Dimecres, el president Jordi Pujol va assistir a un sopar nadalenc a la Garriga, convidat per la gent de Junts per Catalunya. "De què voldreu que parli?", va preguntar. I l’alcaldessa Meritxell Budó, que era l’amfitriona, va respondre: “Home, del país, oi?”. I Pujol va respondre: “Doncs jo avui parlaré de Junts”. Si una setmana abans a Castellterçol va centrar-se en la filosofia nation-building de Prat de la Riba, en aquest sopar més de partit va fer una crida als militants, gairebé una arenga, “a reconstruir Convergència”.

No es va mossegar gaire la llengua respecte dels hereus que es van carregar el partit que ell va fundar. Dissoldre Convergència va ser “un error molt greu pel país”. “Convergència —afegí— havia estat un bon invent, fins i tot tenia un nom encertat i va funcionar bé i no sé si per una malastrugança es va dissoldre després que tants la van intentar destruir. Vam cometre errors i els hem d’assumir, jo assumeixo la meva responsabilitat —no ho va dir, però es referia a la deixa—, però vosaltres els joves no us heu de sentir responsables d’aquells errors i jo us demano que feu un pas endavant, que recupereu aquell instrument, sempre i quan hi hagi gent nova disposada, amb disciplina, ambició, amb gent de bona fe... aneu a buscar-la, sé que serà difícil, potser res ja no podrà ser igual a Convergència, però podeu fer el que més s’acosti a allò que va ser, amb aquella mentalitat constructiva i jo us demano que treballeu per tirar el país endavant”.

La diferència principal entre Junts i Convergència és que el partit que lidera Carles Puigdemont es declara independentista des del minut zero, i el que va fundar Jordi Pujol no ho va fer mai, no ho va voler fer mai, i a més Pujol no s’està de dir —ho va tornar a fer a la Garriga—, que “la independència és molt difícil”, en el sentit que més val no parlar-ne i centrar l’acció política en la construcció de la nació.

En un acte privat a la Garriga, el 126è president fa una crida a la gent jove de Junts per reconstruir Convergència, eximint-los dels errors dels seus predecessors: “dissoldre Convergència va ser un error molt greu pel país, però vosaltres no en sou els responsables i l’heu de recuperar”

Aquestes darreres intervencions de Pujol han estat interpretades per alguns analistes i polítics que encara no han superat algun ressentiment com una mena de rendició, com si Pujol hagués renunciat a la independència de Catalunya i es conformés resignat a la condemna de la supeditació de Catalunya a Espanya. I bé, en la seva trajectòria, no exempta de contradiccions, Pujol sempre ha procurat evitar o negar l’objectiu nacionalista de la independència perquè a parer seu és tant com posar el carro davant dels bous. Per a ell és més important el reconeixement nacional, intern i extern, que la consideració administrativa del país. I en tot cas, la primera condició per a la independència és que hi hagi nació i la construcció de la nació no pot esperar que arribi la independència.

Per construir nació per la via pacífica i democràtica abans de la independència cal fomentar la cultura i la llengua pròpies, la identitat, el sentit de pertinença i la voluntat de ser. I això es pot fer des de la societat civil i també des de les institucions fent política, però òbviament fent política espanyola, si és abans de la independència. Per fer política espanyola, declarar-se independentista no facilita gens els acords que puguin ajudar a construir nació. És difícil negociar qualsevol traspàs de recursos i competències si dius a l’Estat que tot ho vols per marxar i endur-t’ho. Segurament per això, el discurs no només de Pujol, també de Tarradellas, era que volien més poder per a Catalunya, però per quedar-s’hi. Contràriament, no els hi haurien donat res, perquè, efectivament, tot el que s’ha aconseguit des de la Transició han estat concessions de l’Estat. Es poden considerar pejorativament aquestes concessions pel fet de ser-ho, però majoritàriament l’Estat s’ha vist obligat fer-les, mai les ha fet de bon grat, ha calgut arrancar-les i, es miri com es miri, són les que han permès, molt o poc o molt poc, construir la nació de Catalunya endins i projectar Catalunya a l’exterior. De fet, en alguna ocasió Pujol també ha destacat els avantatges que suposava en algunes circumstàncies anar pel món com a catalans utilitzant també la referència espanyola, que obre moltes portes.

