Estimada Roro,

Jo no et puc jutjar: també vaig ser una tradwife. Ara explico què vol dir aquesta moda “actual” d’ensenyar per xarxes la forma de vida de les dones blanques de classe mitjana-alta, estil anys 50. Però primer de tot vull demanar perdó a totes les dones a les quals he dit “que maca que estàs, com t’has aprimat!”, o que els he fet creure que la meva vida d’esposa tradicional era meravellosa, cuinant per als clients del marit i recollint els ous de les gallines. Ho sento perquè som molt més que les nostres aparences. Si qui m’està llegint és una dona amb fills petits (poc probable, perquè no deu tenir ni temps de rentar-se els cabells), m’agradaria abraçar-la com Karol G a Amaia Montero, o com quan un corredor que s’ha torçat el peu a les Olimpíades travessa la meta amb l’ajuda del guanyador. No vaig començar a entendre de veritat què era el feminisme fins que no vaig ser mare i ara la meva política és la sororitat.

Roro, bonica, jo també creia que m’encantava netejar, cuinar per al meu home, plegar-li la roba i que no em calia cap ajuda, perquè m’encantava ser mestressa de casa. Dues amigues amb deu anys més que jo em van dir que m’equivocava i en aquell moment vaig pensar que eren elles les que no m’entenien a mi. De debò, estava realment convençuda que m’encantava netejar el lavabo amb música de la dansa del ventre, que havia nascut per decorar espais, que gaudia (i encara ho faig) d’anar al mercat, posar-me guapa per al meu home, preparar-li la maleta i fer-li de secretaria. Sense demanar mai res econòmic (ni abans ni després), mendicant només una mica d’amor. Quina casualitat que un cop divorciada he multiplicat els meus ingressos! Segurament, per la necessitat de mantenir els meus fills, l’orgull de l’autoestima trencada i pel fet que no m’haig d’encarregar de fer de criada. Segons la ciència, les dones solteres viuen més temps i, el més important, són més felices que les casades. En canvi, en els homes s’inverteix l’equació: viuen més temps i millor els que estan casats... perquè descarreguen la seva feina a les espatlles de la senyora! Per alguna cosa té aquest nom, esposa, com la dona esposada, i és que el lèxic és savi i no una pura casualitat. Igual que tenim amics invisibles quan som petits i també tenim enemics visibles quan som grans: justificar els tractes desiguals (o els maltractes) en nom de l’amor romàntic. Les princeses Disney han fet molt mal a la meva generació. Sort que les noves protagonistes són heroïnes que lluiten. Encara que hi ha moltes millennials el somni de les quals és ser Kate Middleton. Tranquil·la, jo també volia ser Lady Di, i mira com va acabar. I no t’oblidis que per aconseguir aquell look platejat, la Ventafocs va haver d’escombrar tant com quan tornes de la platja amb els nens.

No vaig començar a entendre de veritat què era el feminisme fins que no vaig ser mare

Les parelles d’abans aguantaven més que les d’ara. I la majoria ho feien —no cal blanquejar la realitat— perquè les dones no tenien una altra escapatòria. No crec que els agradés ser unes banyudes, anar de “vacances” a la segona residència per continuar fent de minyones, no tenir un orgasme en sa vida o patir les amenaces que les separessin dels fills en cas de fugida. En un passat massa proper, aquests rols estaven tan marcats que creaven una jerarquia on l’home manava i la dona obeïa. A la primera cesària que li van fer a la meva mare, li van demanar permís al meu pare. El meu germà acaba de fer 46 anys. Un lector molt boomer valencià em va dir que m’entenia en els meus articles, però que això volia dir que tota la vida de la seva mare, dedicada en exclusivitat a la família, no valia res. Sí que ho val, perquè l’ingredient màgic és l’amor, però hi ha alguns punts comuns amb l’esclavatge. El problema és que ara que som una democràcia, sempre hi ha més feina a fer que quan vivíem en una dictadura. I que, com diu la Timandra de Theodor Kallifatides, “Els sofistes tenien raó. Cada moneda té dues cares”. També m’he llegit aquest agost l’últim llibre del psicòleg Rafael Santandreu: No facis muntanyes de grans de sorra. No crec que estranyi que estigui enganxada a l’autoajuda. Ell diu que s’haurien de jugar les decisions importants a cara o creu. I és veritat que, en nombroses ocasions, quan no sé què fer a la vida i les dues opcions tenen molts pros, he llançat la moneda a l’aire. Mai, però, en l’amor.

Jo també em creia que havia de dir amén a tot per estar ben casada. Sí, això era abans del segon fill. Abans que el meu cos es convertís en un cotxe de segona mà engendrant una nena i l’hereu. El més semblant a les tradwifes són les de les famílies italianes de dretes, les que, per una casa senyorial, entren a la gàbia d’or. Són les mateixes que estan orgulloses de fer melmelades, planxar els calçotets i fer múltiples manualitats. Sí, aquelles que per continuar sentint-se útils venen collarets per internet. No m’agrada la crueltat mental de les dones que no ajuden les altres dones, però sense voler, estimada Roro, t’has convertit en la meva nèmesi. Ja he deixat de xiuxiuejar “què vols que et faci per sopar” per cridar el que penso i soc sense ser "la dona de".

Envia aquest article a l’amiga que tu ja saps. La que beu massa, via d’escapament per haver de conviure, i més a l’estiu, amb una realitat que no li agrada. Les nostres filles mereixen, encara que vulguin seguir la Roro a les xarxes, entendre (malgrat que encara no puguin) la realitat. Totes sortim somrient a les fotos, malgrat que l’important és somriure a la vida quan no hi ha càmera com a testimoni.