Fem un esforç i, per molt que ens dolgui, admetem la veritat amb tota la seva cruesa: a Catalunya, els trens mai no rutllaran bé. Ja hem viscut traspassos parcials de competències (el darrer, amb l’estat robant la cartera d’uns polítics catalans massa espantats per les amenaces d’uns sindicalistes ganduls) i consellers de diversos colors polítics que, al seu torn, tenien amiguets al gobierno de Madrit. Tot això ja s’ha esdevingut i, ai las, el passat és com una vella padrina que continua mantenint la pell ben joliua a còpia de maquillar-se, entestada a esdevenir un futur continu. Els trens mai no aniran bé perquè Catalunya és un país colonitzat per una dreta que viuria encantada sense la nostra existència i una esquerra igualment franquista a qui ja li va bé que els seus propis votants continuïn essent pobres per així vendre’ls una demagògia metadònica que mai no els allunyarà del proletariat.
Rodalies és i serà un desastre perquè això que els cursis anomenen mobilitat (a saber, la potestat de la gent normal per pillar un tren dematí i procedir a guanyar-se el jornal) és la manera que té Espanya de recordar-nos que ens és prohibit accedir a la categoria de ciutadans lliures del Primer Món. Les humiliacions no són casuals, els retards estan perfectament estudiats; la metàfora perfecta de Renfe es veu passejant-se per l’estació de Sant Andreu, amb aquella via mastodòntica que s’allarga més enllà de l’horitzó —que hom associaria a un país de bandera, com ara Finlàndia o Japó— i que contrasta amb unes pantalles per consultar horaris dignes d’un lil·liputenc. Ho sabeu els usuaris de l'R1 a Mataró, acostumats a pujar al tren de la via adjacent a la carretera, l’anunciat per megafonia, rectificat last second per un comboi que vola a la del davant, amb la conseqüent massa enfollida d’esprínters.
El desastre de Rodalies és la manera que té Espanya de recordar-nos que ens és prohibit accedir a la categoria de ciutadans lliures del Primer Món
Tot això no és obra del diable ni d’una casuística fatal; és una tàctica persistent perquè Barcelona vagi coixa de treballadors i perquè la gent arribi tard a la cita amb el metge o torni emprenyada a casa. De fet, el debat mateix sobre Rodalies és absolutament anacrònic, car totes les poblacions i municipis de l’Àrea Metropolitana de la nostra capital haurien d’estar connectats amb un sistema de metro (i més en l’actualitat, quan la gent pira de Barcelona perquè és una ciutat on encara s’hi pot pencar... però no pas viure). Però si mantenir un sistema de ferrocarrils massius puntual és un somni impossible, ja em direu quant hauríem d’esperar perquè el papi (agressor) estat ens perfori els afores de la capital a fi que la gent hi arribi en mitja hora de trajecte, com passa a Londres o Nova York. Però aquestes, insisteixo, són ciutats lliures, i nosaltres un país sense cap poder real.
Per tot plegat, diria que resulta molt més savi i oportú no indignar-se més pels retards i la manca d’informació, ni fer-se cap mena d’il·lusió sobre millores al servei. No passaran, no ho veuran els nostres ulls, no i recontrano. Per veure com això d’enfadar-se no du enlloc, recordeu com va acabar la mandanga del "català emprenyat" i com el PSOE hi sucà pa amb aquella noia, ara difunta, d’infausta memòria, que utilitzà els vots de l’extraradi per lluir bombo, fent de generala major de l’exèrcit espanyol. Podem comptar amb l’aquiescència dictatorial dels polítics espanyols en aquesta massacre de la paciència de la tribu; però també amb la nostra classe política, la més justeta d’ençà de Guifré el Pilós, que també ens dona peixet amb l’esperança d’uns serveis ferroviaris que, per funcionar decentment, requeririen una inversió de dimensions pràcticament qatarianes. Res, que no i no.
Els trens mai no rutllaran bé. Així s’ha dissenyat i així s’esdevindrà. La resta és somiar despert, fer volar coloms, pensar que ets lliure quan t’escanyen. La veritat cou, justament perquè és vera.