Des d’un punt de vista espanyol, l’independentisme s’entén més que com una deslleialtat com una infidelitat, per tant, també els independentistes, en comptes de fer-se el milhomes, haurien de practicar la tàctica dels adúlters. La independència no es fa, si es fa no es diu i si es diu es nega. Les comparances sempre són odioses, però l’autogovern i el poder de Catalunya van augmentar progressivament quan no es parlava d’independència i s’han vist considerablement reduïts des que alguns polítics van apujar el llistó reivindicatiu cercant més el suport electoral per governar l’autonomia que no pas per conquerir la sobirania. Només Puigdemont s’ho va creure de debò i alguns lamenten que encara hi insisteixi.

El 126è president reivindica l’eficiència el partit que va fundar i que va establir de facto la relació bilateral amb l’Estat en poder negociar independentment de quin partit governés

Pujol, en canvi, és una mena de situacionista, partidari d’anar aprofitant les escletxes de l’statu quo dominant, per això reivindica Convergència, perquè era l’instrument que permetia practicar una relació bilateral amb l’Estat que no estava ni està prevista a la Constitució. I l’avantatge de CiU, com la del Partit Nacionalista Basc, que tampoc parla mai d’independència encara que siguin independentistes, era que podien negociar independentment de qui dirigia l’Estat, tant si era el PSOE com el PP. Això a Catalunya ha estat un fet inèdit. Cambó només podia negociar amb les dretes i Companys amb les esquerres. En canvi, Pujol podia fer-se valdre a dues bandes. Ara sembla que l’independentisme està lligat de peus i mans a sobreviure amb el PSOE de Pedro Sánchez, la qual cosa té efectes inevitablement neutralitzants.

Pujol ha parlat sempre de nacionalitzar Catalunya i projectar-la al món perquè és la manera d’existir políticament. S’ho han de creure els de dins i t’han de creure els de fora. Convergència va començar com a quarta força política i es va consolidar en tant que partit/moviment com a pal de paller. L’èxit va ser la convergència (per això encara reivindica el nom) de sectors de la dreta, el centre i l’esquerra al voltant d’una idea de Catalunya. Sempre deia allò de “sumar i no restar”, encara que sovint s’hi sumava també gent no gaire exemplar.

Pujol no creia el 2017 que es donaven les condicions per plantejar la batalla de la independència amb possibilitats d’èxit, però abans, en un sopar amb Helmuth Kohl i Mihail Gorbachov, va dir al líder rus: “Algun dia Catalunya serà independent”

La projecció exterior sempre ha estat gairebé una obsessió de Jordi Pujol. Europeista i occidentalista convençut, en el seu fur intern Pujol sempre arrossegarà l’error, per misèries domèstiques, de no haver donat suport al sí al referèndum de l’OTAN, però el seu atlantisme està fora de dubte i considera fonamental l’actitud coherent de Catalunya determinada per la seva ubicació geoestratègica. Abans del procés, en un sopar privat amb empresaris i directius joves al qual vaig assistir, Pujol feia el discurs habitual sobre les necessitats materials del país. Alguns dels comensals li van retreure la seva moderació i el van interpel·lar sobre la independència. Pujol va respondre aixecant la veu amb un “No!” rotund que va fer el silenci al saló, fins que un servidor va repreguntar: “I per què no?”. I Pujol va respondre tornant a alçar la veu: “Perquè no tenim aliats!!!”. I a continuació, Pujol, que no és marxista sinó tot el contrari, es va estendre amb l’absència de les condicions objectives i subjectives per plantejar la batalla per la independència amb possibilitats d’èxit. Espanya, va venir a dir, en tant que membre de la Unió Europea i de l’OTAN, rebria el suport dels seus aliats, que és, de fet, el que va passar després amb el procés.

Resulta incòmode relacionar Pujol amb un poeta tan espanyol i socialista com Antonio Machado, però la seva trajectòria recorda la filosofia del “caminante no hay camino, se hace camino al andar” com si els avenços d’avui algú els aprofitarà demà i quan arribi el moment propici les noves generacions ja decidiran el que més convingui. Pujol ha conreat l’ambigüitat i ha donat peu que l’acusin des de posicions sobiranistes fins i tot com un agent de l’Estat, però per alguna raó va ser el primer objectiu de la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme. Hi ha un testimoni respecte de l’independentisme de Pujol revelat pel periodista Manuel Campo Vidal en un article a La Vanguardia titulat Ante Gorbachov, Pujol salió del armario. (LVG 3/9/2022). En una taula on seien també Helmut Kohl i Mikhaïl Gorbatxov, Pujol va dir, segons el testimoni de Campo: “Jo no sé si el País Basc serà independent, però jo li dic que algun dia, en què jo ja no seré president, Catalunya serà independent”. Algun dia. Una altra cosa no, però Jordi Pujol sempre ha estat optimista.