Assimilo la mort del Papa a Lisboa, precisament el lloc on el papa Francesc va dir aquella cèlebre frase de “tots, tots, tots”, tres vegades, remarcant que l’espai de l’Església no té límits, hi cap tothom. Bé, per a ell, perquè van trigar poc, els conservadors representants eclesiàstics d’arreu del món a matisar: “bé, sí, en el fons el que el Papa vol dir, etc., etc., etc.”. No soc el pare Batllori ni el pare Benítez, ínclits jesuïtes —com el Papa— i historiadors de l’Església, per haver comptat a quants papes han corregit més els seus germans en l’episcopat. Però certament al papa Francesc li han picat el crostó, l’han contradit, se n’han rigut i l’han menystingut els qui avui estan enviant notes de condol que només són paraules aigualides i per quedar bé. Ell era el Papa, l’autoritat, i ha hagut de tenir molta cintura per aguantar els embats de la seva oposició.

Ha estat un pontífex incomprès. La gent es pensa que el coneix. Però que hagi concedit entrevistes o que hagi fet una autobiografia no vol dir que tothom el conegui, al contrari, marca ell el discurs de què vol que sigui públic i omet les zones més desconegudes. Hi ha peces que no tenim, influències que podem suposar però no certificar. Per exemple, el llegat tan fort del judaisme, els seus amics rabins argentins, la seva frustrada vocació de missioner…

Ha estat un Papa parcialment incomprès no perquè tingués idees teològiques erràtiques, Déu ens en guard. No ha fet cap esmena a la doctrina. No s’ha carregat el Codi de Dret Canònic. Però, subtilment, ha fet moviments que requeriran que els experts canonistes del futur hagin de fer filigranes si volen mantenir el que ha estat sempre així. Perquè els seus gestos, les seves opcions —els viatges a determinats llocs i els països obviats expressament com Espanya o l’Argentina— són senyals. I marquen una tendència.

Volia una Església sinodal, on tothom fos fraternal i compartís idees i discrepàncies, i de vegades s’ha trobat sol. Decidint, també sol

Ha pres decisions. S’ha quedat a mitges amb algunes reformes: volia una Església sinodal, on tothom fos fraternal i compartís idees i discrepàncies, i de vegades s’ha trobat sol. Decidint, també sol.  

El que no s’ha volgut abraçar és la seva “deriva populista”, per fer servir paraules dels seus atacants, el seu “comunisme manifest”, la seva “obertura sense límits”. Un Papa que ha enviat massa missatges tendres a col·lectius que en la vida s'atansarien a una parròquia, més que res perquè no els obririen les portes i els convidarien a marxar. Aquest és l’home que ha deixat una Església molt preparada per a reformes que ara algú haurà de decidir si entoma i continua, o si se’n desmarca.

Ha tingut l’enemic a casa. No és l’únic. Recordem els punyals del majordom al papa Benet XVI. El papa Francesc, quan l’anaves a veure en una audiència, et demanava “prega per mi” i, sorneguer, et tornava a mirar mentre tu ja marxaves i afegia: “A favor, eh”.