Quin sentit té que després de gairebé set anys d’exili plantant cara i burlant una judicatura espanyola que ha quedat en evidència arreu d’Europa ara Carles Puigdemont torni a Catalunya per deixar-se detenir? Perquè això és el que succeirà quan arribi per assistir a la investidura del nou president de la Generalitat —en aquest cas Salvador Illa, un cop les bases d’ERC han avalat l’acord amb el PSC—, atès que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena no tan sols no li ha aplicat l’amnistia, sinó que, desobeint intencionadament el que estableix la llei, es nega a retirar l’ordre de detenció que pesa sobre ell així que travessi el Pirineu.
En algun moment dels últims set anys el retorn del líder de JxCat hauria tingut tot el sentit, però en les actuals circumstàncies políticament no en té cap, i menys si és amb l’excusa de ser present en una investidura que no serà la seva. Servirà, això sí, per complir la reiterada promesa de tornar a Catalunya si el votaven que havia fet cada vegada que hi havia hagut eleccions i que des del 2017 havia incomplert sistemàticament. Més enllà d’aquest aspecte, però, talment sembla que l’únic motiu de la tornada ara sigui refregar a ERC que tingui la insensibilitat i la barra d’investir un president espanyolista com l’exministre de Sanitat mentre la policia deté un patriota català com ell.
Tot plegat en un context en què a JxCat l’aliança entre ERC i el PSC en el fons l’ha agafat a contrapeu, perquè es pensava que no passaria de ser un brindis al sol i, en canvi, es pot considerar que, en clau autonòmica, és un bon acord. Una altra cosa és que l’aplicació generi molts dubtes i que, vist com ha evolucionat la societat catalana els últims anys, en què la centralitat del catalanisme s’ha desplaçat clarament de l’autonomisme a l’independentisme, es tracti d’un pacte que entre el 2010 i el 2017 hauria pogut ser excel·lent, però que ara queda del tot desfasat. Malgrat això, a la formació de Carles Puigdemont li cou no ser ella la faedora de l’entesa, perquè, si hagués pogut, hauria fet exactament el mateix que tant critica del partit dirigit provisionalment per Marta Rovira.
En algun moment dels últims set anys el retorn del líder de JxCat hauria tingut tot el sentit
Deixar-se detenir en aquest escenari, doncs, fa l’efecte que només sigui per fer el numeret un cop el partit i el seu líder s’han quedat sense opcions reals de protagonisme en la nova etapa política que s’obre. I, òbviament, per posar el dit a l’ull a ERC i assenyalar-la com la responsable de tots els mals que amb Salvador Illa presidint la Generalitat cauran sobre Catalunya. De fet, abans de tornar, el mateix 130è president de la Generalitat no s’ha estat de disparar obertament contra ERC i fins i tot de culpar de la seva detenció directament els afiliats que han avalat l’aliança amb el PSC. Una tàctica tan qüestionable com indigna, amb què JxCat intentarà desestabilitzar tant com pugui la formació republicana aprofitant el gruix de la militància que hi ha contrària a l’acord i en la que té el suport d’altaveus cridaners com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que des que la presideix Lluís Llach ha esdevingut la corretja de transmissió del seu rebuig al fet que un candidat, diuen, del 155 s’instal·li els pròxims quatre anys al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Com si el líder del PSOE, Pedro Sánchez, que el 2017 va donar suport explícit a Mariano Rajoy en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per intervenir l’autogovern de Catalunya, no continués a la Moncloa gràcies als vots de JxCat.
Amb tots aquests ingredients, l’únic interrogant sobre el retorn de Carles Puigdemont és si arribarà al Parlament d’incògnit i podrà assistir a la investidura de l’aspirant del PSC a l’empara de la protecció que li ha garantit el nou president de la cambra, Josep Rull, o si es farà detenir així que posi el primer peu a Catalunya per revestir de més grandiloqüència la seva tornada. En aquest últim supòsit, pot ser que es retardi uns dies el ple d’investidura, com sembla que estan disposats a fer, a part de JxCat, la mateixa ERC i els membres de Comuns Sumar —i que de passada esgarriï les vacances dels il·lustres diputats—, però no és previsible que ocorri gaire cosa més. Sobretot perquè aquesta vegada els únics que es mobilitzaran seran els seus i no, malgrat el que voldria, les desenes de milers de catalans que ho van fer fins al 2017 i que després han quedat desenganyats pel capteniment de les forces polítiques —JxCat, ERC i la CUP— que se suposava que els representaven. Mostra del capital polític que en aquest temps ha malbaratat un dirigent, com el 130è president de la Generalitat, que ho havia arribat a tenir tot a favor.
I sense oblidar que l’exalcalde de Girona va fer una altra promesa: que si finalment no podia ser ell l’escollit per presidir de nou Catalunya es retiraria de la política activa. Una acció d’aquelles que es fan perquè els aduladors del líder surtin en tromba a suplicar-li que s’ho repensi i que es quedi, com va córrer a fer Antoni Comin subratllant que encara li quedava corda per a una bona estona. Que ara es deixi detenir i empresonar —lliurant-se a l’enemic espanyol, com va censurar que ho fessin Oriol Junqueras i companyia després del fiasco de l’octubre del 2017— és, per tant, l’evidència de com ha quedat fora de joc i de com no tan sols ERC, sinó també JxCat, hauran de fer, cadascú pel seu compte, les particulars travesses del desert per mirar de sortir dels atzucacs respectius en què els ha col·locat l’últim cicle electoral. Això o deixar pas a altres formacions i altres líders, que no se sap si hi són ni si hi seran ni quan hi seran, que reprenguin el camí que ells no van voler completar.
L’esperit del retorn de Carles Puigdemont es correspon, en definitiva i salvant les distàncies, amb el mateix que amara una de les creacions més destacades de l’escriptor irlandès Samuel Beckett, Tot esperant Godot, publicada el 1952 i representada per primera vegada a Catalunya el 1965 a Lleida, i considerada una de les obres cabdals del conegut com a teatre de l’absurd. Doncs això, i més tenint en compte que en realitat Godot no acaba d’arribar mai, la tornada en aquests moments és d’allò més absurda.