La recent decisió de l'Audiència Provincial de Barcelona sobre l'anomenada trama russa del procés ha deixat en evidència la inconsistència fàctica i la falta de rigor jurídic d'una investigació que, durant anys, ha estat alimentada pel Jutge Joaquín Aguirre, fiscals, alguns polítics i certs mitjans de comunicació. La resolució del tribunal, en qualificar els fonaments del jutge Aguirre com "divagacions polítiques, filosòfiques i opinions personals", ha posat l'últim clau al taüt d'una causa que va néixer més com un relat ideològic que com un procés penal sòlid. Però el més alarmant no és només l'actuació del jutge, sinó la complicitat de la Fiscalia, l'acrític eco mediàtic i la irresponsabilitat d'alguns actors polítics que van convertir una ficció en un cas judicial amb conseqüències reals.

Un aspecte que no s'ha de passar per alt és el paper de la Fiscalia en tot aquest procés. Mentre l'Audiència de Barcelona ha deixat clar que la investigació del jutge Aguirre manca de base jurídica, la Fiscalia no només mai no es va oposar a les actuacions del magistrat, sinó que va defensar la causa amb fermesa. De fet, en totes les fases del procediment, el Ministeri Públic va donar suport a la investigació i, fins i tot, es va oposar als recursos que finalment van portar al tancament del cas.

Més greu encara resulta que la Fiscalia hagi considerat que en les actuacions del jutge Aguirre no hi ha cap signe d'actuació il·lícita de cap mena. És a dir, no només ha donat suport a una investigació que, segons l'Audiència, se sustentava en opinions personals i biografies irrellevants, sinó que ha blanquejat l'ús arbitrari de recursos públics oposant-se a l'admissió a tràmit de la nostra querella contra Aguirre. Hom pot preguntar-se si la Fiscalia actuava amb independència o si, com tantes altres vegades, el seu paper ha estat el d'un òrgan més de legitimació d'una ofensiva judicial contra l'independentisme.

Dins de l'escenari polític, el diputat autonomista Gabriel Rufián va destacar el 2022 per la seva cèlebre intervenció en la qual va acusar persones de l'entorn del president Puigdemont de ser "senyorets que es creien James Bond". Aquella frase, lluny de ser una simple crítica política, va suposar un suport implícit al relat judicial que, com avui sabem, no era més que una construcció inconsistent. Les seves paraules van ser utilitzades per sectors mediàtics i polítics per reforçar la credibilitat d'una trama que mai no va existir, erosionant a més la unitat d'acció de l'independentisme en un moment clau.

Rufián no va ser l'únic actor polític que va caure en la trampa de la trama russa. Altres sectors polítics d'àmbit estatal, especialment el PP i Ciutadans, van fer d'aquesta causa un cavall de batalla, utilitzant el fantasma rus com a eina per criminalitzar l'independentisme i desviar l'atenció de problemes més greus. La trama russa es va convertir, així, en una coartada perfecta per justificar la judicialització del conflicte català i per alimentar un relat d'amenaça externa que ha estat utilitzat repetidament al llarg de la història d'Espanya.

La Fiscalia no només ha donat suport a una investigació que se sustentava en opinions personals i biografies irrellevants, sinó que ha blanquejat l'ús arbitrari de recursos públics

La construcció de la trama russa no hauria estat possible sense el paper d'alguns mitjans de comunicació i periodistes que van decidir donar per vàlides les "divagacions" del jutge Aguirre. És aquí on correspondria posar noms i cognoms als qui han actuat com difusors d'aquesta història, publicant detalls de reunions i trobades amb presumptes emissaris russos i presentant-los com a proves irrefutables d'una conspiració internacional. Però són de sobres coneguts i la diferència entre ells i els qui hem estat víctimes de tot això rau en l'educació rebuda.

A mesura que la causa avançava, es va fer evident que els informes i filtracions sobre els quals se sustentaven aquestes publicacions mancaven de la solidesa necessària per sostenir una investigació judicial seriosa. El que es va presentar com a periodisme d'investigació va acabar sent una peça més a la maquinària de construcció d'un relat que servia a interessos polítics concrets.

No només mitjans nacionals, fins i tot alguns pseudoprogressistes van contribuir a aquesta narrativa; també hi va haver veus en l'àmbit internacional, com la del New York Times, que es van fer eco de les acusacions sobre les presumptes connexions de l'entorn independentista amb el Kremlin. Però ara, amb l'arxivament de la causa i la contundent interlocutòria de l'Audiència Provincial, hom pot preguntar-se si aquests periodistes i mitjans faran autocrítica o si, al contrari, continuaran aferrant-se a un relat que ha estat desmuntat peça per peça.

En l'epicentre d'aquesta història, més enllà del dany personal, polític i mediàtic, hi ha una qüestió que hauria d'escandalitzar qualsevol ciutadà: el malbaratament de recursos públics. La investigació de la trama russa ha suposat un cost econòmic incalculable, amb agents policials, fiscals i jutges dedicant milers d'hores a perseguir una ficció. Aquest ús arbitrari de fons públics encaixa, paradoxalment, en la definició del delicte de malversació de cabals públics perpetrada en tercera instància pel Tribunal Suprem.

La justícia no pot ser un instrument al servei d'agendes polítiques i els diners dels contribuents no poden gastar-se en alimentar les obsessions personals d'un jutge o els interessos de determinats sectors del poder

Si un independentista català hagués utilitzat diners públics per finançar una investigació sense fonament, avui estaria assegut al banc dels acusats. Per què no s'aplica el mateix criteri quan el malbaratament prové de l'aparell judicial? La pregunta és incòmoda, però necessària. La justícia no pot ser un instrument al servei d'agendes polítiques i els diners dels contribuents no poden gastar-se en alimentar les obsessions personals d'un jutge o els interessos de determinats sectors del poder.

La trama russa del procés és un cas paradigmàtic de com la justícia, la política i el periodisme poden confluir en la construcció d'una ficció costosa i perillosa. La interlocutòria de l'Audiència Provincial de Barcelona ha posat fi a aquesta farsa, però les conseqüències d'aquest despropòsit segueixen allà: el dany a les institucions i a les persones, l'erosió de la confiança ciutadana i el malbaratament de recursos públics.

El dany, incommensurable als qui hem estat víctimes d'aquest entramat corrupte, està encara per valorar, perquè les conseqüències d'acusacions d'aquest abast, mancades de qualsevol fonament, les estem i les continuarem pagant cada vegada que agafem un avió, travessem una frontera o obrim i mantenim un compte bancari perquè tots aquells que hem estat apuntats som ja a llistes en les quals és molt fàcil entrar, però gairebé impossible sortir-ne.

És per tot això que ja és hora d'exigir responsabilitats. La Fiscalia ha de donar explicacions sobre el seu paper en aquesta causa i sobre la seva negativa a frenar una investigació que mancava de fonament des del principi. Els mitjans de comunicació i periodistes que van fer eco d'aquest relat han de retre comptes davant de l'opinió pública i, almenys, reconèixer el seu error. I els actors polítics que van alimentar aquesta narrativa, com Gabriel Rufián, haurien de reflexionar sobre el paper que van jugar en legitimar una causa que avui podem provar que mai no va tenir sentit.

La democràcia necessita una justícia independent i rigorosa, un periodisme crític i responsable, així com una política sana. L'esdevingut amb la presumpta trama russa ens recorda el que està en joc quan aquestes tres peces fallen. Ara toca reconstruir el que s'ha destruït i evitar que alguna cosa així torni a repetir-se. La societat ho mereix i la democràcia ho exigeix.