"És clar que ho entenc. Fins i tot un nen de cinc anys podria entendre-ho. Que em portin un nen de cinc anys!"
Groucho Marx
Creguin-me, estic esbalaïda amb el tema de Rodalies.
Jo, que cada matí quan esmorzo llegeixo dos diaris catalans, juntament amb els editats a Madrid, tinc la percepció absoluta de la catàstrofe que es viu aquests mesos i que s'ha convertit en un absolut malson en les últimes setmanes. No en dono crèdit. Tampoc al fet que aquest tema no s'hagi convertit en part de l'agenda nacional, perquè és d'una gravetat, d'un tercermundisme, d'una falta de gestió i d'inversió, d'una deixadesa, que espanta. Suposo que hi començaran a reparar quan qualsevol dels importants madrilenys que viatgen constantment entre Madrid i Barcelona es quedi a l'estacada. A l'incident que va obligar a desallotjar 400 persones d'un AVE es van començar a veure les queixes d'usuaris a les xarxes socials, d'usuaris no catalans, de la gent que no s'ha donat per assabentada fins ara.
Les notícies relatives a la caòtica situació que es viu a Catalunya s'ofereixen de forma dispersa i, per tant, no reflecteixen totalment l'angoixa que jo sí que detecto en els mitjans catalans, tan pròxims al sofriment de la gent. Un diari madrileny et publica la mort d'una dona en caure a les vies "per una apagada", un altre t'insisteix en la vaga de treballadors que no volen dependre de la Generalitat —aquests herois de la unitat—, i algun t'explica els robatoris acumulats de coure com un dèficit de seguretat. Vist en retallades no n'hi havia per a tant. A mi el que m'ha impressionat és el conjunt, l'acumulació, l'amuntegament de desastres, la seva reiteració, la seva aparent perpetuació i, per sobre de tot, la intencionalitat de la descarregada en llançar-se les culpes els uns als altres sense que ningú assumeixi que la situació és límit.
Això és un atzucac, una ratera, una trampa, a més perillosa, perquè ja ha costat vides i perquè no es pot descartar que en costi alguna més
La situació és límit. A Madrid mai no s'ha viscut res igual, i mirin que ho escric el dia en què es compleix el vint-i-unè aniversari de la gran tragèdia de les Rodalies de Madrid, que van provocar criminals en un atemptat que va destrossar el poble madrileny i va commoure tot el país i el món sencer. Però això és una altra cosa, no ho han perpetrat delinqüents, sinó responsables polítics. Això són persones que tenen problemes laborals, perquè no hi ha cap empresa que suporti el desgast que suposa que el seu personal mai no se sàpiga quan arriba. Això són famílies que no es retroben a la nit perquè els trajectes es converteixen en llargues diàspores sense final. Això són nervis, estrès, desinformació i por. Això és un atzucac, una ratera, una trampa, a més perillosa, perquè ja ha costat vides i perquè no es pot descartar que en costi alguna més.
El desastre de Rodalies multiplica l'efecte destructiu en la joventut de la falta d'habitatge i la seva carestia. El transport públic i l'habitatge són dos conceptes íntimament relacionats, fins al punt que, d'alguna forma, el dèficit d'un podria ser més suportable amb l'abundància de l'altre. Si falta habitatge assequible a l'urbs, uns bons trens et permeten buscar un niu digne més lluny amb la certesa que podràs complir els teus compromisos i viatjar a la ciutat de forma còmoda, eficient i barata. Si falten transports i abunda l'habitatge a bon preu, el drama es tempera perquè més gent pot optar per no abandonar el nucli urbà. El gran drama que aquests dies es traslluïa a Catalunya és la conjunció de la manca d'ambdós serveis i, per tant, d'una situació dolorosa i insalvable per a moltes famílies i treballadors.
De qui és culpa? La resposta és important si serveix per alleujar la situació, si es queda en un nou blitz polític entre tots els bàndols, no alleujarà els usuaris. El caos anirà a més. La vaga, que no s'han encarregat de solucionar. Els robatoris, que no sabem si aconseguiran parar. Les obres que, segons el ministre del ram, pertorbaran encara més el servei. I és que Óscar Puente s'ha dignat a "demanar disculpes" al Senat als representants catalans. Disculpes, però poques, perquè la culpa no és seva ni tampoc de la falta d'inversió que s'atribueix des de Catalunya: "No podem invertir més perquè no es poden fer més obres alhora". Així que ja saben. No es queixin, que el ministre ha tardat una estoneta a contestar. Un ministre sempre tan ocupat, en tot menys en el que toca, i que ahir dedicava una altra estona a criticar-me pels programes en els quals treballo, que no li agraden. Si és que és difícil arreglar tanta hecatombe del seu negociat quan a més has de dedicar temps a arreglar la vida laboral d'una modesta periodista. Si és que no para el paio.
El cert és que el partit que governa la Generalitat fa gairebé vuit anys que governa Espanya i que la cosa no ha anat a millor sinó a pitjor i que el traspàs no s'ha fet per convicció de millora sinó per pressió. Alguna cosa hi tindran a dir, dic jo. Que els trens eren vells se sabia, només calia veure'ls, que els raïls, la pedra i fins i tot la catenària estaven obsolets i decrèpits, també. Tot ha rebentat ara d'una forma mai vista. Alguna cosa hi tindran a dir, dic jo, i, sobretot, alguna cosa hi hauran de fer. L'explicació del ministre al Senat posa els pèls de punta, sembla que n'hi ha per a estona i que només es pot demanar paciència a qui ja l'ha hagut de perdre mil vegades.
Ah, no. Informaran més. No els solucionaran quedar-se tirats o no arribar a la feina o a casa seva, però almenys es podran recordar dels seus morts amb coneixement de causa. És broma. La informació està bé si permet prendre decisions i s'aporten altres opcions; en cas contrari, és només un pal·liatiu per tenir relat. Allà tenen tot un camp d'acció, orquestrant transport alternatiu de pressa.
Després hi ha el tema dels robatoris, les pedres, les bombones d'oxigen a les vies i la resta d'actes vandàlics. Això és qüestió de seguretat i aquí la cobertura de les vies i el descobriment i la detenció dels responsables ens porta a un altre departament. Ha explicat Interior com va tot això? Per què passa tant a Catalunya i menys en altres llocs? Catalunya concentra la meitat dels incidents en infraestructures ferroviàries de tot l'Estat. Alguna cosa caldrà indagar també per aquest costat; algú hauria de donar la cara.
El cas és que el caos m'ha deixat esbalaïda. És insuportable. Els vull enviar la meva comprensió, la meva santa indignació i el meu suport a les iniciatives civils per protestar per aquesta situació. No els servirà de res, ho sé. Almenys que sàpiguen que algú a Madrid s'ha assabentat del seu calvari, no sé si ajuda, però consola.