L’espai digital, aquesta segona residència on passem tantes hores al dia, no pot ser un espai sense llei. Les xarxes socials són, sens dubte, fabuloses. Enriqueixen en molts aspectes, de fet, les pràctiques democràtiques. Però no és una opció fer els ulls grossos al mal ús que en poden fer els responsables. Els estats ja estan assajant vies per abordar eficaçment aquest artefacte tan esmunyedís. El Reglament Europeu de Serveis Digitals de 2022, que preveu mecanismes per acotar-ne els continguts il·lícits i la desinformació, n’és un bon exemple. També hem viscut algunes intervencions judicials ad hoc que pretenen modular, fins a cert punt, els efectes falsejadors que pot tenir un ús tendenciós de les xarxes en els processos electorals. Intervencions, però, que de moment acostumen a arribar massa tard, o a ser insuficients. Caldrà millorar la tècnica.

Trump s’asseu ja, ben cofoi, al Despatx Oval de la Casa Blanca, amb la inestimable ajuda —i corregència, m’atreviria a dir— de Musk —sí, el d’X, el de la salutació nazi. Bolsonaro va guanyar les seves eleccions l’any 2018, també amb suport tech extern, i el 2022, contrariat per haver-les perdudes, va poder estar involucrat en els intents —via xarxes, és clar— d’evitar que Lula da Silva prengués possessió del càrrec. Un tribunal electoral brasiler, liderat pel temut i conegut —massa conegut, potser?— jutge Alexandre de Moraes, ho està investigant. De Moares està convençut, i així ho expressa amb claredat, que l’agressivitat de la desinformació i del discurs d’odi transmesos per les xarxes justifica l’adopció de mesures radicals, com ara obligar a eliminar continguts falsos o descontextualitzats que afectin la integritat dels processos electorals. Sosté que el que no es pot fer en el món real, no s’ha de poder fer, tampoc, en el món virtual. Probablement té raó. La qüestió rau, és clar, en com s’aborda aquesta tan delicada tasca judicial d’acotament i de delimitació —restricció?— de la llibertat d’expressió i d’informació.

Ara penso, és clar, en les imminents eleccions alemanyes. Me’n faig creus que se’n parli tan poc, tot i la seva innegable transcendència. Potser no se’n parla més per no donar ales a l’extrema dreta. No ho sé. Però, si, pel que sigui, acaba guanyant-les, amb possibilitat de governar, l’extrema dreta —el meu pronòstic, errat amb tota probabilitat, és que, tot i guanyar, no governarà—, llavors el neguit que estem patint des de fa anys comptabilitzant on guanya (el Brasil, Itàlia, Hongria, Holanda, els EUA…) i on no guanya (França, Espanya…) mutarà definitivament en el pitjor malson de veure-la guanyar allà on va néixer. Un tribunal de Berlín ha ordenat a la xarxa X de Musk, precisament, permetre als investigadors europeus ple accés a les dades políticament sensibles, inclosos no només els continguts de les piulades, sinó també —aquí rau la clau de volta— la gestió dels m’agrada, els comparteixo i la mètrica de visibilitat. S’acusa X de blocar el rastreig de les possibles interferències en les eleccions, respecte de les quals, per cert, Musk ja ha expressat les seves preferències —evidentment, d’extrema dreta. Caldrà veure com acaba aquesta actuació judicial i, sobretot, si arriba, ara sí, a temps.

No convertim els tribunals en els censors morals del segle XXI; no és una bona idea

L’actuació judicial en l’espai virtual no s’esgota en els processos electorals. Un tribunal francès va acordar també no fa massa la detenció de Pavel Durov, el fundador de la més encriptada —tot i que tampoc massa, diuen— xarxa social Telegram. En aquest cas, se li imputa no vigilar ni bloquejar prou l’ús que en fan els delinqüents de fraus, crim organitzat o terrorisme, entre altres. Es tracta, de nou, de començar —només començar— a posar fi a aquesta sensació d’impunitat dels espais digitals.

A mi, tots aquests moviments judicials em semblen no només pertinents sinó imprescindibles. És inimaginable continuar endavant sense regular o intervenir aquest sector. Vivim, ja, en un món hiperregulat —també en l’economia, per cert— i no tindria cap sentit optar per la llei de la selva, precisament, en l’esfera digital, aquesta espècie de nou continent amb el qual es diverteixen, com si es tractés d’una joguina per estrenar, els més rics del planeta. Però tot plegat em genera, alhora, un neguit: l’ascens imparable del protagonisme del poder judicial a la vida de les nostres democràcies és, indubtablement, una mala notícia. Sovint necessària, això és cert, però en tot cas una mala notícia. La intervenció judicial hauria de ser residual, excepcional, però s’està convertint, malauradament, gairebé en la via ordinària. Com que tot falla —o tot sembla estar fallant—, acudim a l’últim reducte salvador, els tribunals. Ells ho solucionaran. Però el que ens hauríem d’estar preguntant és, més aviat, per què tot sembla estar fallant.

Hom diria que a escala europea s’està intentant posar ja fil a l’agulla. Caldrà seguir-ho de ben a prop. Però la meva recomanació —i ho dic jo, que treballo de jutge— és que no es pensi massa en els tribunals com a últim reducte salvador. No convertim els tribunals, també —ja tenen prou, massa, protagonisme polític—, en els censors morals del segle XXI. No és una bona idea. Pensem, per un instant, en què podria suposar, això, en un estat com l’espanyol: censured. El sol fet d’haver d’acudir als tribunals és ja, per si sol, una derrota del sistema. Perquè denota que el sistema no ha funcionat. I també perquè les derrotes judicials sovint doten d’arguments victimistes —falsos, és clar— a aquells que s’aprofiten de les xarxes; arguments amb els quals guanyen tot seguit, per cert, les eleccions. Llegeixo al NYT, tot just abans d’enviar l’article a la redacció, que una empresa de Trump acaba de presentar a Florida una estrambòtica demanda directament contra el jutge brasiler anti Bolsonaro de què parlava abans. L’acusen de limitar la llibertat d’expressió per haver ordenat el tancament de comptes de partidaris del polític brasiler. Una estratègia jurídica estrafolària, certament, la de Trump, però molt pròpia dels temps presents. I, sobretot, personalitzada, individualitzada respecte del censor judicial brasiler. Ja es veu, diria, que la via judicial ad hoc no podrà ser, en el futur, la via exclusiva. Cerquem, millor, mecanismes més estables, més institucionalitzats, que anticipin l’actuació i que no generin un rèdit perniciós pitjor del perill que es pretenia abordar d’antuvi. Aquí, paradoxalment, la intel·ligència artificial —pública i de codi obert, és clar— podria jugar un paper important, automatitzant de manera anticipada l’escrutini d'allò que no pot publicar-se en certs contextos —no obvio, és clar, les problemàtiques que aquesta solució podria generar, només l’apunto. La tasca que tenim al davant no és, en absolut, senzilla. És, de fet, descomunal. Un dels grans reptes que tenen les actuals —darreres?— democràcies.