Que tot canviï perquè res no canviï

Que la vergonyosa crisi del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) s’hagi resolt, després de més de cinc anys amb els mandats dels seus membres caducats, elegint una dona per presidir l’òrgan de govern dels jutges espanyols, i alhora per presidir també el Tribunal Suprem (TS), ha estat rebut entre els poders de l’Estat —tant els reals com els fàctics— com una bona notícia. La realitat és que això per si sol no arregla res, ni fa desaparèixer les moltes mancances que arrossega la justícia espanyola, com de fet ho demostra que el primer discurs de la nova presidenta, la magistrada Isabel Perelló, hagi estat un mer al·legat corporativista.

La informació oficial diu que Isabel Perelló és catalana perquè va néixer a Sabadell el 1958 i que forma part del sector progressista de la magistratura perquè pertany a l’associació Jutgesses i Jutges per a la Democràcia. És curiós que la judicatura espanyola estigui dividida entre conservadors i progressistes i que els primers siguin presentats com els dolents de la pel·lícula i els segons com els bons. Quan, a efectes de Catalunya, tots són jutges espanyols i tots actuen igual quan es tracta de dirimir casos que afecten les aspiracions nacionals dels catalans. I és que cal no oblidar que són un dels poders de l’estat espanyol que, conjuntament amb la resta —el policial, el militar, el de l’alt funcionariat...—, encara arrossega molts tics franquistes.

Per tot plegat, no ha de ser gens estrany que Isabel Perelló s’hagi estrenat amb un missatge, justament en clau catalana, tancant files amb els jutges que han abanderat i abanderen la lluita contra el procés sobiranista. “Cap poder de l’Estat no pot donar indicacions ni instruccions als jutges i magistrats sobre com han d’interpretar i aplicar l’ordenament jurídic”, ha proclamat en clara referència a la no aplicació de la llei d’amnistia, per part precisament d’aquests togats, a Carles Puigdemont, a alguns dirigents de JxCat i ERC, als CDR processats per l’anomenat cas Judes i, entre d’altres, a un bon grapat d’activistes. No li ha calgut ni ser explícita, se li ha entès tot: qui calla atorga. I ha fet una crida, en el mateix sentit, “a les diferents forces polítiques i els poders de l’Estat” perquè “respectin la feina que els jutges i magistrats facin” i perquè “evitin atacs injustificats que poden arribar a soscavar la legitimitat i la reputació de l’administració de justícia o dels seus integrants”.

La defensa de la identitat pròpia de Catalunya i la seva voluntat d’independència continuen estant en el punt de mira de la mal anomenada justícia espanyola, siguin conservadors o progressistes els qui la dirigeixen

L’objectiu del seu mandat serà, doncs, “salvaguardar la independència judicial davant de possibles ingerències externes”, perquè “només aquells estats en els quals la divisió de poders està garantida són realment estats de dret”. Està molt bé que la nova presidenta del CGPJ i del TS vulgui defensar la feina dels jutges als quals representa —entre altres coses li deu entrar en el sou fer-ho—, però potser hauria de començar per aplicar totes les recomanacions que ha inclòs en la carta de presentació a casa seva mateix. Perquè resulta que ningú no pot dir-los com s’ha d’aplicar la llei, però que ells sí que poden passar-se-la pel folre, retorçar-la i desvirtuar-la fins al punt de reescriure-la de cap i de nou i donar-hi un sentit completament diferent, sinó contrari, al pretès pel legislador, o inventar-se relats per sustentar delictes inexistents, com succeeix efectivament en el cas de la llei d’amnistia i ha succeït en totes les causes relacionades amb la celebració del referèndum del Primer d’Octubre? O és que d’adoptar expressament resolucions que són manifestament injustes ara ja no se’n diu prevaricar? I perquè resulta també que el poder judicial ha d’estar lliure d’ingerències externes, però que, en canvi, es pot immiscir en el que fan i deixen de fer els altres, sobretot el poder legislatiu?

Pel que fa a la reputació dels integrants de l’administració de justícia espanyola, que no es preocupi Isabel Perelló, que amb la imatge donada aquests darrers anys, tant internament —sobretot fruit de la intransigència del PP per no perdre el control de l’aparell judicial, encara que fos per la porta del darrere— com a l’exterior, i molt especialment a la resta d’Europa, el descrèdit que en la major part de casos han acabat acumulant se l’han guanyat a pols. Té raó, això sí, quan constata que la separació de poders és la garantia de l’estat de dret, però tindrà feina a poder-ho posar en pràctica, perquè això és justament el que més li falla en aquests moments a Espanya i bàsicament per culpa de les deficiències de l’estament judicial.

No deu ser casualitat que el nomenament hagi coincidit amb la instantània del PP —i de les autonomies en què governa, més la de Castella-la Manxa encapçalada pel díscol major del PSOE Emiliano García-Page— presentant recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia al Tribunal Constitucional (TC), que ja s’ha encarregat de fer saber que trigarà entre sis mesos i un any a resoldre la qüestió, quan no fa tant temps, quan es tractava d’assumptes vinculats al moviment independentista, els liquidava d’un dia per l’altre. Tampoc no deu ser casualitat que el moment coincideixi amb la decisió de l’Audiència Nacional de no amnistiar els membres dels CDR de l’operació Judes i traslladar la qüestió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). I tampoc no ho deu ser, en fi, que els recursos dels encausats es dilatin per posar com més traves millor als diferents processos.

El PSOE i el PP es deuen haver tret un pes de sobre renovant finalment el CGPJ, repartint-se les cadires per ser més exactes, que és el que en realitat han fet. I amb el nomenament d’una dona com a nova presidenta de l’òrgan de govern dels jutges sembla que hagi canviat qui sap què, però per a la causa catalana tot continua igual. És la màxima de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que tot canviï perquè res no canviï, perquè la defensa de la identitat pròpia de Catalunya i la seva voluntat d’independència continuen estant en el punt de mira de la mal anomenada justícia espanyola, siguin conservadors o progressistes els qui la dirigeixen, que primer de tot i abans que res són espanyols, i tots espanyols dels de la sacrosanta unitat d’Espanya.