Passada la ressaca, i destriat el blat de la palla, o, cosa que és el mateix, desmuntat, peça a peça, l’artifici estratègic que va edificar Pedro Sánchez, amb sobrecàrrega hormonal inclosa, l’objectiu real de l’operació queda meridianament clar. Sánchez va fer un gran espectacle d’onanisme públic per tal de canviar el paradigma de la campanya electoral i treure de l’equació el factor Puigdemont.
Tot el muntatge ha tingut aquesta finalitat: substituir la idea-força del retorn del president, per la idea-força de la seva dimissió, en un capgirament de la campanya que ha canviat l’eix del relat: el “torna Puigdemont” era el centre per on pivotaven les sinergies polítiques, fins que va aparèixer el “se'n va Sánchez” i, per art de màgia, les eleccions catalanes van deixar de ser catalanes, i van passar a ser espanyoles. Ja no existien els interessos dels ciutadans de Catalunya, ni els programes econòmics, ni socials, ni culturals, ni tampoc la qüestió nacional, engolit tot per l’estratègia megalòmana d’un Sánchez capaç d’arrasar amb tot per tal de situar-se en el centre de l’univers. A partir de la fugida, el suspens, els exercicis espirituals i el “me quedo” posterior, el candidat Illa va desaparèixer completament de l’escena, substituït pel candidat Sánchez. I és aquest candidat Sánchez, que domina els ressorts del poder, que utilitza com un servei propi les institucions, des de la casa reial fins al CIS, passant per TVE, tot alhora, és contra aquest candidat que lluita Puigdemont.
I a sobre, amb la jugada bruta d’utilitzar la dona, la família i les emocions, sense cap escrúpol. S’imaginen si Puigdemont hagués fet servir aquest mecanisme emocional? Acaba de morir la seva mare, una mare marcada per l’exili, el del seu pare, a qui amb prou feines va poder conèixer, i el del seu fill, al qual no ha pogut veure retornar a la seva terra. Quant de dolor es pot acumular en un home que havia de seguir l’enterrament de la mare des d’una freda pantalla! I, tanmateix, ni aquest trist moment, ni tot el patiment dels anys d’exili no ha fet servir mai, perquè el dolor privat mai no pot ser munició política. Aquesta convicció no és, en canvi, la de Pedro Sánchez, que ha estat capaç de segrestar tota la ciutadania durant cinc dies fent servir ressorts emocionals que, a més, eren simples paranys. Des d’aquesta perspectiva, em resulta desconcertant —i tràgic— observar el servilisme de molts mitjans i opinadors nostrats, que, lluny de practicar un mínim sentit crític, han venut com una humanització de la política el que era una autèntica farsa. Estrany país, el nostre, es deleix per una república catalana, i està plena de cortesans del regne d’Espanya.
Un Puigdemont president tindria encara més capacitat per forçar la resolució del conflicte, i més tenint en compte els equilibris al govern espanyol
Operació trencar les cames a Puigdemont, aquest ha estat el leitmotiv que ha inspirat la deserció de Sánchez i, situats en aquesta clau, els motius també són evidents: el retorn de Puigdemont és l’únic fet polític que sacseja el panorama català i el treu del sopor agònic dels darrers anys. Tots els altres candidats —si més no, els que tenen opció de governar— estan en mode autonòmic, i cap d’ells no té la capacitat de tornar a situar el conflicte català en el centre del taulell. A més, un Puigdemont president tindria encara més capacitat per forçar la resolució del conflicte, i més tenint en compte els equilibris al govern espanyol. I, sobretot, un Puigdemont triomfant seria el fracàs rotund d’una Espanya que l’ha menyspreat, atacat, ridiculitzat, deshumanitzat, perseguit i ha fet servir tots els seus mecanismes per poder-lo caçar. El Tribunal de Comptes hauria d’analitzar la malversació que deu haver representat el dineral fet servir per intentar atrapar-lo, si no fos perquè només es dedica a perseguir independentistes. Per dir-ho en termes simples, però efectius, l’únic candidat que amoïna tots els estaments de l’Estat, des de la casa reial, fins als jutges patriòtics, la premsa del règim i tot l'statu quo espanyol, és el retorn del president a l’exili. L’únic element diferenciador, l’única opció de govern capaç de plantar cara i l’únic líder que a Espanya no saben com doblegar. Per això, la maniobra de Sánchez era doblement important: perquè reforçava un Salvador Illa amb risc de no sortir triomfant, donava punts al marcador de Sánchez, espanyolitzava la realitat catalana i, sobretot, neutralitzava Puigdemont.
I per aconseguir-ho s'hi ha valgut tot, fins i tot insultar-lo novament, aquesta vegada en boca d’un indecent personatge, d’aquells que viuen del sindicalisme, que l’ha tractat amb tant d’odi, que se li veia la bilis caient per la comissura del llavi. El "fango" en un míting socialista al mateix moment en què diuen que lluiten contra el "fango". Fins i tot quan dissimulen, no poden evitar que se’ls noti la ràbia.
Sigui com sigui, la batalla electoral ja no és un Puigdemont-Illa, sinó un Puigdemont-Sánchez, que vol dir, alhora, un Puigdemont-Espanya. Juga a la contra d’un Estat que ha posat tota la carn a la graella per aturar-lo. Si Sánchez se’n surt, la lluita catalana haurà retrocedit en el temps d’una manera alarmant. Però si, malgrat tot, Puigdemont aconsegueix superar l’envit, serà Sánchez qui haurà quedat retratat, i els poders espanyols tornaran a posar-se en guàrdia. És l’opositor a vèncer i és l’enemic a batre, no endebades, és l'únic líder al qual temen.