Caminaven tots silents, distants i fins i tot responsables i vet aquí que ha arribat Pedro Sánchez i ha parlat d'un “pacte polític amb Catalunya”. Llavors han tremolat novament els ja febles fonaments del socialisme espanyol. Perquè quan el candidat del PSOE parla de resoldre el conflicte amb aquesta comunitat i reconèixer la seva singularitat, es pot pensar que parla de la reforma de la Constitució, d'un nou Estatut i de la posició acordada pels socialistes en la ja cèlebre “Declaració de Granada”. Però quan Miquel Iceta elogia la valentia de Sánchez, immediatament després de conèixer la seva proposta, ja està creant l'embolic. A ningú no se'l felicita pel seu coratge si el que porta al centre del debat és més del mateix i no canvia la tradicional posició del partit. Plou a més sobre mullat: la incorporació d'una fervent defensora del dret a decidir al seu sanedrí electoral com és l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet; la cita secreta amb Junqueras; el “començament del desglaç” del qual va parlar després de la seva entrevista amb el molt honorable Puigdemont...

El que Sánchez ha plantejat és recollir a la Carta Magna un tracte diferenciat per a Catalunya, un acord bilateral amb l'Estat, una relació d'igual a igual, un pacte entre sobiranies compartides

Així que, com han entès els principals barons del PSOE, el que Sánchez ha plantejat és recollir a la Carta Magna un tracte diferenciat per a Catalunya, un acord bilateral amb l'Estat, una relació d'igual a igual, un pacte entre sobiranies compartides, com si aquestes pertanyessin als territoris i no pas a les ciutadanies... Una martingala, en definitiva, sempre rebutjada pel socialisme, contrari a aixecar murs de desigualtat. I és això del que parlem.

Per això han saltat les alarmes; per això s'ha exclamat Susana Díaz i per això ha parlat sobre això en el seu discurs institucional del Dia de Castella-la Manxa Emiliano García-Page... No hi ha assumpte que aglutini més la dreta que el de la malentesa unitat nacional. Tant com divideix l'esquerra i aquest PSOE, que no acaba de trobar una posició comuna sobre el que ha de ser i no la seva proposta d'Espanya federal.

Mentre ho aconsegueixen i no, la pregunta és si la penúltima ocurrència de Sánchez li donarà vots el juny a Catalunya. I si no és així, com sembla de resultes de totes les enquestes, per què dur al cor de l'agenda electoral un debat que fractura com cap altre al socialisme. 

A veure si algú s'assabenta que el debat territorial no és qüestió d'unitat ni d'uniformitat, sinó d'igualtat i que no és tant un assumpte de sobiranies com de drets de ciutadania

Potser té a veure -com tot el que passa últimament entre els murs del carrer Ferraz- amb la pugna pel lideratge del PSOE. L'objectiu, en clau interna, seria arrossegar de nou Susana Díaz al ranci discurs de la unitat d'Espanya i la sobirania nacional tant aglutinador per a la dreta com eficaç per a la diatriba independentista. A veure si algú s'assabenta que el debat territorial no és qüestió d'unitat ni d'uniformitat, sinó d'igualtat i que no és tant un assumpte de sobiranies com de drets de ciutadania... Es busca socialista que entoni aquest discurs i que a més se li escolti en públic. Millor els aniria així que no pas amb el Santiago y cierra España de la Reconquesta.