Al tombant del segle XX, lo PP d'Aznar i la Convergència de Pujol votaven a favor del Pla Hidrològic Nacional, al Congrés i al Senat. Aquella llei (10/2001) aprovava lo ditxós transvasament de l'Ebre i també contemplava la construcció de dessaladores i la creació del Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l'Ebre (l'anomenat CPIDE), que acabaria presidint lo dirigent del PP a Tortosa, Joaquín Fabra, a raó de 73.000 € a l'any. Era com posar el llop a tindre cura de les ovelles, a més de ser cornuts i pagar el beure. És a dir: la llei que autoritzava la detracció d'aigua del riu —fet que certificava la seua defunció i la del Delta— proposava, alhora, protegir-lo amb un pla. Tot dins d'un mateix text. Venen de lluny les maniobres que ara s'aixopluguen sota el nom d'òmnibus.

Deu anys més tard, lo 2011, lo llavors president de la Generalitat, Artur Mas, es va apuntar a la festa d'este còctel legislatiu i va voler que li aprovessen d'una tongada 600 articles (que encabien temes dispars vinculats a sanitat, ensenyament o cultura) en un decret òmnibus que, a priori, pretenia agilitzar l'administració pública i la promoció de l'activitat econòmica, però que colava alguna retallada. Un modus operandi que, lo mateix any i acabat d'arribar a la Moncloa, també va aplicar un tal M. Rajoy, que no sé si sabreu de qui parlo només amb la sigla del seu nom. Gairebé una dècada després, lo març de 2020, lo govern de l'Estat, ara ja amb Pedro Sánchez al capdavant, ne va plantejar una altra, de llei d'estes, que ficava al mateix sac pensions, mascaretes i CNI. I encara hi va tornar lo 2024, abonat a una manera de fer una mica sospitosa.

Tots estos exemples —n'hi ha més— han corregut distinta sort. Lo transvasament de l'Ebre va ser derogat per Zapatero el 2004, Artur Mas —davant les protestes de l'oposició i l'evidència que es trobava en minoria al Parlament— finalment va haver de trossejar aquell transatlàntic en tres projectes de menor mida i amb los continguts més ben distribuïts, Rajoy va poder convalidar algunes mesures (aleshores tenien majoria parlamentària) i Sánchez ha anat trampejant-ho: lo 2020 se'n va sortir amb l'excusa de l'emergència per pandèmia i el 2024 la cosa ja li va anar més justa que un pany de cop: aquella llei se va aprovar per 172 a 171 vots. Junts va amenaçar de tombar-la fins a última hora perquè considerava que perillava l'aplicació de la llei d'amnistia —que igualment no ha acabat beneficiant tothom— i finalment es va absentar de la votació, tot permetent que s'aprovés pels pèls.

Ara mos trobem que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou i diversos grups polítics han dit que fins aquí. Feia temps que avisaven i el PSOE d'un Sánchez que ha preferit ensuperbir-se, culpa els qui no li aplaudixen la seua formosor a ulls clucs. És cert que tothom actua per tacticisme partidista i que esta vegada no queden gaire clares quines són exactament les parts negatives de l'òmnibus que han portat els grups a votar-hi en contra (com abans foren evidents lo transvasament, les retallades o l'amnistia) però es veu que és més un càstig per les formes que pel fons. Lo com ha condicionat lo què. La possibilitat d'aplicar un reial decret llei està contemplada a l'article 86 de la Constitució (aquella que insistixen a dir que ens vam donar entre tots), com també ho està la necessitat que es convalide posteriorment a les Corts. Si a l'hemicicle estàs en minoria, però des del pedestal actues com si tinguesses majoria, aleshores passa el que passa.

Uns abusen de la llei òmnibus per a aprovar el que volen o per a poder acusar l'enemic de deslleial, los altres marquen territori sense tindre en compte que els perjudicats som natros

Allò que hauria de ser una excepció, s'està convertint en norma. No es pot governar eternament a cop de decret heterogeni per a evitar el debat i l'esmena i, després, acusar els qui no et riuen les gràcies. Això més aviat semblaria xantatge. Lo PSOE dixa passar temps per a desgastar els que han votat que no, com si ell no fos igualment responsable de la trencadissa i parla de “dolor social” amb certa demagògia. Per moments, fins i tot podria creure'm que ho ha presentat expressament sabent que perdria per a, així, poder assenyalar els adversaris. Res m'estranyaria d'este triler. Si no, per què no presentes les mesures per separat? Ara bé, les forces que han fet decaure mesures favorables per a la ciutadania (com la pujada de les pensions o la bonificació del transport públic) potser és que tampoc no en són los principals damnificats.

La qüestió és que el sendemà de la picabaralla al Congrés, tu anaves a la taquilla de la Renfe i ja no podies comprar-te l'abonament recurrent. Xiquet, no van tan ràpid a l'hora de fer la devolució de la renda, que alguns encara no hem cobrat la de l'any passat. Tampoc estan vigents los descomptes de transport vinculats a l'Autoritat de Transport Metropolità (que, això sí, ha dit que mantindrà el descompte motu proprio) i ves a saber què passarà amb l'Autoritat Territorial de Mobilitat, clar que a les Terres de l'Ebre no ho notaríem perquè d'ATM ni en tenim —tot i que fa anys que la reclamem—, ja que Junts en lo seu dia ho va impedir i ens va encolomar una taula de mobilitat inoperant, los mateixos de Junts que ara fan decaure la mesura general. Una mica estrany tot plegat. Presentar-te com a ofès quan tu si pots també ofens... Això de l'òmnibus no és nou, encara que no li diguessen així. Com bé expressa l'escriptor Joan Lluís Lluís, podríem considerar que el primer òmnibus de l'era moderna espanyola “va ser aquell referèndum del 1978 en què van colar el restabliment de la monarquia enmig de la Constitució, per a evitar que el poble votés en referèndum separat si no volia, més aviat, una república”. Aquí, lo més ximple fa rellotges i qui pot imposar, no tria dialogar.

Uns abusen del calaix de sastre per a aprovar el que volen o per a poder acusar l'enemic de deslleial, los altres marquen territori sense tindre en compte que els perjudicats som natros, lo poble. Pedro Sánchez juga a fer de Harry Potter i vol aprovar un Totum Revolutum, com si fos lo seu particular Expecto Patronum. Un truc de màgia que li han descobert. Ja li han pres lo número. Al cap i a la fi, la misèria de sempre aplicada per mags diferents que quan no són ells los qui tenen la vareta, posen lo crit al cel o es disfressen de Voldemort. Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra. Mentrestant, entre conjur i encanteri, som la gent la que veem desaparèixer serveis i beneficis. Ells juguen amb les cartes marcades i mai no som natros los que guanyem. Així i tot, com a reflexió final, una piulada d'Antonio Baños mos ajuda a posar-hi context: “Us heu parat a pensar per què qualsevol millora, increment, dret o servei que afavoreixi les classes populars catalanes s'ha de votar a la ciutat de Madrid i amb el concurs de gallecs, canaris o càntabres? Exacte”.