Han absolt el major Trapero, el dolç policia que cantava Paraules d’amor, senzilles i tendres a casa de Pilar Rahola, en la presidencial presència del probe Carles Puigdemont. He escrit probe i no pobre, i que la dislèxia no m’enganyi. I he escrit que l’Audiència Nacional d’Espanya ha deixat que Trapero se’n vagi a casa tranquil·lament, tot i el vot particular de la presidenta del tribunal, Concha Espejel, la mateixa jutgessa dels fets d’Altsasu, l’amiga de l’ànima de la ministra Cospedal, la mateixa jutgessa-dona del policia, mullerada amb el coronel de la Guàrdia Civil, Miguel Urraca Robles, antic cap de l’ARS, Agrupación de Reserva y Seguridad, una força d’antidisturbis especialitzada en la repressió de grans multituds humanes. He escrit que el cònjuge es diu Urraca, Miguel, un cognom que rima perfectament amb Urraca, Pedro, el caçador d’exiliats republicans que va detenir i lliurar el president Lluís Companys a les autoritats militars que governaven Espanya després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Hi ha coses difícils d’oblidar, d’altres difícils d’obligar.

No poden obligar-nos a oblidar que el major Trapero va fer l’orni durant el primer d’octubre, que va tenir ceguesa temporal i els Mossos de l’Esquadra, almenys la policia de la Generalitat, no ens va pegar. No sé tampoc si li haurien obeït, si tots els homes i dones que duen les quatre barres cosides al pit, haurien apallissat els seus conciutadans confosos amb uns guàrdies civils qualssevol. No sé si s’haurien sumat a maltractar persones indefenses, si haurien contribuït a la repressió del poble català que exigia votar i que va votar. Aquell dia vaig poder veure, a la distància de seguretat de dos metres, Cayetana Álvarez de Toledo ben excitada per la violència, suquejant íntimament. Tampoc no sabem si Trapero hauria realment arrestat tot el govern de la Generalitat, si hauria obeït el poder judicial colonial, si s’hauria mostrat indiferent a la legitimitat democràtica del poder executiu i del poder legislatiu, tots dos realment escollits democràticament. No sabem si Trapero va dir sempre la veritat o quan la va dir, de fet. No coneixem si l’absolució del major forma part d’una estratègia del govern socialista, o d’una estratègia del poder judicial que senyoreja l’audiència. O si és un exemple més de la incoherència, del campi qui pugui d’un estat que es va desintegrant per moments, d’un estat que és qualsevol cosa menys reflexiva, unànime, comprensible o defensable. A l’Espanya arbitrària fa massa temps que el poder està desvinculat de qualsevol mena de lògica interna. I el mateix podem dir de l’independentisme polític i dels seus representants. Costa molt d’entendre que ahir, Andreu van den Eynde es referís als jutges de la repressió espanyolista com “el nostre sistema judicial”. Ens jutja l’enemic i sempre a partir de la llei de l’enemic. Nostres són els carrers i no els jutges.

La república espanyola, recorda Heribert Barrera en la seva monumental biografia política de Francesc Cambó, va triomfar perquè els republicans van sublevar-se contra la monarquia constitucional d’Alfons XIII i les forces militars no van voler enfrontar-se al poble com, per dir alguna cosa, van acabar fent aquelles mateixes forces el 18 de juliol de 1936. Hi ha moments que sí i hi ha moments que no. En una canvi de règim, en una independència, arriba el dia en què pesa més la vida de les persones, dels ciutadans, o el sou a final de mes dels homes que duen les pistoles i aguanten el règim. Si donem tanta importància al que fan o pensen les persones armades, militars o policies com el major Trapero, no és estrany que al final Espanya sigui un país on només es respecti la violència. On la monarquia comenci amb les armes dels uns i la república comenci amb les armes dels altres. Aquest mateix va ser el diagnòstic de l’ETA, sempre obsessionada amb negociar directament amb l’exèrcit espanyol, i ja sabem com va fracassar l’estratègia de les pistoles. Al capdavall és molt més senzill que tot això: en les pistoles o hi creus o no.