A ERC tenen algunes coses clares. Són conclusions a què han anat arribant mitjançant un procés intern de reflexió i decantament. Aquestes conclusions, convertides en premisses, els han portat a fer una sèrie de moviments i canvis que s’han concretat de manera molt seguida, a raig. Aquestes coses, un cop decidides, cal executar-les el més ràpidament i netament possible. Intentem, primer, repassar aquestes premisses de què parteix Esquerra i, a continuació, en veurem els moviments i canvis resultants.

Les premisses de què parteix ERC són fonamentalment: a) L’any que queda abans de les eleccions no serà un passeig triomfal ni estarà exempt de dificultats, començant pel problema de la sequera. Tanmateix, cal aprofitar la gran plataforma de poder que és el govern de la Generalitat per oferir coses tangibles als catalans, però sobretot per reforçar el discurs i millorar la imatge, especialment del president Pere Aragonès; b) De la mateixa manera, cal recuperar el terreny perdut davant de Junts per Catalunya en la negociació a Madrid. ERC ha de deixar de ser percebuda com a tova o conformista, o massa en sintonia amb el PSOE. Cal deixar d’estar a l’ombra de Junts i reforçar el perfil sobiranista, i convé molt que hi hagi avanços tangibles que es puguin rendibilitzar electoralment (Rodalies, per exemple); c) Hi ha el perill que l’amnistia no arribi per a Oriol Junqueras abans de les eleccions al Parlament, previstes, en principi, el febrer del 2025. Aquesta incògnita fa inviable la substitució d’Aragonès per Junqueras com a candidat. La discussió a l’interior d’ERC i entre els periodistes sobre qui seria un millor presidenciable era nociva i amenaçava d’anar a més; d) És força probable, en canvi, que Carles Puigdemont sí que es pugui presentar als comicis, una decisió —presentar-se o no— que Junts ha deixat exclusivament en mans de l’expresident de la Generalitat. Si Puigdemont finalment fos candidat, sens dubte l’impacte electoral seria gran; e) El PSC va per davant en les enquestes. Aragonès ha de quedar primer a les eleccions. Això no li garanteix la presidència, però, si queda segon, les opcions seran minses. Cal confrontar amb el PSC, cal diferenciar-se’n, tot sabent que Salvador Illa potser no és un jugador vistós, però és consistent i no sol cometre equivocacions. Els dolentíssims resultats d’ERC en les eleccions municipals i espanyoles del 2023 constitueixen un mal auguri que s’ha de desmentir.

Davant d’aquest panorama, ERC, com dèiem, ha pres una bateria de decisions. La reacció era pràcticament obligada, atès que fins ara els republicans no ha aconseguit rendibilitzar prou ni el fet de tenir el govern català —governen en solitari i en minoria des de l’octubre passat— ni la posició a Madrid. La sensació que o es reaccionava ara o no hi hauria res a fer ha influït també en la cúpula republicana. Calia començar la campanya.

Aragonès carrega ara sobre les espatlles la responsabilitat d’aconseguir la remuntada política i electoral d’Esquerra

Quines han estat les decisions preses en els últims dies? El més rellevant, segurament, ha estat la de tallar les especulacions sobre si Aragonès o Junqueras. Per fer-ho, la direcció d’ERC convertia Aragonès en presidenciable ‘in pectore’, això sí: al preu d’evidenciar que en aquest partit els dirigents creuen en les primàries tan poc o fins i tot menys que en la resta de partits. Al mateix moment, Aragonès tornava a deixar clar que les eleccions seran “quan toca”, és a dir, d’aquí a aproximadament un any (avançar-les ara seria un suïcidi). Junqueras ha fet un pas enrere i, de moment, seguirà controlant el partit, en un esquema que recorda el del Partit Nacionalista Basc. Com allà, el partit intentarà centralitzar el poder. Junqueras ha renunciat definitivament a tornar a ser candidat? Diria que no.

Un altre moviment ha estat convertir Laura Vilagrà en vicepresidenta. Amb això es pretén donar-li més ascendent en el govern, però sobretot reforçar-la com a negociadora amb el govern de Pedro Sánchez. A Vilagrà el desastre de les oposicions del passat mes d’abril sembla que no li ha passat factura entre els seus. En tot cas, es pot dir que Vilagrà ja actuava ‘de facto’ com la número dos d’Aragonès.

Més importants resulten els canvis en les àrees de comunicació tant del partit —amb substitucions i reorganització— com al govern de la Generalitat, on s’ha elevat Sergi Sabrià, fins ara a la sala de màquines, a viceconseller d’Estratègia i Comunicació. Sabrià, que també ha dirigit les darreres campanyes d’ERC, té l’encàrrec de solidificar i enfortir al relat republicà. I de repartir mastegots quan convingui. En aquest sentit, recorda una mica al ministre de Transports i exalcalde de Valladolid, Óscar Puente. Així, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, continuarà en el seu rol institucional, mentre que qui farà el discurs polític i de confrontació serà Sabrià, que ja va demostrar les seves aptituds pugilístiques al Parlament de Catalunya, on l’exalcalde de Palafrugell va especialitzar-se a assotar els postconvergents.

I Pere Aragonès? Aragonès també té el seu repte particular en el camp comunicatiu, que no és altre que deixar d’obsessionar-se per no cometre errors. Aragonès ha d’abandonar d’una vegada els manuals de comunicació per començar a mostrar-se més tal com és, de forma més autèntica, encara que sigui al preu d’entomar riscos. Ha de fugir de la monotonia en la forma i de la buidor en els continguts. Ha de ser més natural i espontani, cosa que no és gens fàcil. L’objectiu és connectar emocionalment amb els ciutadans. Sense això, ho té difícil per guanyar les eleccions. L’altre repte, més polític, és fer que el govern de la Generalitat rutlli de veritat a ulls dels ciutadans i, com també s’ha dit, treure rendiment a les negociacions amb Madrid (per cert, on para Rufián?). En sumar al seu rol com a president el de candidat, Aragonès carrega ara sobre les espatlles, a ulls de propis i estranys, la responsabilitat d’aconseguir la remuntada política i electoral d’Esquerra. No ho té fàcil, perquè el camí fa pujada. Arribats a aquest punt, no puc deixar de recordar Carlos Sainz, quan el 1998 el seu Toyota es va aturar a només cinc-cents metres de la meta. Els precs desesperats del copilot, Luis Moya, passarien a la història: “¡Trata de arrancarlo, Carlos!, ¡Trata de arrancarlo, por Dios!”