Fora per virtut o per necessitat del president del govern espanyol, semblava que la majoria parlamentària progressista i plurinacional del Congrés dels Diputats oferia per primera vegada des de la Transició l’oportunitat de portar a terme algunes reformes importants de l’Estat. Reformes que mai s’havien plantejat per la connivència dels dos principals partits d’àmbit estatal en perpetuar un statu quo de poder vertical heretat de la dictadura del qual la dreta s’ha sentit sempre titular i el PSOE, un convidat agraït. En aquest sentit, el recent acord per la renovació del Consell General del Poder Judicial anorrea qualsevol esperança de canvi.

Pedro Sánchez ha traït els seus aliats i s’ha traït a si mateix. Fa dos mesos justos de quan el cap de l’Executiu va obrir “un punt i a part” declarant solemnement un compromís democràtic. “Assumeixo davant vostre el meu —va dir el 29 d’abril— el compromís de treballar sense descans, amb fermesa i amb serenitat per la regeneració pendent de la nostra democràcia i per l'avenç i la consolidació de drets i llibertats (...). Només hi ha una manera de revertir aquesta situació: en una aposta decidida per la dignitat i el sentit comú, posant fre a la política de la vergonya que portem massa temps patint”. Sánchez ha llançat la tovallola perquè no es veu capaç de plantejar la batalla política que requereix enfrontar-se als poders immutables o, el que és pitjor, mai li havia passat pel cap liderar l’ofensiva democràtica contra el búnquer judicial i tenia a tothom enganyat.

La casta politicojudicial continuarà determinant els destins el país en contra de la majoria social democràtica. Això queda ben escrit en l’acord en qüestió en què PP i PSOE s’han repartit la representació sense deixar ni una escletxa a les minories que han participat en l’articulació de la majoria progressista. Significativament, ni tan sols han dissimulat com feien abans, deixant que PNB i CiU s'asseguessin a la taula un parell de vocals perquè no fos dit. En el súmmum del cinisme, parlen de reforçar la independència judicial triant deu vocals de cada partit i anuncien una nova llei que només podran aprovar PSOE i PP. Assenyala el punt tercer de l’acord que “ambdós Grups Parlamentaris es comprometen a presentar conjuntament la Proposició de Llei i no tramitar ni donar suport a cap esmena a aquesta Proposició de Llei Orgànica que no vagi signada conjuntament”.

Pedro Sánchez ha traït els seus aliats i s’ha traït a si mateix. Fa dos mesos justos es va comprometre a treballar per “la regeneració pendent de la nostra democràcia” i el primer que ha fet ha estat pactar amb el PP la perpetuació del búnquer judicial

La proposta acordada inclou que els membres del nou consell elegits per PP i PSOE aprovin, per majoria de tres cinquens, una proposta de reforma del sistema d'elecció dels vocals de procedència judicial. Així mateix, caldrà també una “majoria de tres cinquens dels vocals del Consell General del Poder Judicial per al nomenament dels Presidents de les Audiències Provincials i del Magistrat del Tribunal Suprem competent per conèixer de les activitats del Centre Nacional d'Intel·ligència”. És a dir, que primer es blinden respecte de qualsevol intervenció aliena i, a continuació, s’atorguen ambdues parts poder de veto a qualsevol decisió. Dit d’una altra manera, PP i PSOE han establert el que es coneix com “el pacte del dentista”, una manera de protegir-se mútuament. L’acord és, doncs, una mena de pacte de no-agressió, de manera que quan tinguin problemes amb la justícia, s’ajudaran per tapar el que calgui tapar.

Si alguna cosa havia penetrat i consolidat en l’opinió pública, era que la justícia espanyola estava podrida per dintre i requeria una reconversió atesa la seva obsolescència, així que si no s’ha fet ara que tothom entenia el lawfare com un pervers sistema de funcionament, el canvi no es farà mai. I no és que el PSOE no hagi volgut compartir la iniciativa amb els seus aliats parlamentaris, sinó que ha perpetrat un pacte amb el PP que inequívocament va contra els que han fet president Pedro Sánchez. Es podria parlar de traïció a la majoria parlamentària que aspirava a introduir valors democràtics i republicans a les institucions de l’Estat. És una manera de tornar a l’esquema bipartidista en què PP i PSOE es consideren propietaris de l’Estat i la resta de partits, meres comparses, el paper de les quals tornarà a ser el de donar suport a qui governi Espanya a canvi d’algunes molles autonòmiques. I això acaba de començar, perquè ja s’anuncia que els acords que en diuen d’estat continuaran a la resta d’institucions. La gran coalició s’ha posat en marxa. La qüestió és quina serà ara la resposta dels menyspreats, atrapats en la teoria del mal menor.