JxCat s’assembla cada vegada més a aquell nen petit, malcriat, que quan no es pot sortir amb la seva arrufa el nas, arruga el front, serra les dents i, amb una mirada que fulminaria qualsevol, proclama als quatre vents: “Doncs ara no jugo!”. És la manera de fer que va implementar en el seu dia CiU i que el seu successor, després de passar pel PDeCAT, ha continuat i fins i tot ha sofisticat. Així s’explica que, malgrat no haver guanyat les eleccions catalanes del 12 de maig ni les europees del 9 de juny, s’entesti que els qui sí que les han guanyades facin que el seu candidat, Carles Puigdemont, i no cap altre sigui el nou president de la Generalitat.

No és que els comicis europeus tinguin res a veure amb qui ha d’ocupar el palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, però com que JxCat precisament els va situar com una mena de revàlida dels catalans d’un mes abans, el resultat no l’ha acompanyat. No tan sols això, sinó que la patacada ha estat de les que fan història. El 2019 havia quedat en primera posició amb gairebé un milió de vots, el 28,63%, i tres diputats i ara s’ha de conformar amb el segon lloc i 430.925 sufragis, el 18,02%, i un sol diputat. El partit s’ha desplomat i ha perdut un 10,61% dels vots. I bàsicament ho ha fet com a conseqüència, un cop més, de l’abstenció —que ha crescut un 17,40%— d’una part molt significativa de l’electorat independentista, que li ha tornat a passar factura per quarta vegada consecutiva, després de les municipals i les espanyoles del 2023 i les catalanes d’aquest mateix 2024. La diferència és que ara ho ha fet, a més, en major proporció que al seu etern rival en l’espai sobiranista, ERC, que també ha perdut representació, però menys, un 6,40%, i gràcies als bons números dels seus companys de coalició, EH Bildu i BNG, ha aconseguit salvar mínimament els mobles.

La realitat és que a JxCat el tret li ha sortit per la culata. Perquè no és només que hagi perdut bous i esquelles, és que ha vist com el partit triomfador dels comicis catalans, el PSC, ha tornat a guanyar els europeus i, a més, ho ha fet amb una majoria aclaparadora, un avantatge incontestable, que fa que en clau de política catalana no hi hagi cap mena de base per discutir al seu candidat, Salvador Illa, l’opció d’aspirar legítimament a la presidència de la Generalitat. Tot i que es tracta de cites amb les urnes ben dispars, va ser JxCat qui va plantejar les eleccions de diumenge en aquests termes, i d’acord amb això és una obvietat que el PSC n’ha sortit molt reforçat, amb el 30,63% dels vots. A Carles Puigdemont l’extrapolació d’unes urnes a les altres no li ha sortit bé i, per tant, no li queden arguments per voler continuar sent ell l’elegit per tornar a presidir Catalunya davant la rotunditat dels resultats. El consol, el trist consol, és que ha quedat davant d’ERC.

A altres països d’Europa hi ha hagut moviments i dimissions pels mals resultats d’abans-d’ahir. Aquí, a Catalunya, ni n’hi ha hagut ni se n’esperen.

Però si malgrat tot plegat JxCat s’entossudeix a fer entrar el clau per la cabota, supeditant el càrrec del seu líder a la continuïtat de Pedro Sánchez a La Moncloa, el més probable és que el desenllaç sigui una situació de bloqueig que obligui a repetir les eleccions del 12 de maig. I no és gens clar que, en aquests moments, a les forces sobiranistes —JxCat i ERC, a part de la CUP— els interessi realment la repetició electoral, a la vista de les caigudes que han patit últimament i que, arribat el cas, es reproduiria amb un nou episodi d’abstenció, el cinquè, de bona part dels electors independentistes que els faria encara més mal. Ni tan sols una hipotètica candidatura conjunta en aquest supòsit, com ha proposat Artur Mas, però que els d’Oriol Junqueras han rebutjat sense contemplacions, els serviria de res. Un risc, en tot cas, que no sembla que estiguin gaire disposats a córrer.

Faria bé JxCat, doncs, de no buscar més excuses de mal pagador i assumir que la realitat no l’afavoreix. Responsabilitzar dels mals resultats l’encara 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès, per haver convocat les eleccions catalanes tan a prop de les europees és distreure l’atenció, sobretot perquè si hagués decidit celebrar-les juntes, també ho hauria trobat malament, amb el retret que els comicis catalans quedaven devaluats. És allò que la culpa és sempre dels altres, i per això el mal resultat d’aquestes eleccions europees és culpa dels abstencionistes —com ho va ser a les municipals, a les espanyoles i a les catalanes—, com ha dit el seu candidat, Antoni Comín, que fent la rebequeria del nen petit malcriat que no es pot sortir amb la seva ha lamentat que per 80.000 vots —no 80 o 800— JxCat es quedava sense el segon escó.

El cas és que ha perdut més de mig milió de vots, i la formació de Carles Puigdemont es queda mirant el dit que assenyala la lluna, en lloc de fixar-se en allò que assenyala el dit. ERC n’ha perdut gairebé 400.000 i la suma de tots dos s’acosta al milió. No és que els independentistes hagin deixat de ser-ne, és que fa quatre cites consecutives amb les urnes que els adverteixen que van pel camí equivocat, però fins ara els partits no s’han volgut donar per al·ludits. A altres països d’Europa hi ha hagut moviments i dimissions pels mals resultats d’abans-d’ahir. Aquí, a Catalunya, ni n’hi ha hagut ni se n’esperen, tret de la tímida moguda que des del 12 de maig s’albira a la formació d’Oriol Junqueras, perquè la qüestió és continuar tocant poder, per poc que en quedi i per insignificant que sigui. Si després de quatre patacades seguides encara són incapaços de fer una reflexió seriosa sobre per què tants electors han deixat de fer-los confiança és per abaixar la persiana i tancar la parada.

Carles Puigdemont volia que la cita electoral del 9 de juny enfortís la seva estratègia per tornar a presidir la Generalitat i el tret no només li ha sortit per la culata, sinó que ha tingut l’efecte contrari, perquè qui en surt de veritat enfortit és justament el seu principal adversari per ocupar el càrrec, el líder del PSC, Salvador Illa. Ni tan sols el pacte amb ERC i la CUP sobre la composició de la mesa del Parlament, en funció del qual la presidència ha recaigut en Josep Rull, de JxCat, no amaga que justament JxCat està en hores baixes, perquè l’acord no implica necessàriament que hagi de ser idèntic a la investidura. Tot i que la maniobra per arrogar-se una majoria que a la Cambra no tenen i que les urnes no els van donar —quatre membres de la mesa de JxCat i ERC (dos i dos) per tres del PSC— no fa augurar res de bo, perquè és l’evidència que, malgrat tot, el 130è president de la Generalitat està disposat a anar a totes.