Fa temps que a les xarxes socials —sobretot Tiktok i Instagram— hi corren perfils de dones que advoquen per popularitzar i exposar el model d’“esposa tradicional” —tradwife, traditional wife—. Les més populars als Estats Units són perfils com els de la Nara Smith (@naraaziza) i la Hannah Neeleman (@ballerinafarm), totes dues mormones, però cada vegada més aquesta tendència s’ha anat estenent arreu. En qualsevol cas, tots els perfils s’assemblen força: són dones que pengen vídeos estèticament plaents d’elles cuinant, sobretot, i cuinant-ho tot des de zero. Si volen un entrepà de mozzarella, fan amb les seves pròpies mans el pa, la mozzarella i tot el que calgui per farcir-lo. Les hores que inverteixen elaborant plats que la majoria triguem cinc minuts a preparar són un símbol del seu rol: la feminitat resideix a fer de casa seva una llar mentre el seu marit treballa fora de casa. Evidentment, rere els vídeos d’elles amb vestits de flors, contentes, reconnectant amb el seu rol “tradicional”, hi ha política. 

Tot això no surt d’enlloc. Com a dona heterosexual, entendre per què una es pot sentir atreta no només per aquest contingut audiovisual, sinó també per aquest model, suposa fer una mica d’autoanàlisi. L’atractiu de l’extrem sempre parteix d’un desengany: sota les veus femenines de la meva generació —i les que queden una mica per sobre i una mica per sota— hi ha un murmuri d’insatisfacció. Estem independitzades econòmicament, però la majoria no ens hem fet riques. Volem cuidar-nos i cuidar, però sembla que mai hi ha prou temps. Hem gaudit d’un cert alliberament sexual, però potser algunes no tenim clar fins a quin punt ens ha satisfet. De totes maneres, procurem no jutjar les nostres congèneres des de la seva vida sexual. Durant un temps va semblar que el model de parella dels nostres pares estava condemnat, però no en vam trobar cap de millor. Hem viscut l’era en què qui no vol tenir fills té tanta veu als mitjans com qui n’ha tingut, i ja no sabem què és més contrarevolucionari. Podem viure la criança amb molta més llibertat que les nostres àvies —que l’acollien per inèrcia— i que les nostres mares —que al cap de dos dies de parir eren a la feina—, però mai tenim prou estalvis per començar a criar. Se’ns diu que som lliures, però cada decisió que prenem és qüestionada pels d’un costat i pels de l’altre mentre ens criden “llibertat” a la cara. Em sembla que no és estrany que el context convidi a estar una mica desorientada. Aquest desori interior, però, és un estadi que moltes generacions de dones abans no s’han pogut permetre. 

Ser una 'tradwife' és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York

Es fan dir tradwifes, però a la tradició d’on jo vinc, casar-se és molt més que dedicar-se a fer massa de bagel i passejar davantals. Ni la meva feminitat ni la meva vocació familiar depenen de saber fer un lemon pie, la relació amb un marit no és ser-ne la cuinera. Ser una tradwife és una proposta de vida tan superficial com pensar que hi ha satisfacció a llarg termini de ser la Carrie Bradshaw perseguint homes per Nova York. Tot és una ficció feta per vendre un producte polític, però assedegades de la seguretat que una proposta ferma com la que el model tradwife ofereix, hi ha qui s’abraça a aquesta pau simbòlica després del que li ha semblat una guerra. El model tradwife sembla fet per sadollar els anhels de l’ànima, perquè fa arrels —o simula que en fa— en elements que hi tenen a veure: la realització de tenir un fill, la realització a través de l’altre, oferir el temps per a la família, convertir la casa en un lloc d’amor, el compromís. És un discurs viciat perquè, una vegada més, posa tot el que és sobrenatural del model familiar hegemònic a l’esquena de la dona. És la romantització actualitzada d’una descompensació històrica. A més a més, es ven a si mateix com l’única garantia de família sense perill; rere aquest retorn “lliure” al passat hi ha un cert xantatge. Evidentment, practicar-ho i exposar-ho com a model ideal no són la mateixa cosa.

Més que conservador, que és l’etiqueta que li interessa posar a certa esquerra per matar dos ocells d’un tret, el model tradwife és reaccionari. No pretén conservar el fons i fer-lo sobreviure adaptant mesuradament les formes, ans pretén defensar que només hi ha unes formes capaces de fer sobreviure el fons. El fons del model tradwife són les seves formes, per això tampoc serveix del tot a les dones que volem relacionar-nos amb el matrimoni, la família o la maternitat des d’uns paràmetres mínimament realistes. I que volem compatibilitzar, en la mesura que es pugui, aquest model que pensem que ens realitzarà amb tantes altres coses que ho faran. La bellesa primària de l’opció de la família és que permet realitzar-s’hi perquè, precisament, és una opció. Fer dependre la feminitat d’aquest model en capa l’opcionalitat. És curiós perquè, arribats a aquest punt, una desitjaria que les xarxes fossin plenes de vídeos sobre com ser marit o pare, això és, que els homes tinguessin algun ideal on emmirallar-se tenint en compte que la família tradicional la fa l’home amb la dona. Mentrestant, el món ens demana a nosaltres que aturem el cop —el qüestionament del model— tancades a la cuina.