Marta Rovira. Tot va ser creuar la frontera per Cantallops i fondre’s en una sensacional abraçada amb Oriol Junqueras. Una imatge que hauria de reconfortar a tota la militància d’ERC o si més no els que preguen perquè la crisi interna es resolgui pacíficament. No va ser una abraçada tímida. Ni de cortesia. Amb tot el que s’ha dit era versemblant imaginar una trobada freda o una imatge fugissera del tàndem que ha liderat la millor ERC si més no pel que fa a resultats electorals.   

Si existia el dubte es va esvair a l’instant. Una abraçada profunda, llarga  intensa. I també immediata. Tan bon punt va haver saludat efusivament ‘les vigatanes estupendes’, Rovira va buscar directament Junqueras. La retrobada va semblar tan sincera com balsàmica després de setmanes de soroll. On hi va haver flama... Ningú com Junqueras s’ha desplaçat tantes vegades en cotxe a Ginebra des que va deixar Lledoners, sovint conduint ell mateix.  

Queda el dubte de saber què es van xiuxiuejar a cau d’orella. I si es van fer cap propòsit per encarrilar el futur. Fos com fos, si atempera per la cursa desbocada pel Congrés de 30 de novembre seria esplèndid per a un partit que abans ha de prendre una decisió cabdal i controvertida abans del 26 d’agost: pactar la presidència d’Illa o entregar-se en cos i ànima als desitjos electorals de Junts-Puigdemont. I és tan obvi que ambdues tenen arestes com que els estan esperant sense compassió.  

Marta Molina. La també encausada per Tsunami va ser una de les persones que no es van voler perdre la tornada de la comitiva suïssa que liderava Rovira. La intempestiva resolució que arxiva la causa per terrorisme de Tsunami Democràtic és el resultat de la tossuderia de Marta Molina, professora de llengua i literatura catalanes, veïna de Sant Joan Despí (com el també encausat Xavier Vendrell) i secretària nacional de Moviments Socials d’ERC.  

La deixadesa ha passat factura al jutge García-Castellón, entossudit a fer passar desordres públics per terrorisme. El de l’Audiència Nacional s’havia saltat els seus propis terminis i havia continuat deliberadament la causa. Un recurs de Molina advertint sobre aquesta circumstància ha estat suficient. La discreta secretària de Moviments Socials d’ERC, l’única que havia declarat davant del jutge, va optar per disputar totes les pilotes ni que poguessin semblar menors o insignificants. Bingo!  

Al contrari que altres encausats per la causa de Tsunami, Molina va decidir seguir fent vida a Catalunya, assumint el risc de presó. Quan tantes vegades s’ha pretès confrontar l’exili amb la presó, quan sovint s’ha pretès que exiliar-se era una heroïcitat i quedar-se assumint el risc de presó era abaixar els braços (amb un maniqueisme digne d’estudi), apareix la temprança de Marta Molina, que amb la seva determinació ha provocat l’arxivament d’una causa que tenia per objecte curtcircuitar els efectes de la llei d’amnistia pactada.  

Marta Ferrusola. Qui va ser durant 23 anys primera dama de Catalunya traspassava a principi de setmana. La família Pujol perd la matriarca als 85 anys després d’una llarga malaltia i les xacres de l’edat. Se’n va una dona de caràcter, catòlica i convergent fins al moll de l’os. L’esposa del president de la Generalitat més longeu i artífex de la construcció de la Generalitat autonòmica. La darrera dècada s’ha escrit tan prolífica literatura contra ella i la seva família que tot el que es pugui imaginar, de maldat, ja s’ha dit. Fins i tot sembla obligat haver-ne de parlar amb prevenció, pel paper que se li ha atribuït com a ‘mare superiora’ d’un ‘clan familiar’ que presumptament s’hauria enriquit fins a les celles amb males arts. Una fortuna que d’existir ningú no sembla haver gaudit, ni cap jutge localitzat. 

No deu haver estat còmoda la vida per a l’orgullosa Marta Ferrusola des que el president Pujol confessava l’existència d’una deixa a Andorra. Aquell dia es va obrir la veda i com si s’hagués obert la Capsa de Pandora tot d’un plegat es van conjurar tots els dimonis. Per a ell, per a ella, per a tots els Pujol Ferrusola. Més enllà de la pena pública, del descrèdit, de l’oprobi, la colpidora veritat és que Marta Ferrusola ni tan sols tindrà l’oportunitat de defensar-se en un judici just sigui per ser absolta o condemnada, aquesta vegada judicialment. I per com anem tampoc ho podrà fer el president Pujol i mira que tot el que hem sabut d’Andorra —no pas per la deixa ni per cap compte secret— és un escàndol de tal magnitud que clama al cel.  

Lluís Llach. El flamant president va ser l’únic membre de la direcció de l’ANC que es va significar a Cantallops per rebre els suïssos. Tsunami Democràtic sempre va ser una mobilització ciutadana que a l’ANC es va viure sense passió. En honor a la veritat, Tsunami no només va ser una resposta audaç i massiva (la darrera) als cent anys de condemna a Junqueras i companyia, també va destacar per la seva transversalitat. 

Ja és dit que de l’amor a l’odi només hi ha un pas. L’abraçada fraternal de Llach a Rovira a l’Empordà va mutar a advertència l’endemà, apel·lant el president Llach a la mateixa Rovira per impedir el sacrilegi: un hipotètic acord dels republicans amb Illa. El president de l’ANC s’estrenava al carrer amb una convocatòria que havia de ser, a priori, per exigir l’aplicació plena d’una llei d’amnistia que la mateixa ANC havia qüestionat si més no per la seva gestació. Perquè primer, val a recordar, va requerir que fos investit Pedro Sánchez, amb el vot capital dels de Puigdemont... per allò del pagament per avançat. 

Del cert que el que pugui exigir el president Llach als jutges té, essent generosos, una escassa influència sobre els magistrats Llarena, Marchena o Aguirre. Potser per això al final de la intervenció va aparcar la poesia i va anar per feina, declarant anatema una possible investidura d’Illa... perquè pel que fa a la militància republicana és obvi que l’ANC —i Llach en particular— sí que aspiren a condicionar-la. I, pel que diuen, a passar-hi comptes si no fan el que toca. 

El resum seria que es vagin calçant els republicans si arriben a cap acord "amb el 155". Més que crític, amb la investidura d’Illa, el president de l’ANC es reconeix "bel·ligerant" i "destructor"’. El que porta a preguntar-se si la invocada unitat es basteix sobre el consens i el respecte o sobre la imposició i la submissió. Estalviem-nos la resposta per òbvia. En aquest sentit, el president Llach s’esplaiava amb força detall a ElNacional.cat en una entrevista que paga la pena llegir i en la qual no només apunta les seves filies i fòbies sinó també la seva adhesió incondicional al líder absolut de Junts. O eleccions o eleccions.