Fa setmanes que em va pel cap fer un article sobre la situació ferroviària a Catalunya —sobretot a l'Ebre— però cada vegada que em poso davant d'un full en blanc, tots los dubtes del món acudixen puntuals a la cita —tot lo contrari que la Renfe— i el bloqueig d'escriptura no ve pas perquè no sàpiga què dir, sinó més aviat per tot lo contrari: hi ha tanta allau de desinformació que una no sap per on començar. Explicar l'odissea que suposa desplaçar-se en tren és gairebé més feixuc que el viatge en si mateix. I ahir, a Castellbisbal, l'enèsima incidència a les vies del nostre país va tornar a generar un dia caòtic. Un més.

Si fa uns anys la realitat era lamentable, avui amb les obres al túnel de Roda de Berà la situació s'ha tornat quasi insostenible. Diuen que són actuacions necessàries i que ho notarem. A fe de déu que ho estem notant! La credibilitat d'Adif està tant per terra que ves i refia-te'n, que això funcionarà. Perquè fa pocs anys també mos van dir que amb lo desdoblament del tram de l'Hospitalet de l'Infant a Tarragona la cosa milloraria una barbaritat i lo cert és que, al sud del sud, los trens triguen més ara que abans i les freqüències, lluny d'augmentar, són les mateixes miserioses o fins i tot han minvat. Per tant, des de l'infern estant, costa molt de creure que allà dalt hi haja un cel promès. És allò que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou i se mos acaben les oportunitats perquè de les 7 vides ja mo n'hem gastat 6 i mitja.

Lo drama del servei ferroviari va molt més enllà de l'àmbit de la mobilitat. Problemàtiques enquistades a la nostra societat se solucionarien més ràpidament i efectiva si els Rodalies, Avants i companyia funcionessen com pertocaria. Lo despoblament: gent que podria viure al seu municipi i anar i tornar cada dia a Barcelona a treballar o estudiar. L'habitatge i el preu dels lloguers: no caldria buscar pis a fora si, en plegar, pots anar a dormir cada nit a casa teua. Lo canvi climàtic i la sequera: menys cotxes, menys emissions; menys persones vivint al mateix lloc, més repartit l'ús de l'aigua. La sinistralitat a les carreteres: si el tren fos puntual i a un preu raonable dixaríem lo vehicle al garatge, si el Corredor Mediterrani corrés de debò les mercaderies podrien exportar-se i importar-se en contenidors sobre raïls i no en mil camions per l'autopista.

Per anar de Figueres a Tortosa calen 1 transbord, 2 combois, 3 bitllets i 5 hores. L'Euromed arriba fins a València i Alacant però passa de llarg de l'Ebre, fa anys que ja no s'hi atura i ens obliga a fer gimcanes

Cas pràctic: actualment un trajecte Figueres - Tortosa pot costar 5 hores (la gràcia també està a no saber ben bé quan arribaràs) i calen 1 transbord, 2 combois i 3 bitllets (perquè un tram està bonificat i l'altre no, un tiquet lo pots comprar per internet i l'altre has d'anar a la taquilla, etc.) i a Sants —lo melic del seu món— has de canviar de tren. A part que a cada lloc t'expliquen una cosa diferent, que també planyo el personal de Renfe que ni ell sap lo que ha de dir. Total que, si les coses se fessen amb seny i lògica, amb lo primer tren que vaig agafar a l'Empordà n'hi hauria hagut prou. Hauria pogut arribar al Delta perquè aquell ja passa per l'Ebre, ja, però no s'hi atura i ens obliga a fer gimcanes.

És lo famós Euromed que va de Figueres a València i Alacant i que mos va costar 20 anys de reivindicacions que fes parada a l'Aldea i que, després de 3 pírrics anys funcionant, torna a passar de llarg (no serà perquè unix los Països Catalans? Digueu-me malpensada). Són aquells enyorats euromeds que a l'Ebre mos van llevar un cop acabada la doble via que suposadament havia de fer millorar el servei. Més tard van posar alguns Avant, però en pandèmia també van desaparèixer (se veu que el virus viatjava en tren; hagués estat, però, una transmissió lenta, clar). Ara, a l'Ebre hi torna a haver Avant, només un per sentit —no fos cas que mos empatxéssem— i només temporalment mentre duren les obres —no fos cas que mos hi acostuméssem, a això de ser ciutadans de ple dret—.

Només faltava la recent campanyeta publicitària del ministeri d'Óscar Puente, amb la pregunta final de ¿lo pillas?, parlant de les bondats de busos i trens, a ritme musical d'un simulacre de rap i encoratjant la gent a fer del transport públic la columna vertebral de la nova mobilitat. Miren, governants espanyols, ni és nova —lo tracte nefast que ens dispenseu és més vell que l'anar a peu—, ni és mobilitat —quedem quiets i atrapats constantment al dia de la marmota ferroviari—, i la columna vertebral que esmenteu té escoliosi. Ja m'agradaria vore els ideòlegs d'este anunci usant un Rodalies català. Voríeu vatros com canviarien l'eslògan i la cara.

L'espoli al país es fa també via catenària i sembla que vulguen que dixéssem d'anar en tren per a després poder dir que les estadístiques d'ús han baixat tant que no en justifiquen la continuïtat

Tanta misèria no pot ser casual, ha de ser ineptitud. No són avaries, és un abandonament deliberat que fa dècades que s'arrossega. No són decisions tècniques, és mala fe política —cosa que per a res vol ser un oxímoron— i és una constant falta de respecte a la ciutadania catalana. Mos roben temps de vida. L'espoli al país es fa també via catenària i sembla que vulguen que dixéssem d'anar en tren per a després poder dir que les estadístiques d'ús han baixat tant que no en justifiquen la continuïtat. I així anar retallant serveis. Torneu-me a dir malpensada.

I de remor de fons, lo maleït traspàs d'incompetències. Senyores i senyors del Govern de la Generalitat, si us queda un bri de catalanisme o d'ètica (il·lusa de mi), no acceptésseu la cessió d'una infraestructura rovellada i d'una maquinària caduca. Tindrem lo mateix desastre però aleshores serà culpa nostra perquè l'Estat se n'haurà rentat les mans, fent-mos un obsequi enverinat que ja no pot anar a pitjor. Un regal ha de ser nou i llustrós, oferir allò que et sobra i que no vols ni tu és caritat malentesa i pocavergonya. Vatros, vos fareu un munt de fotos amb la presumpta fita assolida —flash per aquí, entrevista per allà—, vos penjareu una medalla de llautó rovellat i a patir sempre el poble, que és qui realment usa un servei que vatros maltracteu i gestioneu sense conèixer.