alguna responsabilitat, o algú amb alguna mena de càrrega simbòlica del poder espanyol demani disculpes —que no passarà, ni sé si cal que passi—, el procés de denúncia és necessari perquè els fets impregnin el marc mental polític col·lectiu de la nostra nació. Que no calgui un exercici de “memòria històrica” per parlar-ne, un exercici de recuperació dels fets, sinó que l’estat natural sigui la consciència de la violència per poder ser conscients, també, de les seves conseqüències. És des d’aquesta posició que el plantejament existencial només pot acabar d’una manera: si essent així em passa això, si essent així em fan això, l’única manera de poder ser com soc plenament —és a dir, conscientment—, l’única manera que el meu caràcter tingui alguna cosa genuïna, meva de veritat, i no es converteixi en la sobreposició d’instints de supervivència, és enfrontant-me a qui exerceix la violència. La tortura a les germanes Serra —i a tantes altres dones— es va exercir amb un fi utilitarista: que quallés la idea que ser català no surt a compte. Fer que la tortura i la violència suportades no siguin en va és capgirar l’utilitarisme d’aquest fi.