L’intent d’assassinat de Donald Trump ha liquidat, molt probablement del tot, l’esperit de l’1 d’octubre. Aquell temps de transició tan llarg que vam viure entre un mon antic, que no acabava de morir, i un de nou que no acabava de néixer, ha quedat enrere. Entrem, ara sí, en un període nou, histriònic i pedant, que si Déu vol no durarà gaire. Ens trobem a les portes d'una d'aquestes èpoques gregàries que agermanen Anglaterra i Catalunya, dos països individualistes, de geni empíric i antiretòric, que només reaccionen en situacions molt desesperades.

Encara que Biden i Trump hagin demanat calma, no crec que els Estats Units estiguin a temps de frenar la dinàmica política interna. El tret que ha ferit l’orella de Trump donarà una derrota honorable als demòcrates i una victòria menys discutida als republicans, però dubto que la sort pugui arreglar res. El sistema democràtic americà, tal com el coneixíem, ha passat a millor vida. Kennedy va caure defensant els drets civils dels negres i mirant de lluitar, sense perdre la xaveta, contra l'imperialisme comunista; Trump hauria pogut morir tranquil·lament per quatre tuits brillants i narcisistes.

El present s’ha tornat tan car de defensar que el futur ja no val res i, per tant, la violència torna a ser una part imprescindible del discurs polític, fins i tot als països democràtics. Es veu molt bé a Catalunya des de fa uns anys. Sense la força persuasiva de la violència, Pedro Sánchez no seria president i Salvador Illa seria un càrrec mediocre més del PSC. De fet, sense el paper polític de la violència, Junts i ERC no haurien pogut governar la Generalitat durant dues legislatures després d’enredar els votants com ho van fer. Si ara estan en crisi, és perquè no tenen els mitjans de l'Estat per espantar els ciutadans díscols.

La violència torna a ser una part imprescindible del discurs polític, fins i tot als països democràtics

Per primer cop a la vida em sento vell, fill d'un món liberal i democràtic que cada dia costarà més d’explicar, o de fer servir de referència, sense idealitzar-lo o convertir-lo en material feixuc d’estudi. Quan vaig veure el vídeo del tret, em vaig palpar el cos com si la bala que va ratllar l’orella de Trump em vingués a buscar directament a mi. Aquest cap de setmana, el meu passat —i diria que el passat dels catalans que van néixer als anys setanta, amb la mort de Franco— es va acabar de convertir en història. Tot i que ja feia uns anys que me n’havia acomiadat, encara em va semblar que s’emportava alguna cosa meva de valor.

Em temo que les veritats cada dia seran més evidents, però que, a la vegada, cada cop demanarà més coratge i es tornarà més perillós de dir-les i de donar-los forma des d'una tribuna política. Haurem de refinar la relació amb la violència i esmolar la creativitat per poder mantenir la independència de criteri, i si pot ser d'actuació, en un món cada cop més descarnat i més hipòcrita. Suposo que el Règim Vichy mirarà d'aconseguir que ERC doni suport a la investidura d’Illa per legitimar les institucions autonòmiques, però el PSC i Vox cada cop estaran més a prop des del punt de vista dels interessos del país.

Trump ha rebut un tret perquè el candidat demòcrata era massa vell per competir en unes eleccions i el PSC celebra la victòria d’Espanya a l’Eurocopa de futbol amb l’èpica de la França de Zinedine Zidane, que jugava fa un quart de segle. Hem portat les excuses tan lluny, que hem quedat pràcticament a zero. I ara és probable que no puguem donar res per descomptat, ni tan sols la nostra seguretat física, si volem contribuir a construir el mon que ve.