Aquest 17 de juliol, Pedro Sánchez va anunciar el Plan de Regeneración Democrática d’Espanya. Algunes de les mesures que inclou —com un govern i una administració més oberts i transparents, o actuar contra les notícies falses— poden ser, d’entrada —i en espera de tenir-ne més informació— ben acollides. Caldrà vigilar, això sí, que se les doti de garanties i límits i que no esdevinguin, per la porta del darrere —no seria la primera vegada—, estris multifuncionals que, arribat el cas, puguin ser emprats per a fins menys nobles.
D’aquest pla en vull destacar, però, més que el seu contingut explícit, un punt feble que en mina, de bell antuvi, la viabilitat: és un projecte de regeneració que no trepitja terra ferma. S'erigirà sobre un terreny —acudeixo aquí a una metàfora del mateix Sánchez— ja prèviament enfangat. Hi hauria, per entendre'ns, fang sobre fang. El fang original —el primigeni—: una Transició democràtica, la del 1978, no reeixida del tot. I un fang nou, més recent: el de la moderna política de les fake news, que s’hauria dipositat, com un estrat nou, sobre el primer. I, és clar, si el pla actua, només, sobre el segon fang i obvia el primer, quedarà reduït a una mera rehabilitació de façana sense supervisió prèvia de la solidesa dels fonaments de l’edifici.
La Transició és un tema molt difícil d’abordar. Massa. El rodeja una mena d’aura mitològica. Sembla més un objecte de culte que no pas un període històric susceptible d’anàlisi crítica. Un relat indisputable i indiscutible. Amb ella es va assolir —això és innegable— una millora substancial en termes de drets i règim polític. Només faltaria, després de la mort del dictador! És, per contra, l’abast, profunditat i sinceritat reals del canvi —en les mentalitats i els comportaments institucionals— el que hauríem de poder sotmetre a escrutini. Per què ho hauríem de fer, això, ara, més de quaranta anys després? Perquè ens hi porta una reflexió honesta sobre el que ha passat, per exemple, a Catalunya des del 2017 —procés, operación Cataluña en sentit ampli, esbudellament judicial del català, etc.— o, mirant més enllà de Catalunya, les investigacions policials indiscriminades, i sense motiu legal, de tots els membres de Podemos o, encara més recentment, les estranyes circumstàncies en què es pretén prendre declaració com a testimoni a tot un president del govern. Hi ha —això és indubtable— fang a carretades.
Sempre m’ha cridat l’atenció l’elevada freqüència amb què, durant els últims anys, responsables polítics i juristes espanyols s’han vist compel·lits a pregonar als quatre vents: “¡España es una democracia plenamente consolidada!”. Això no els passa, que jo sàpiga, als polítics o juristes alemanys o britànics. Pensant-hi, només hi trobo una explicació: si la Transició hagués reeixit realment del tot, no tindria cap sentit reincidir en una afirmació tan manifesta.
Fins que no s’abordin, primer, les mancances que encara arrossega Espanya en el procés de democratització efectiva i completa, difícilment reeixirà qualsevol intent de regeneració
Quan vaig començar a estudiar dret a la UB, pels volts del 1994, en més d’una assignatura apareixia, és clar, la Transició: aquella gran època, d’enormes consensos, de superació de grans pressions i riscos. Em va sobtar ja aleshores —ara ja no em sobta tant— que cap professor no concretés, amb dades i fets —més enllà d’aquelles proclames tan abstractes i grandiloqüents— per què ho va ser tant, d’extraordinària, aquella conjuntura. Era tan evident la transcendència i enormitat del fet històric, que, paradoxalment, no calia entrar en gaires detalls. En absolut vull menystenir, banalitzar o relativitzar —ans al contrari!— la repressió que van sofrir llavors moltes persones per culpa, precisament, d’intentar que la transició fos, de veritat, completa i real. Ressalto, només, l’escàs suport empíric amb què anaven acompanyats aquells elogis. I ho vull posar en relació amb l’intent actual de regenerar la democràcia espanyola. Un intent que, tot apunta, no abordarà alguns vicis ocults —cada vegada menys ocults, tot sigui dit de passada— que Espanya arrossega des d’aleshores.
Les preguntes que ens hauríem de fer ara són, doncs, aquestes —i no unes altres—:
a) La regeneració democràtica que ara es vol endegar impedirà, en un futur, que en un context similar al del procés, les institucions —judicials i no judicials— tornin a deixar temporalment en suspens el principi de legalitat?
b) Perviurà la pràctica dels ja familiars informes policials generats ad hoc? Aquells tan mancats de fonament que ningú no n’espera que siguin la base de cap condemna penal futura, però que, mentrestant, compleixen una funció molt concreta —la pretesa, de fet—: habilitar el desplegament de causes penals en les quals puguin adoptar-se les mesures que faci falta —restrictives de drets, és clar— per assolir determinats objectius polítics?
c) Es perpetuarà la quasi impunitat dels membres del Poder Judicial en forma d’un privilegi enlloc escrit segons el qual hi ha menys probabilitats que s’admeti a tràmit —només que s’admeti a tràmit!— una querella per prevaricació que no pas que Espanya guanyi Eurovisió?
d) S’establiran unes mínimes regles per contenir la proliferació —ara ja aberrant— de causes penals prospectives? Es fixaran límits —legals— a la clonació de peces separades amb les quals se sol mantenir artificialment en vida causes penals sense viabilitat?
e) S’eliminarà —del tot— la llei mordassa?
f) Es dessacralitzarà, algun dia, en definitiva, el principi d’unitat i integritat territorials, factor clau per poder respondre els punts anteriors?
Fins que no s’abordin, primer, aquestes i altres mancances que encara arrossega Espanya en el procés de democratització efectiva i completa, difícilment reeixirà qualsevol intent de regeneració. Tinc la impressió, però, que aquesta feixuga tasca no serà afrontada, almenys imminentment. No ho serà perquè les forces tel·lúriques provinents del fang primer, l’originari, llavors no erradicades, romanen al nostre voltant. Ben a prop.
Josep Pla va dir que el que més s’assembla a un espanyolista d’esquerres, és un espanyolista de dretes. Potser no anava errat del tot.
Per re-generar quelcom, aquest quelcom ha d’haver estat generat, prèviament. Generin, doncs, primer de tot, una democràcia plena i ja tindran temps, després, de regenerar-la.