La política catalana viu presonera d’un estol de penya amb l’ego tan bofegat com petitó i, dissortadament, la moral d’aquesta genteta ha acabat contagiant fins i tot els (tradicionalment discrets) alts comandaments de la nostra policia. Aquesta setmana, el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, feia una excursió al Parlament amb l’únic objectiu de buidar el pap i fer-se la vedet per alliçonar la classe política i titllar-la d’ésser el pitjor mal que ha patit la bòfia catalana. En Josep Lluís és un home docte en declaracions solemnes (sobretot quan es tracta de fer-se el muy mucho español per detenir presidents de la Generalitat) i aprofità la salmòdia per denunciar les interferències polítiques en la vida dels Mossos (concretament, en l’àrea d’investigació criminal orientada als mateixos polítics), tot insinuant que la nostra pasma no té una estructura “democràticament avançada”.

Per motius de germandat caracterològica, a servidora no li molesten els homes clars, desagradables i encantats d’haver-se conegut. Però entre la reivindicació de la pròpia gallardia i considerar-se imprescindible per al país hi ha uns quants centímetres de decència. Trapero no visità el Parlament per ajudar els Mossos, ni per alertar la ciutadania d’uns perills que, en cas d’ésser certs, són enormement problemàtics. El major tornà a la palestra simplement per defensar que amb ell al capdavant la vida era millor, plovia més i els pantans estaven plens. A mi poden agradar-me més o menys les polítiques erràtiques del Govern amb els alts comandaments dels Mossos, i el seu conseqüent ball de majors i majorets, però els representants legítims de la ciutadania tenen tot el dret del món a triar la cúpula policial que considerin més competent i alterar-la segons les contingències.

Trapero ha fet política, ha jugat a ficar el nas en l’univers de la política i, de fet, ha sigut un polític de molta més habilitat que no pas els seus superiors, car ha aconseguit ser un dels herois del sobiranisme i acabar perdonat per la judicatura espanyola

Trapero blasma la ingerència política, però comparteix amb el cenacle processista una alarmantíssima falta de memòria. El major no deu recordar quan festejava l’alegria del viure tocant la guitarreta amb Carles Puigdemont a casa de la Faraona de Cadaqués, així com també deu haver patit un atac d’amnèsia sobre com va erigir-se en un dels herois de l’1-O després d’ordenar als seus agents que confisquessin quatre urnes per dissimular que intentaven impedir el referèndum (i jo que me n’alegro, només faltaria). Trapero ha fet política, ha jugat a ficar el nas en l’univers de la política i, de fet, ha sigut un polític de molta més habilitat que no pas els seus superiors, car ha aconseguit ser un dels herois del sobiranisme i acabar perdonat per la judicatura espanyola. A Catalunya resulta curiós comprovar com la política, o la politiqueta, sempre la fan els altres mentre tu passaves per allí.  

Diria que en Trapero no té gaire dret a queixar-se de la política. Quan es trobava amb la soga dels jutges espanyols al coll, fou la política qui li permeté desaparèixer del mapa uns quants mesos com un simple oficinista. Actualment, és cap de la Divisió d’Avaluació i Serveis dels Mossos, una cosa que pinta semblant a presidir el Senat, i és un dels pocs alts comandaments de la policia a qui se li permet cagar-se en l’actual conseller sense perdre la feina. Diria, Josep Lluís, que la política t’ha tractat prou bé, i hauries d’estar més agraït als polítics que et van permetre fer-te l’heroi mentre caçaves gihadistes entre les vinyes del territori. També hauries d’assumir que el major de Catalunya ara es diu Oriol Junqueras i que no et vol veure ni en pintura perquè amb Convergència t’aplaudien massa als restaurants. Recorda-ho, major: a les òperes més excelses el protagonista no sempre canta.

Quina fatiga, de debò, aquesta acumulació de senyors amb carnet d’imprescindible... i un sou vitalici.